Ves al contingut principal

Francesc Pararols, la lluita continua

Intervenció en l’acte de reconeixement a
Francesc Pararols en el seu 95è aniversari

Hi ha un temps de jugar i un temps d’aprendre, temps de gaudir i temps de treballar, un temps d’estimar i un temps de somiar. Diuen que hi ha un temps per a cada cosa en aquest món, però a en Francesc li va tocar el temps de lluitar.
En Francesc Pararols ha lluitat tota la seva vida amb la força de les seves raons i de les seves conviccions, de la seva veu, de la seva mirada i sobretot amb la força incontestable dels seus records, uns records indestructibles que ara ja són també els nostres. 
Ell sap com ningú que la memòria és justícia.
En Francesc Pararols és un home del seu temps –és a dir: del nostre temps– que després d’haver-ne viscut de verdes i de madures, sempre ha insistit en voler continuar vivint en aquesta realitat fràgil que ens ha tocat viure i viure-la de veritat, tocant de peus a terra cada dia, respirant a fons l’aire de la seva ciutat, del seu país i d’un món, imaginat sempre amb les mesures que ens agermanen.
Hi ha un temps per a cada cosa, temps de néixer i temps de morir, però entre l’un i l’altre a tots ens arribarà indefectiblement el temps de recordar.
El meu primer record d’en Francesc sempre anirà associat a un moment i una imatge transcendentals en la història d’aquesta ciutat, que vaig poder viure en directe el 3 d’abril de 1978, la nit de les primeres eleccions municipals de la democràcia, quan ell i en Quim Nadal van abraçar-se emocionats al Saló de descans del Teatre Municipal de Girona, un abraç que ens incloïa a tots, que donava per acabada definitivament una època de silencis i de grisors, un abraç que obria un temps nou en una ciutat i un país que començava a desvetllar-se, aquest temps que ens ha tocat viure, el temps de “les places i els carrers plens, de xiquets que juguen i de vells que esperen” que cantava Raimon.
La història d’en Francesc Pararols és una gran història i les grans històries no acaben mai. Nosaltres el seguirem acompanyant, a ell i a tots els que com ell van fer possible que la història no s’aturés. Estic segur que molts altres sabran recollir el testimoni de la seva lluita. 

Francesc: la lluita continua!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…