Vés al contingut principal

Ni déus, ni reis, ni tirans

Inspirada darrere les barricades de la Comuna de París, La internacional, l’himne revolucionari per excel·lència, fou interpretat per primera vegada a Lille, capital minera del nord de França, el 23 de juliol de 1888. Des d’aquell moment socialistes i anarquistes l’adoptaren i també fou fins al 1944 l’himne de la Unió Soviètica, moment en què Stalin considerà que l’havia de canviar per un cant més patriòtic, perquè, de fet, La internacional, com el seu nom indica, més aviat advoca per la supressió de les fronteres. La traducció al català que s’interpreta generalment en l’actualitat fou obra de Maria Aurèlia Capmany. 
Una de les estrofes més conegudes és la que diu «No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans» i per mi, malgrat tot el que ha caigut fins ara, encara és vàlida per a definir el pensament progressista d’esquerres, perquè la majoria dels mals de la nostra societat encara s’encarnen en aquests tres punts. La religió lluny de ser una opció personal, íntima de cadascú, encara es pretén projectar envers els altres, sigui la religió que sigui; la monarquia, ho hem vist recentment, encara es considera com un manera lícita de govern; i la tirania encara es tolera i fins i tot s’ovaciona, sigui a Cuba, Venezuela, Aràbia o Guinea Equatorial.
No dic que s’hagi de sortir al carrer cantant novament La internacional, ni que plantem de nou barricades –tots sabem el que costa posar llambordes a les places públiques com per ara començar a treure-les novament–, però sí que hauríem de tenir en compte aquests tres principis i actuar en conseqüència. La religió no s’hauria de poder fomentar públicament, ni hauria d’estar present de cap de les maneres en el sistema educatiu de cap país, ni el públic, ni el semipúblic, ni el privat; el reis encara que siguin decoratius haurien de passar definitivament al calaix de la història; i la tirania s’hauria de condemnar, fos del caire que fos, si volem que el futur sigui definitivament del genere humà.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…