Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2014

Sarajevo 1914

Sarajevo era una ciutat més aviat provinciana, al sud d’un imperi crepuscular. Els minarets i els campanars es miraven amb recel entre un paisatge brodat per la pluja i la neu dels hiverns balcànics i per l’escalfor cada vegada més evident d’aquell estiu de 1914 que tot just començava. La gent contemplava pels carrers el pas de l’arxiduc Francesc Ferran amb una mena d’indiferència i de curiositat quan, de sobte, van sonar dos trets, preludi d’un carnatge indescriptible. Hi ha esdeveniments que marquen d’una estranya manera els llibres d’història, tal és el cas de l’assassinat de l’arxiduc, hereu de la corona de l’imperi austrohongarès a Sarajevo el 28 de juny de 1914, a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbi. Poca gent s’ha dedicat a explicar aquest fet, probablement la magnitud de la tragèdia que es desenvolupà després amagà amb un tel d’horror els detalls, banals o no, d’aquell atemptat. I evidentment encara menys s’ha comentat la història de l’automòbil en què viatjaven l’arx…

Girona i la Devesa

La Devesa és un parc urbà de dimensions europees, ubicat en una petita ciutat mediterrània, els seus arbres centenaris han crescut com si fossin grans columnes de granit i en els seus passejos centrals s´hi conformen una mena de naus immenses, com les d’una catedral gòtica. Però la Devesa és una assignatura pendent de la ciutat, assetjada des de temps immemorial per edificacions estranyes i automòbils empudegadors. Girona no ha tingut cura de la seva Devesa i l’ha mantingut durant decennis com un abocador d’esdeveniments sorollosos i massius. El camp de Mart, un gran recinte verd, ha estat ocupat de mica en mica per la Fira de Girona i actualment només serveix per anar-hi a desfogar els gossos. Només els nouvinguts aprofiten de debó l’espai, els gironins li donen l’esquena, començant per l’alcalde, que quan estava a l’oposició en va fer camp de batalla i que ara ha deixat de banda, acuciat potser per altres necessitats electorals. Per molt que ens entestem a omplir les guies turístiques …

Estelades destenyides

Catalunya, com tots sabem, té una bandera mil·lenària: quatre barres vermelles sobre un fons groc. Aquesta senyera fou prohibida, reprimida i castigada, però els catalans l’hem alçat novament una vegada darrera l’altra perquè ens representa i ens serveix. Però la senyera, a més, és una bandera fàcil, al contrari que altres països que incorporen escuts recargolats i bandes verticals o transversals, la nostra surt de la màquina de la mateixa manera que els xurros. L’estelada, en canvi, és producte d’un procés més complex en què intervenen procediments d’impressió i tintatge que la senyera normal, en principi, no necessita. El resultat de tot això és que les estelades resisteixen menys que les senyeres quan s’instal·len permanentment a l’exterior. El sol, sobretot, esvaeix de seguida els colors i les banderes, al cap d’uns mesos, o d’unes setmanes, ja semblen com una mena de parracot destenyit. He de confessar que aquesta bandera amb l’estel blanc no m’ha agradat mai, estèticament parlant.…

Qui s’avorreix és perquè vol

La vida és un espectacle constant, només cal obrir els ulls a primera hora del matí per contemplar tot el que ens ofereix el nostre entorn: les orenetes que volen arran dels arbres, els nuvolets esquius que treuen el nas darrere les muntanyes, el camió de la neteja que escampa un soroll eixordador al seu pas... Si volem no tindrem mai ni un moment en blanc, el nostre món ens ofereix un doll de distracció inesgotable. Però, malgrat tot, l’aranya de l’avorriment teixeix trampes a cada racó i, per poc que ens despistem, acabem atrapats com mosques en els fils enganxosos del tedi. Els humans, probablement a causa d’algun pecat comès al jardí de l’edèn, tenim la mala consciència de pensar que fem alguna cosa mal feta quan no fem res de profit. No fer res no és un pecat ni una malura, ni cap cosa de què –en principi– ens haguem d’avergonyir. Quan arriben aquests dies llargs de juny i l’equinocci s’enfanga en les primeres xafogors de l’estiu, el temps es relativitza i podríem aprofitar per ded…

