Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2014

El turista

D’entre tota la fauna que transita per les nostres ciutats, al turista se’l reconeix al primer cop d’ull. No és com nosaltres. Es passegen en estols, amb la mirada vaga i amb mig somriure a la boca redibuixat amb restes de quètxup. El turista és un ésser d’edat indefinida i de sexe dubtós, menys a la platja o als carrers de la Barceloneta on els seus atributs es fan més palpables, i s’expressa en llengües ignotes fins i tot quan no diu res. Baixar pel Portal de l’Àngel i pujar per Canaletes fins a plaça Catalunya un dia d’agost, és una experiència inquietant. De sobte et veus rodejat completament per aquesta mena de fauna sobrevinguda de no se sap ben bé d’on. Els turistes semblen com una mena de bàrbars, de pell vermella i tatuada, que campen en els indrets més insospitats, sense cap mena de competència amb els habitants habituals de la vila, que han desaparegut de sobte amagats en passadissos subterranis. Fins i tot les dones que passen amagades darrere d’un vel islàmic et semblen ara…

CREPUSCLE D’ESTIU

Els de terra endins som més aficionats als crepuscles, suposo que per una qüestió de decantació i de horaris. La gent de mar es lleva ben d’hora per poder gaudir d’aquell sol rodó com una taronja que sorgeix sobre les aigües del mar, nosaltres, en canvi, només apercebem l’astre solar quan ja ha passat i comença a ajocar-se entre les muntanyes. Girona, per exemple, és una ciutat encarada cap al crepuscle. La seva part monumental brilla d’una manera prodigiosa precisament quan el sol es pon i els raigs xoquen perpendicularment contra les façanes venerables. Les pedres de la ciutat vella han estat il·luminades per innombrables crepuscles que li han donat aquella pàtina daurada característica de les postals. De la mateixa manera també podríem dir que Girona és una ciutat tardoral, perquè quan brilla més és precisament en aquella temporada en què les fulles comencen a decantar cap als vermells. Potser ara en què l’estiu ja començar a diluir-se entre les capciositats del calendari, les albades…

Contra la propina

Us imagineu comprant un llibre a la llibreria i deixant una propina al llibreter? O una propina a la caixera del súper? O una propina al revisor del tren? O una propina al director de la sucursal del banc que us acaba de fer signar un crèdit? No? Per què? Són treballadors que cobren un salari justet i que tenen dret a arrodonir-se’l amb la gratificació extra del client agraït.  Us veieu deixant un euro per al «bote» a la carnisseria? O a la sabateria? O al quiosc? O a Correus? O a la botiga xinesa de la cantonada? O, posem-ho encara més difícil– una propineta al policia, o a l’interventor municipal, o al jutge... que tots han de menjar! Oi? No us hi veieu? I doncs? Per què deixeu propina al bar o al restaurant, o al taxista? Quan no es parla en prosa poètica, d’això se’n diu corrupció.  Quan deixes propina al bar estàs contribuint –pel cap baix– a perpetuar una tradició absurda que va néixer en una època molt llunyana en què els drets dels treballadors eren una cosa que sonava a utopia …

París, París

Cada any per aquestes dates m’agrada tornar a veure aquell fragment final de «Paris brûle-t-il?», el film de René Clement, en què apareixen els campaners de Notre-Dame que comencen a fer dansar feixugament unes campanes que feia quatre anys que no sonaven, mentre s’hi barregen les imatges de l’alliberament definitiu de la ciutat. París cada any celebra aquesta diada, amb aquell orgull i aquella alegria de qui ha vençut a la fi la bestialitat del nazisme. Aquest 2014 és el 70 aniversari d’aquell esdeveniment i el record comença a esvair-se a poc a poc en l’horitzó de la història, sobretot en indrets com el nostre on vam acabar deixant morir de vell el general Franco. I potser per això a nosaltres ens toca més que a ningú recordar-ho. París va voler-se alliberar ella mateixa i amb aquest material de gesta es va escriure posteriorment gairebé tota la història del país i de l’Europa democràtica. Ara és un bon moment per a deixar clar, a qui ho dubti, que el nostre relat també és aquest i qu…

MAR O MUNTANYA?

