Ves al contingut principal

Ni déus, ni reis, ni tirans

Inspirada darrere les barricades de la Comuna de París, La internacional, l’himne revolucionari per excel·lència, fou interpretat per primera vegada a Lille, capital minera del nord de França, el 23 de juliol de 1888. Des d’aquell moment socialistes i anarquistes l’adoptaren i també fou fins al 1944 l’himne de la Unió Soviètica, moment en què Stalin considerà que l’havia de canviar per un cant més patriòtic, perquè, de fet, La internacional, com el seu nom indica, més aviat advoca per la supressió de les fronteres. La traducció al català que s’interpreta generalment en l’actualitat fou obra de Maria Aurèlia Capmany. 
Una de les estrofes més conegudes és la que diu «No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans» i per mi, malgrat tot el que ha caigut fins ara, encara és vàlida per a definir el pensament progressista d’esquerres, perquè la majoria dels mals de la nostra societat encara s’encarnen en aquests tres punts. La religió lluny de ser una opció personal, íntima de cadascú, encara es pretén projectar envers els altres, sigui la religió que sigui; la monarquia, ho hem vist recentment, encara es considera com un manera lícita de govern; i la tirania encara es tolera i fins i tot s’ovaciona, sigui a Cuba, Venezuela, Aràbia o Guinea Equatorial.
No dic que s’hagi de sortir al carrer cantant novament La internacional, ni que plantem de nou barricades –tots sabem el que costa posar llambordes a les places públiques com per ara començar a treure-les novament–, però sí que hauríem de tenir en compte aquests tres principis i actuar en conseqüència. La religió no s’hauria de poder fomentar públicament, ni hauria d’estar present de cap de les maneres en el sistema educatiu de cap país, ni el públic, ni el semipúblic, ni el privat; el reis encara que siguin decoratius haurien de passar definitivament al calaix de la història; i la tirania s’hauria de condemnar, fos del caire que fos, si volem que el futur sigui definitivament del genere humà.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…