Ves al contingut principal

Andorra

Andorra és un país diminut, com una mena de pansa seca, o d’avellana esclovellada, entre el meló resclosit d’Espanya i la carbassa revellida de França. Per a la majoria d’habitants d’aquest planeta és només com una mena de raresa d’enciclopèdia o una curiositat d’atles infantil, però per a nosaltres és una realitat viva, propera i, de fet, l’únic país del món on el català és reconegut com a llengua oficial.
La seva història recent, lluny del que ens podem imaginar a primera vista, ha estat turbulenta i emocionant. L’agost de l’any 1914 Andorra va declarar la guerra al Kàiser Guillem II i els 10 soldats que tenia el seu exèrcit –a temps parcial– van ser enviats al Pas de la Casa, a prendre posicions entre les vaques que pasturaven alienes al gran drama que es desenvolupava al seu voltant.
L’any 1919 ja gairebé ningú recordava aquesta aportació andorrana a la Gran Guerra, ni tan sols els 10 soldats que campaven lliures pels prats d’Envalira. Per tant no van ser convidats a la conferència de Versalles on les grans potències europees van signar la pau amb Alemanya i el petit país dels Pirineus va seguir en estat de guerra contra el Reich just fins al setembre de 1939, quan el senyor Hitler ja havia començat a esclafar Polònia.
El 18 d’agost de 1933 un destacament de gendarmes va envair el país  durant uns dies a causa dels altercats produïts per uns obrers afiliats a la CNT, i el 21 de juliol de 1934 ho van fer quatre guàrdies civils comandats per un sergent, que van detenir el recent autoproclamat rei del Principat, un ciutadà rus anomenat Boris Skossireff, Baró d’Orange, que regnà durant quinze dies sota el nom de Boris I.
Durant la Segona Guerra Mundial va veure passar amunt i avall més gendarmes i més guàrdies civils, fins que el 1945 la seva situació es va estabilitzar definitivament. El 1958 algú va descobrir que el tractat de pau de 1939 que va signar amb l’Alemanya nazi no era vàlid en la nova situació internacional i es signà definitivament la pau amb la nova República Federal. Els andorrans des d’aquell moment van viure feliços i van vendre tabacs i anissos, i també van fundar uns quants bancs, però això ja és una altra història i jo m’he promès que no tornaria a parlar mai més d’en Jordi Pujol.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…