Ves al contingut principal

Amb la vida de cantell

A Josep Cornellà in memoriam

A partir d’una determinada edat la mort comença a arrabassar-te amics. És un fet implacable, que de jove t’ho mires amb un cert escepticisme o amb una mena de dramatisme forçat, però que de gran comença a esdevenir com una espècie de calamitat, una malura contagiosa. Comptàvem amb ells, poc o molt, a vegades només per a una mirada còmplice o per a una salutació casual, però sabíem que els teníem allà, sempre disposats, a una trucada de telèfon, a un missatge de SMS o simplement prement el timbre d’una porta.
Després, de cop i volta ja no hi són, ens queda la seva imatge, com una impressió fantasmal en la nostra retina. Una mirada, un somriure, un gest, que es van esvaint ràpidament entre els quefers quotidians i les rutines. Ens adonem que havíem teixit una xarxa molt fràgil, que ara s’esqueixa amb la primera ventada. És llei de vida, la mort ens encalça per deixar espai per als que vénen, de fet sempre ha estat així i val més no fer-se gaires preguntes.
Aquesta setmana hem perdut l’amic Josep Cornellà, metge pediatre i pensador lúcid, fa cosa d’un mes se’n va anar en Jordi Vilamitjana i entre una cosa i l’altra ens han anat assetjant malalties, tumors, crisis cardíaques d’uns i altres, la mort va escrivint amb cal·ligrafia precisa la seva llista, mentre nosaltres intentem fugir cap endavant.
Però potser el millor que podem fer és plantar cara, mirar-nos la vida i la mort com el que són: dues cares d’una mateixa moneda que roda de cantell. Deixem de lamentar-nos i vivim la vida que ens ha tocat viure i alguna cosa de més, que encara que no ens toqui també està bé de viure, i els morts que visquin en la memòria, fins allà on la memòria resisteixi. Carreguem de raons aquest estiu invencible i donem corda als rellotges, per omplir de vida les hores que encara han de venir.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…