Durant l’estiu es fan més evidents les esquizofrènies d’aquest país. Sempre hi ha algú que ens vol fer triar entre gats i gossos, sardanes o castells, entre el ying i el yang, o entre entre el Barça i el Madrid. Però mai no falla qui pretén fer-nos dissociar el mar de la muntanya. És evident que si ets en un lloc no pots estar en l’altre i que un té uns avantatges que l’altre no, però d’aquí a fer-ne tota una declaració de principis n’hi va un tros, un tros llarg. Algú ja començarà dient que no sóc neutral del tot, perquè d’entrada em sembla que hem sobrevalorat el litoral en això de les vacances i que hem negligit el poder turístic de l’interior, però una vegada dit això podem restablir ràpidament l’equilibri entre dues opcions que, per ser més exactes, haurien de ser tres, oi? En aquesta dualitat a mi sempre m’hi ha faltat la plana. Potser no la tenim en compte perquè en el nostre país és més aviat escassa i allà on abunda, cap a les terres de ponent, no deixa de ser com una mena de gr…

Final de cicle

Ja em perdonaran tots els que potser em tenen sobrevalorat en l’ofici d’escriure articles d’opinió, però jo no sóc ni periodista ni analista polític. Escric el que em passa pel cap –o pel barret– i no sempre hi circulen grans coses, ni idees brillants. Enfilo paraules com el modest artesà que fabrica collarets de colors, i la política la visc com la viu la majoria, o sigui: a través de la premsa, dels telenotícies o entrebancant-m’hi pel carrer. Per tant, suposo que el que pugui dir aquí no servirà de gaire, però intentaré expressar-ho el millor que sàpiga. Em sembla evident que hem arribat, col·lectivament parlant, a un final de cicle. La generació que a finals dels anys setanta va agafar les regnes del carro, o el timó de la nau... –posin aquí la metàfora que més els agradi– ha periclitat definitivament amb la mort política i moral de Jordi Pujol i amb la davallada constant dels signes vitals i ètics de Felipe González i altres que, utilitzant el mètode de la porta giratòria, han con…

Girona enrere?

Els gironins, en un moment que no sé determinar amb seguretat, vam cometre un parell d’errors. L’un, imaginar que érem el melic del món, que tot el que es feia a Girona era millor, més imaginatiu, més innovador. Vam pensar que ser gironí era un plus, si més no perquè ens recolzàvem en un barri vell excepcional que servia de fons per a totes les fotografies. Ens havien dit que Girona era la capital de província amb més automòbils, amb més televisors i no sé quantes coses més. Ens vam creure ingènuament les estadístiques, les mateixes que arriben a la conclusió que la temperatura corporal mitjana és l’adequada fins i tot quan es tenen els peus glaçats i el cap enfebrat. I l’altre, va ser pensar que pel fet d’haver estat batejats en una pica de pedra nummulítica, no ens calia beure de la poció màgica que ens fa ser més condescendents, més imaginatius i més moderns. Altres ciutats de Catalunya, potser sense el nivell de vida estadístic de Girona, han anat bastint també uns entramats urbans …

CAMINS DE RONDA

De petits anàvem amb la família pel camí de ronda com ara es viatja al Carib o a Indonèsia. Era una aventura, un viatge diferent, amb glamur, sobretot per als que estiuejàvem prop del camí de S’Agaró. Miràvem el mar i les veles blanques damunt les roques i les grans mansions que treien el nas entre els pins, i també flairàvem, tot s’ha de dir, les ferums de claveguera que emanaven d’aquells luxosos vàters de marbre de carrara directament a les cales. Aquella pudor de merda ens retornava per un moment a la realitat, perquè en el fons no es diferenciava gaire de la que sorgia dels lavabos comunals del nostre càmping. Allà potser vam aprendre una de les primeres lliçons de la vida, i és que en aquestes coses tots som iguals i que l’ensaladilla russa i el caviar, una vegada han passat pel sistema digestiu, tenen bàsicament el mateix color i la mateixa consistència. Després dels anys, encara recordo aquelles vistes i aquelles olors, però sóc incapaç de recordar les cares dels que entraven i …

El Puig d'en Roca

Tots tenim un passat, i als gironins en concret encara ens sembla que en tenim més. Vull dir que el nostre passat és de pedra picada i això, vulguis que no, sempre perdura. El barri vell de la ciutat està gairebé cisellat entre grans carreus de roca nummulítica, que els gironins hem anat acumulant, ordenant (o desordenant), muntant (o desmuntant), durant els segles dels segles, i ens mirem aquests murs com qui llegeix les pàgines d’un llibre d’història amb els fulls sempre oberts. Però si volem recular més enllà, per intentar imaginar-nos tal com érem fa 500.000 anys, hem d’alçar la vista als encontorns, cap a la muntanya de les Pedreres, cap a Montjuïc o cap al turonet que es dibuixa just a l’altre costat del Ter, el Puig d’en Roca. Aquest promontori, com molts altres d’aquest país, va sorgir d’entre les aigües del Plistocè per quedar-se embarrancat entre nosaltres. Durant molts més anys dels que ja hem comptat des de l’arribada dels romans, el Puig d’en Roca va estar habitat per giron…

