Ves al contingut principal

Andorra

Andorra és un país diminut, com una mena de pansa seca, o d’avellana esclovellada, entre el meló resclosit d’Espanya i la carbassa revellida de França. Per a la majoria d’habitants d’aquest planeta és només com una mena de raresa d’enciclopèdia o una curiositat d’atles infantil, però per a nosaltres és una realitat viva, propera i, de fet, l’únic país del món on el català és reconegut com a llengua oficial.
La seva història recent, lluny del que ens podem imaginar a primera vista, ha estat turbulenta i emocionant. L’agost de l’any 1914 Andorra va declarar la guerra al Kàiser Guillem II i els 10 soldats que tenia el seu exèrcit –a temps parcial– van ser enviats al Pas de la Casa, a prendre posicions entre les vaques que pasturaven alienes al gran drama que es desenvolupava al seu voltant.
L’any 1919 ja gairebé ningú recordava aquesta aportació andorrana a la Gran Guerra, ni tan sols els 10 soldats que campaven lliures pels prats d’Envalira. Per tant no van ser convidats a la conferència de Versalles on les grans potències europees van signar la pau amb Alemanya i el petit país dels Pirineus va seguir en estat de guerra contra el Reich just fins al setembre de 1939, quan el senyor Hitler ja havia començat a esclafar Polònia.
El 18 d’agost de 1933 un destacament de gendarmes va envair el país  durant uns dies a causa dels altercats produïts per uns obrers afiliats a la CNT, i el 21 de juliol de 1934 ho van fer quatre guàrdies civils comandats per un sergent, que van detenir el recent autoproclamat rei del Principat, un ciutadà rus anomenat Boris Skossireff, Baró d’Orange, que regnà durant quinze dies sota el nom de Boris I.
Durant la Segona Guerra Mundial va veure passar amunt i avall més gendarmes i més guàrdies civils, fins que el 1945 la seva situació es va estabilitzar definitivament. El 1958 algú va descobrir que el tractat de pau de 1939 que va signar amb l’Alemanya nazi no era vàlid en la nova situació internacional i es signà definitivament la pau amb la nova República Federal. Els andorrans des d’aquell moment van viure feliços i van vendre tabacs i anissos, i també van fundar uns quants bancs, però això ja és una altra història i jo m’he promès que no tornaria a parlar mai més d’en Jordi Pujol.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…