Vés al contingut principal

Francesc Pararols, la lluita continua

Intervenció en l’acte de reconeixement a
Francesc Pararols en el seu 95è aniversari

Hi ha un temps de jugar i un temps d’aprendre, temps de gaudir i temps de treballar, un temps d’estimar i un temps de somiar. Diuen que hi ha un temps per a cada cosa en aquest món, però a en Francesc li va tocar el temps de lluitar.
En Francesc Pararols ha lluitat tota la seva vida amb la força de les seves raons i de les seves conviccions, de la seva veu, de la seva mirada i sobretot amb la força incontestable dels seus records, uns records indestructibles que ara ja són també els nostres. 
Ell sap com ningú que la memòria és justícia.
En Francesc Pararols és un home del seu temps –és a dir: del nostre temps– que després d’haver-ne viscut de verdes i de madures, sempre ha insistit en voler continuar vivint en aquesta realitat fràgil que ens ha tocat viure i viure-la de veritat, tocant de peus a terra cada dia, respirant a fons l’aire de la seva ciutat, del seu país i d’un món, imaginat sempre amb les mesures que ens agermanen.
Hi ha un temps per a cada cosa, temps de néixer i temps de morir, però entre l’un i l’altre a tots ens arribarà indefectiblement el temps de recordar.
El meu primer record d’en Francesc sempre anirà associat a un moment i una imatge transcendentals en la història d’aquesta ciutat, que vaig poder viure en directe el 3 d’abril de 1978, la nit de les primeres eleccions municipals de la democràcia, quan ell i en Quim Nadal van abraçar-se emocionats al Saló de descans del Teatre Municipal de Girona, un abraç que ens incloïa a tots, que donava per acabada definitivament una època de silencis i de grisors, un abraç que obria un temps nou en una ciutat i un país que començava a desvetllar-se, aquest temps que ens ha tocat viure, el temps de “les places i els carrers plens, de xiquets que juguen i de vells que esperen” que cantava Raimon.
La història d’en Francesc Pararols és una gran història i les grans històries no acaben mai. Nosaltres el seguirem acompanyant, a ell i a tots els que com ell van fer possible que la història no s’aturés. Estic segur que molts altres sabran recollir el testimoni de la seva lluita. 

Francesc: la lluita continua!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…