Ves al contingut principal

Andorra

Andorra és un país diminut, com una mena de pansa seca, o d’avellana esclovellada, entre el meló resclosit d’Espanya i la carbassa revellida de França. Per a la majoria d’habitants d’aquest planeta és només com una mena de raresa d’enciclopèdia o una curiositat d’atles infantil, però per a nosaltres és una realitat viva, propera i, de fet, l’únic país del món on el català és reconegut com a llengua oficial.
La seva història recent, lluny del que ens podem imaginar a primera vista, ha estat turbulenta i emocionant. L’agost de l’any 1914 Andorra va declarar la guerra al Kàiser Guillem II i els 10 soldats que tenia el seu exèrcit –a temps parcial– van ser enviats al Pas de la Casa, a prendre posicions entre les vaques que pasturaven alienes al gran drama que es desenvolupava al seu voltant.
L’any 1919 ja gairebé ningú recordava aquesta aportació andorrana a la Gran Guerra, ni tan sols els 10 soldats que campaven lliures pels prats d’Envalira. Per tant no van ser convidats a la conferència de Versalles on les grans potències europees van signar la pau amb Alemanya i el petit país dels Pirineus va seguir en estat de guerra contra el Reich just fins al setembre de 1939, quan el senyor Hitler ja havia començat a esclafar Polònia.
El 18 d’agost de 1933 un destacament de gendarmes va envair el país  durant uns dies a causa dels altercats produïts per uns obrers afiliats a la CNT, i el 21 de juliol de 1934 ho van fer quatre guàrdies civils comandats per un sergent, que van detenir el recent autoproclamat rei del Principat, un ciutadà rus anomenat Boris Skossireff, Baró d’Orange, que regnà durant quinze dies sota el nom de Boris I.
Durant la Segona Guerra Mundial va veure passar amunt i avall més gendarmes i més guàrdies civils, fins que el 1945 la seva situació es va estabilitzar definitivament. El 1958 algú va descobrir que el tractat de pau de 1939 que va signar amb l’Alemanya nazi no era vàlid en la nova situació internacional i es signà definitivament la pau amb la nova República Federal. Els andorrans des d’aquell moment van viure feliços i van vendre tabacs i anissos, i també van fundar uns quants bancs, però això ja és una altra història i jo m’he promès que no tornaria a parlar mai més d’en Jordi Pujol.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…