Ves al contingut principal

Qui s’avorreix és perquè vol

La vida és un espectacle constant, només cal obrir els ulls a primera hora del matí per contemplar tot el que ens ofereix el nostre entorn: les orenetes que volen arran dels arbres, els nuvolets esquius que treuen el nas darrere les muntanyes, el camió de la neteja que escampa un soroll eixordador al seu pas... Si volem no tindrem mai ni un moment en blanc, el nostre món ens ofereix un doll de distracció inesgotable.
Però, malgrat tot, l’aranya de l’avorriment teixeix trampes a cada racó i, per poc que ens despistem, acabem atrapats com mosques en els fils enganxosos del tedi. Els humans, probablement a causa d’algun pecat comès al jardí de l’edèn, tenim la mala consciència de pensar que fem alguna cosa mal feta quan no fem res de profit. No fer res no és un pecat ni una malura, ni cap cosa de què –en principi– ens haguem d’avergonyir.
Quan arriben aquests dies llargs de juny i l’equinocci s’enfanga en les primeres xafogors de l’estiu, el temps es relativitza i podríem aprofitar per dedicar-nos a aquest quefer primordial per al qual vam estar dissenyats en primera instància pel nostre creador. Però no, ens entestem a fer coses contínuament, no fos cas que l’avorriment ens assaltés. La gent corre desaforadament pels camins, busca la companyia dels seus semblants en les terrasses dels bars o, fins i tot, es dedica a la lectura de llibres.
I quina necessitat en tenim? Em pregunto jo. Avorrir-se també és una pràctica altament recomanable, de fet jo diria que avorrir-se és molt entretingut. Però, siusplau, voldria que m’entenguessin bé, no cal que ara muntem cursets per aprendre a avorrir-nos, ni que ens posem a llegir manuals sobre com aprendre a avorrir-nos en 10 lliçons, o anar a conferències sobre el tema. No! L’avorriment és una pràctica autodidacta, simplement parin els mòbils, els ordinadors i les teles, enfoquin amb la mirada cap a l’infinit i pensin que qui s’avorreix és perquè vol.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…