Ves al contingut principal

Temps de selfies

L’any 1964 Bob Dylan es va fer famós amb una cançó que portava per títol «Els temps estan canviant». Des d’aleshores és evident que moltes coses han canviat, des de la tecnologia ja omnipresent, fins als costums, la moral i les ideologies. Tot ha canviat, tot és diferent, però sembla que és ara quan realment afrontem un canvi de paradigma total, que no sabem encara exactament cap on ens portarà.
Els oracles als quals abans ens dirigíem ja no ens serveixen, l’església ja no respon a una demanda real de la societat, la política pateix una brutal crisi de manca d’idees i de lideratge, la premsa s’ensorra o s’ofereix amb els braços oberts a un capital molt sospitós, els agents de la cultura passen per les seves hores més baixes i l’ensenyament ja no sembla ser la prioritat absoluta de l’Estat.
S’alcen crítiques, més o menys clares, però ningú és capaç d’indicar-nos el camí de sortida. No estem passant per una crisi, hem perdut el nord i anem a la deriva, això sí, amb els motors engegats i a tota potència. És com en aquell acudit que, en veu baixa, s’explicava durant el franquisme i que es posava en boca del general Franco: «antes España estava al borde del abismo, ahora hemos dado un gran paso al frente!».
I, efectivament, estem al caire de l’abisme i amb una cama balancejant ja en el buit. Quan decidirem canviar de rumb? No sembla que ara per ara això tingui cabuda en l’atapeïda agenda d’activitats del dia. Els polítics, i tota una corrua d’encorbats d’estofes diverses, continuen barallant-se per les mateixes coses de sempre, mentre el món canvia definitivament sota els nostres peus. No sé què pensaran de nosaltres les generacions futures, a hores d’ara francament només espero que no ens vegin com a criatures ridícules que en un moment decisiu de la història d’aquest planeta van preferir dedicar-se a fer «selfies» amb el seu mòbil.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …