Vés al contingut principal

Paisatges i estafes

Ja des d’èpoques pretèrites totes les civilitzacions han construït sobre les ruïnes de les civilitzacions precedents, això ho saben bé els arqueòlegs que han fonamentat bona part de la seva ciència en l’estudi sistemàtic d’aquests sediments de civilització. Hi ha ciutats d’Àsia Menor on es poden trobar restes superposades al llarg de més de cinquanta –50!– segles, i a casa nostra tampoc podem gratar gaire sota els fonaments de les cases sense trobar altres murs que serven encara el regust agredolç de la història.
Totes aquestes superposicions que ara veiem amb la comoditat que proporciona la perspectiva del temps, es van anar succeint amb lentitud, les cases aguantaven centenars d’anys abans que per una o altra raó es decidia construir  al damunt. Però ara vivim en un món on tot es desenvolupa amb molta rapidesa. Les carreteres no duren ni cinquanta anys i els nous traçats a vegades queden en paral·lel als vells sense que ningú es preocupi de treure l’antic asfalt.
Aviat el nostre territori, a vista d’ocell, semblarà un gran parc arqueològic modern i en el paisatge hi quedaran fixades les cicatrius de la modernitat. Ara que tant ens preocupem de l’estètica del nostre cos és quan menys importància donem a l’estètica del paisatge, ni tan sols mirem de tapar les vergonyes, les cicatrius queden a la vista caiguin allà on caiguin i després, a les guies de turisme, ja ho esborrarem amb Photoshop.
De fet, aquestes imatges del territori passades pel filtre que tot ho arregla, caracteritzen la societat on vivim, que cada vegada és més virtual que real. Les fotografies dels catàlegs turístics, obra de finíssims professionals, són una de les estafes més recurrents i més acceptades socialment, tots sabem que no són certes i malgrat això ens les creiem. Tot canviarà  el dia en què algú, amb el catàleg a la mà, acudeixi a una oficina de turisme municipal i exigeixi que li tornin els diners.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…