Ves al contingut principal

Només per sempre

Jordi Vilamitjana in memoriam

Et recordarem només per sempre Jordi Vilamitjana. Podria haver començat dient «per sempre etern», perquè és temps de redundàncies, però l’eternitat –tal com deia l’amic Woody– es fa llarga, sobretot cap al final. A més, l’eternitat és una qualitat lligada a la vida i tu ja n’has viscut moltes d’eternitats, esperant l’hora que mai acabava d’arribar. L’eternitat és una certesa i tu, en el fons, eres dels que dubtaven, com jo. Vagaràs, vagarem en el dubte, lleugers d’equipatge perquè les certeses pesen, sobretot cap al final.
Suposo que altres faran la glossa de l’amic, del company, del pare, del professor o de l’escriptor, jo em limitaré a parlar dels sentiments, perquè els sentiments a vegades són l’única cosa que realment tenim, que realment podem donar i l’únic que veritablement queda. Tu ara, deslliurat ja del que el cos sent, ets sentiment en estat pur, un sentiment que ens sobrevola i que ens inspira, que ens interpel·la i que ens jutja. Però no és el mateix que tenir-te entre nosaltres, que poder comptar amb tu, a primera hora, quan necessitem la nostra ració homeopàtica de lucidesa, no és el mateix, però s’hi assembla.
Els sentiments no són eterns, neixen i moren a vegades en el mateix instant, són com una punxada, com aquella punxada que sents un dia de maig a primera hora, entre la piuladissa insistent dels ocells de Girona, d’aquesta ciutat ingrata i trista a vegades, lluminosa i alegre altres, i tres vegades immortal.
Potser per això als gironins ens costa parlar d’eternitats eternes, sabem de què parlem, l’hem portada penjada del coll, incrustada durant massa temps en el nostre escut d’armes, i quan ens falta algun dels nostres, de sobte, en l’habitual recompte matutí, ens adonem que tot era mentida, i que totes les certeses descansen en pau entre els xiprers del cementiri.
Hi ha ciutats d’anada i ciutats de tornada, a nosaltres ens ha tocat la que ens ha tocat. Una Girona amb gent que va i gent que arriba, que fuig o que torna. Una Girona que acull i una altra que rebutja. Nosaltres, Jordi, som la ciutat, perdurarem en ella, amb tots els goigs i totes les contradiccions. Tot és res i res és tot, únicament som paraules i silencis, som vides en entretemps, mirades en sala d’espera, que ens interroguem més enllà de les evidències. Som esclaus de les nostres covardies, de les paraules dites i de tot el que hem callat.
Es fa difícil seguir la línia finíssima dels pensaments, sobretot quan aquests s’enfanguen en camins sense sortida.
Deia un clàssic que la soledat no és estar sol, és estar buit, probablement a partir d’ara nosaltres estarem una mica més desemparats perquè ens faltarà la teva presència, però ens quedaran –de la manera que sigui– els teus articles. Et llegirem i et rellegirem, cercant les respostes adequades en els moments més oportuns, encara que –tal com també deia Woody Allen– ja haguem oblidat les preguntes.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…