Vés al contingut principal

Pluja de maig

La pluja és com una mena de bàlsam emocional, sobretot quan escoltes el suau baqueteig de les gotes, a cobert i amb la seguretat de no mullar-te. A vegades penso que sense aquesta ajuda de la pluviometria, o de la pluviositat local, em seria completament impossible inspirar-me en dies en què precisament la inspiració està en temporada seca. Cada gota rega i fecunda les paraules que creixen, omplint les línies de l’article.
L’any 1879, Jules Verne va emigrar de la seva Nantes natal a la més plujosa Amiens justament buscant el repòs i l’acolliment de la pluja. Els gironins, els de tota la vida, som gent que no sabem moure’ns de la nostra ciutat pètria. Si plou perquè plou i si no plou perquè no plou, ens ha tocat aguantar aquí passi el que passi, tant si hem de celebrar que tenim el segon millor restaurant del món, com si hem de tancar la segona fàbrica de paper més obsoleta d’occident.
La Torras Hostench ha fabricat paper a Sarrià de Ter des de fa més de setanta anys i ha donat feina durant aquests lustres a una infinitat de famílies gironines. Però les empreses, i sobretot les empreses basades fonamentalment en la competitivitat tecnològica de la seva maquinària, si no innoven, si no aposten decididament per la renovació, acaben com acaben. Els amos de la Torras, siguin quins siguin, ja fa temps que van decidir abdicar d’aquesta obligació apostant per obtenir beneficis en altres indrets, on probablement la pluja els és més benèfica.
L’altre dia, un nombrós grup d’amics dels germans Roca, entre els quals tambéhi havia molts amics meus, van acudir a les portes del seu famós restaurant per a celebrar els seus èxits, i van fer bé. Però ara que 137 famílies s’han quedat amb un pam de nas, sense fàbrica i sense feina, dubto que molts d’ells siguin capaços de fer el mateix i anar a Sarrià a posar-se al costat dels que s’han quedat sense feina. Alguna cosa falla, plou, i no sempre plou a gust de tots.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…