Vés al contingut principal

Una falsa història del PSC

Aquest títol no és meu, l’he manllevat d’un llibre que acaba de publicar l’Arseni Gibert, que ha militat en el socialisme català des de 1975, un llibre magnífic i aclaridor que no podia arribar en millor moment. Porta per encapçalament un llarg subtítol: «O quan la política esdevé una mena d’esport que consisteix exclusivament a aconseguir més vots que el contrari» i que hauria de fer pensar a més d’un, fins i tot als que ara s’alegren del col·lapse potser definitiu del PSC.
Però jo no m’estendré en el contingut general del llibre, simplement vull fer referència a una modesta i potser massa discreta nota a peu de pàgina, concretament a la pàgina 18, just després del pròleg de Victòria Camps, en el capítol de justificació i incitació a la lectura. Aquestes notes, que els autors no posen per casualitat, moltes vegades passen desapercebudes als lectors àvids de lletra grossa, però s’ha d’anar amb compte perquè moltes vegades la història també s’escriu amb lletra petita.
En aquesta nota l’Arseni explica com ell i un seu company de Lloret, en Josep Sala, l’any 1976 van decidir afiliar-se a un dels grups polítics que en aquell moment anaven conformant el panorama polític de les esquerres. Concretament es van posar en contacte amb el Reagrupament liderat per Josep Pallach i amb Convergència Socialista que tenia com a cap visible Joan Reventós. El mateix Pallach en persona va visitar-los, i va seduir-los amb el seu discurs sòlid sobre la socialdemocràcia europea.
Els d’en Reventós es van presentar amb un altre to, menys asserenat i molt més utòpic, el fet és que no van dubtar ni per un moment afiliar-se a aquests segons. Per què ho van fer? Si eren conscients del que feien, tot els empenyia a seguir el missatge moderat i realista de Pallach. Per què van fer el contrari del que dictava la lògica? Jo no sé respondre a aquesta pregunta, però intueixo que en aquesta resposta hi ha implícit molt del que es juga en aquests moments en el nostre país.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…