PRÍNCEP DELS SOCARRATS

Ara fa exactament 500 anys que Nicolau Maquiavel va acabar de redactar la seva obra més coneguda, “El Príncep”, en la qual deia –entre moltes altres coses– que un canvi sempre n’amaga un altre. És indubtable que ara estem en temps de canvi, el que passa és que no sabem exactament què canvia ni cap a on. Fa gairebé 45 anys, un dia de juliol de 1969, coincidint amb l’arribada del primer home a la lluna, el general Franco va anunciar que el príncep Juan Carlos seria el seu successor. Pocs es podien imaginar aleshores que aquell príncep amb cara de babau ocuparia durant 39 anys la suprema autoritat de l’Estat espanyol. Maquiavel també deia que la política no consisteix a haver de triar entre el bo i el dolent, sinó entre el dolent i el pitjor. Suposo que el pitjor, en aquest cas,  era que el règim franquista s’hagués perpetuat a través d’algun dels seus sanguinaris generals. Però a hores d’ara la monarquia crec que ja ha arribat al límit de les seves possibilitats, la societat del segle XXI…

El motorista

Com una mena de premonició estranya, primer ens n’arriba el soroll, un espetec dolorós i estèril, un estrèpit que commou les entranyes i ens obnubila la vista amb un tel d’odi irreconciliable. Després el motorista passa rabent, de ben segur amb cara de satisfacció darrere l’impenetrable mur del seu casc integral. Va deixant el soroll enrere, igual que els cavalls antigament anaven cagant fems pel camí.  El motorista és com una mena de cavaller negre que s’imposa al seu destí cavalcant sobre la potència d’un motor d’explosió. Probablement els seus genitals –els d’ell o els d’ella– s’exciten amb la remor de les bieles i les cadenes de transmissió i s’inflen com les rodes en contacte amb l’asfalt. El motorista és un déu de la carretera, ell imposa les normes i marca el seu territori amb efluvis de gasolina cremada. La velocitat és la seva religió i la cervesa el seu ritus de comunió.  El motorista passa per on no ha gosat passar ningú, travessa línies contínues, es mofa dels estops i dels …

Potser un dimarts

Potser un dimarts
entre els murs d’una estança blanca
Potser un dimarts,
arrecerat en el darrer blau.
Potser un dimarts, 
entre la salabror dels records
i la certesa del mar.
Potser un dimarts
no és un dimarts qualsevol.




El naufragi del Posidó

Vivim en un temps de naufragis recurrents, tant és així que els vaixells enfonsats al mediterrani, replets d’immigrants, només són notícia de primera pàgina quan el futbol o les dèries dels d’aquest costat ho permeten. Aquests naufragis, més enllà dels drames personals, són metàfora i constatació tràgica d’una societat que naufraga en l’abisme que s’eixampla diàriament entre els més pobres i els més rics. Ensenyem la cara amable, fotogènica de les nostres ciutats als potencials clients turístics i amaguem amb un cinisme infinit els barris on viu la majoria de la gent. Ens entestem a mirar cada dia cap a l’altre costat, com si d’aquesta manera la lletjor incòmoda de la pobresa desaparegués. Victoregem els poderosos i oblidem els més dèbils perquè, en el fons, pensem que sempre ha estat així i que és voluntat divina que continuï d’aquesta manera. La socialdemocràcia, una ideologia d’orígens nòrdics, benintencionada i amb bona voluntat,  va fracassar ja fa temps en el seu intent de reequil…

EL PLANETA FUTBOL

A vegades m’imagino el món com una gran pilota de futbol amb continents hexagonals que gira damunt del dit d’un déu foll. Una pilota que girarà sense aturador durant aquestes setmanes del mundial del Brasil. El gran negoci de les samarretes, de les vambes, de les cerveses i de tots els productes susceptibles de ser promocionats al voltant dels jugadors i dels equips, funcionarà a tota màquina. Qui més qui menys es passarà hores arrepapat davant del televisor, amb aires de veterà entrenador o d’expert comentarista, mentre els altres, els de veritat, van fent caixa a costa d’ells. Però el que m’indigna, el que sempre m’ha indignat, és que es barregi tot això amb l’esport, una activitat benemèrita que s’ha de practicar i no només contemplar. La resta és espectacle, però sobretot negoci. Si t’agrada el futbol, surt amb una pilota al carrer i juga, és el que feia al meu pare de petit al seu barri de Girona, és el que fan els nens al Brasil. Amb el que guanya de primes un sol jugador de la “Ro…