Andorra

Andorra és un país diminut, com una mena de pansa seca, o d’avellana esclovellada, entre el meló resclosit d’Espanya i la carbassa revellida de França. Per a la majoria d’habitants d’aquest planeta és només com una mena de raresa d’enciclopèdia o una curiositat d’atles infantil, però per a nosaltres és una realitat viva, propera i, de fet, l’únic país del món on el català és reconegut com a llengua oficial. La seva història recent, lluny del que ens podem imaginar a primera vista, ha estat turbulenta i emocionant. L’agost de l’any 1914 Andorra va declarar la guerra al Kàiser Guillem II i els 10 soldats que tenia el seu exèrcit –a temps parcial– van ser enviats al Pas de la Casa, a prendre posicions entre les vaques que pasturaven alienes al gran drama que es desenvolupava al seu voltant. L’any 1919 ja gairebé ningú recordava aquesta aportació andorrana a la Gran Guerra, ni tan sols els 10 soldats que campaven lliures pels prats d’Envalira. Per tant no van ser convidats a la conferència …

AGOST, UN POEMA

Agost de rostolls que romanen arrelats a la terra després de la sega, temps ardit de vacances i migdiades, i d’ombres covades en l’escalfor dels somnis. Agost de ruïnes a la platja i de sorres prenyades, de calitges enceses i capvespres ardents. Agost de raïm madur i d’albercocs, de pebrots i cogombres. Agost de converses i de silencis, de camins inesgotables i de records perdurables. Agost arrelat en l’esperit de la vida i en el de la mort. Agost d’August, corona d’espigues i bust de bronze. El món gira sense parar i els gira-sols floreixen tot buscant la llum eterna. Agost de nens que juguen, que criden i corren, de núvols grassos carregats de pluges imprevistes que sembren els carrers de reflexos daurats. Agost sense rangs i sense replecs, el temps fuig i s’escola com el vent entre les canyes. Agost de gent que riu i de gent que passa, de gent que espera en els passadissos dels aeroports, de gent que fuig de la seva ombra i de gent que intenta reconstruir il·lusions menudes en hotels …

Les cadires

La vida és complicada i sinuosa, sempre ho ha estat, però nosaltres, habitants d’aquest refotut planeta, encara ens la compliquem més amb aparells variats que, en principi, s’han inventat per a fer-la més fàcil. Tota mena d’estris electrònics i mecànics que al final ens creen unes necessitats addicionals que, durant breus moments de lucidesa, ens fan enyorar la senzillesa i la linealitat d’una vida més connectada amb la natura. Quan he d’agafar el cotxe m’agrada sempre passar per carreteres secundàries, allunyar-me de les multituds que poblen les autopistes i les autovies. Travessar els petits pobles de l’Empordà, de la Garrotxa o del Gironès, amarar-me de paisatge encara que sigui fugaçment i parar-me, si puc, a la vora d’un camp per escoltar les veus del vent i de la terra, i contemplar la vida encara calmosa d’un món que ja declina definitivament. Encara ara es poden veure algunes cadires davant les portes, gent que parla o que mira, que escolta o que vagareja. Sol ser gent gran, els…

Passar pàgina?

Ja em perdonarà qui m’hagi de perdonar, però encara toca continuar parlant de Jordi Pujol, del molt honorable president, del patriota, del pare de família cristiana, de l’estadista i de l’excels corrupte. He de parlar d’ell, haurem, crec jo, de parlar-ne durant molt de temps, d’ell i dels seus, d’ell i dels que com ell van tapar amb la senyera les seves vergonyes i van fer possible que s’hagi arribat a on hem arribat. La història, que no deixa de ser un resum, acaba il·lustrant els moments més importants d’un país, celebrant dates, centenaris, naixements i decessos. En aquest país, a la llum del que ha passat aquests darrers dies, hauríem de subratllar amb retolador fosforescent aquell 30 de maig de 1984, data de la segona investidura de Pujol. El cas Banca Catalana havia esclatat feia poc i amenaçava directament la credibilitat moral, i alguna cosa més, de Jordi Pujol. Aquell dia, animat per una majoria absoluta al Parlament, va sortir al balcó de la Generalitat per a dir a una gernac…