Ves al contingut principal

Ni déus, ni reis, ni tirans

Inspirada darrere les barricades de la Comuna de París, La internacional, l’himne revolucionari per excel·lència, fou interpretat per primera vegada a Lille, capital minera del nord de França, el 23 de juliol de 1888. Des d’aquell moment socialistes i anarquistes l’adoptaren i també fou fins al 1944 l’himne de la Unió Soviètica, moment en què Stalin considerà que l’havia de canviar per un cant més patriòtic, perquè, de fet, La internacional, com el seu nom indica, més aviat advoca per la supressió de les fronteres. La traducció al català que s’interpreta generalment en l’actualitat fou obra de Maria Aurèlia Capmany. 
Una de les estrofes més conegudes és la que diu «No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans» i per mi, malgrat tot el que ha caigut fins ara, encara és vàlida per a definir el pensament progressista d’esquerres, perquè la majoria dels mals de la nostra societat encara s’encarnen en aquests tres punts. La religió lluny de ser una opció personal, íntima de cadascú, encara es pretén projectar envers els altres, sigui la religió que sigui; la monarquia, ho hem vist recentment, encara es considera com un manera lícita de govern; i la tirania encara es tolera i fins i tot s’ovaciona, sigui a Cuba, Venezuela, Aràbia o Guinea Equatorial.
No dic que s’hagi de sortir al carrer cantant novament La internacional, ni que plantem de nou barricades –tots sabem el que costa posar llambordes a les places públiques com per ara començar a treure-les novament–, però sí que hauríem de tenir en compte aquests tres principis i actuar en conseqüència. La religió no s’hauria de poder fomentar públicament, ni hauria d’estar present de cap de les maneres en el sistema educatiu de cap país, ni el públic, ni el semipúblic, ni el privat; el reis encara que siguin decoratius haurien de passar definitivament al calaix de la història; i la tirania s’hauria de condemnar, fos del caire que fos, si volem que el futur sigui definitivament del genere humà.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…