La mirada de l’altre

La fotografia és la mirada condensada en dues dimensions, una altra visió de l’univers incrustada ja per sempre en la nostra vida. Se’ns fa difícil pensar en un món sense fotografies, som la humanitat i les imatges que la representen. Cada dia processem milers d’imatges, que veiem en els indrets més impensats i que s’acumulen sense aturador en el nostre cervell, afegint una capa de realitat allà on només hi havia representacions aquoses. Però les fotografies ens parlen, ens inquireixen, més enllà de la seva pròpia realitat. La fotografia, com a llenguatge, és una manera molt particular de percebre la vida i només alguns elegits, malgrat la banalització de la tecnologia –i la tecnificació de la banalització–, són capaços encara d’explicar històries, de relatar esdeveniments i de trasbalsar-nos a través de l’objectiu de la seva càmera. La fotografia és com una mena de fe de vida i tot el que ens rodeja acaba existint perquè és susceptible de ser fotografiat. Inclús allò que no és matèria …

Paisatges i estafes

Ja des d’èpoques pretèrites totes les civilitzacions han construït sobre les ruïnes de les civilitzacions precedents, això ho saben bé els arqueòlegs que han fonamentat bona part de la seva ciència en l’estudi sistemàtic d’aquests sediments de civilització. Hi ha ciutats d’Àsia Menor on es poden trobar restes superposades al llarg de més de cinquanta –50!– segles, i a casa nostra tampoc podem gratar gaire sota els fonaments de les cases sense trobar altres murs que serven encara el regust agredolç de la història. Totes aquestes superposicions que ara veiem amb la comoditat que proporciona la perspectiva del temps, es van anar succeint amb lentitud, les cases aguantaven centenars d’anys abans que per una o altra raó es decidia construir  al damunt. Però ara vivim en un món on tot es desenvolupa amb molta rapidesa. Les carreteres no duren ni cinquanta anys i els nous traçats a vegades queden en paral·lel als vells sense que ningú es preocupi de treure l’antic asfalt. Aviat el nostre terri…

Mediterràniament

La mediterraneïtat és un concepte que cadascú es confecciona a la seva mida, fa uns quants anys una marca de cervesa ens vols fer creure cada estiu que tot gira al voltant d’aquest producte. A partir del missatge més o menys subliminal que ens envien a través de la seva publicitat, arribem a la conclusió que la festa i les relacions socials, fins i tot les més íntimes, han d’anar lligades al consum d’alcohol. Són anuncis que més o menys es desenvolupen sempre sota el mateix patró, de fet la publicitat quan descobreix un filó no para de rautar mai més en aquella direcció. Els anuncis de detergent, per exemple, són el que són des de l’inici de la televisió, gairebé sense canviar ni una coma, però, això sí, embolcallats sempre en el corrent estètic predominant i utilitzant els clixés que més convenen en funció de l’objectiu de l’anunci. Ara la cervesa se’ns presenta «mediterràniament», com si aquesta beguda fos precisament un producte típic de la zona, però evidentment amb un fons musical …

Abdicacions

Abdicar és un verb desairós que només pronunciem en comptades ocasions. La «be» i la «de» s’enganxen al paladar i formen una sonoritat gargallosa i explosiva, que ens fa expel·lir saliva molt més lluny del que és habitual i recomanable en els parlants d’aquesta nostra romànica llengua. Provin de dir «abdicar», «abduir», «abdomen», «cabdell» o «cabdill» davant del mirall i hauran de netejar-lo tot seguit. La majoria dels mortals no podrem abdicar mai de res, ja voldríem, a vegades, però les lleis que regeixen les nostres vides tampoc ho preveuen. Hem d’anar vivint cada dia un present que s’allargassa indefinidament, sense poder traspassar les responsabilitats que hem assumit pel sol fet de néixer. Fins i tot –en aquest país– les hipoteques les hem de continuar pagant després d’haver-se quedat el banc amb el nostre habitatge. Abdicar és sinònim d’abandonar i de renunciar. Només abdiquen els vençuts per la vida i els reis quan es troben en un carreró sense sortida. Probablement per aquesta…

Abdicació

Avís per a navegants: qui es pensi que l'abdicació del rei és una bona notícia s'equivoca. Amb això volen reforçar la monarquia, la popularitat del nou rei pujarà com l'escuma, l'Hola es vendrà com els xurros i a les teles i les ràdios no faran altra cosa durant dies que parlar del tema. Com a republicà que sóc preferiria que el rei no hagués abdicat mai...