Ves al contingut principal

Girona, flors i violes

Les flors sempre han tingut bona premsa, sobretot en una època en què el diari local del Movimiento poca cosa més podia fer que informar de les activitats de les senyores, o senyoretes, de la Sección Femenina. Les flors i les notícies són efímeres i, en ciutats pètries com Girona, creixien feixugament entre les escletxes dels murs i en balcons de famílies addictes al règim, unes les regava l’aigua de pluja i les altres es regaven amb aigua beneïda.
Un bon dia aquelles senyores i senyoretes van decidir organitzar un concurs d’azalees i de rams florals, i amb això van sembrar les llavors del que amb els anys esdevindria aquest «Temps de flors», un festival d’èxit, si l’èxit es mesura únicament per l’afluència compulsiva de visitants. La meva àvia sempre deia «cria fama i dorm a la palla» i això és bàsicament el que ha fet Girona. S’ha sabut crear aquesta aura de ciutat que mereix la pena ser visitada.
I la gent acudeix sense aturador, tant li fa si les úniques flors que molts veuran són les dels cartells anunciadors i les que l’Ajuntament planta d’ofici en alguns parterres municipals. No sé si l’efecte d’aquesta fama, una vegada obtinguda, s’ha d’anar renovant d’alguna manera, si és així ja cal que ens espavilem si no volem que ens passi el mateix que a aquells gals de les històries de l’Astèrix quan se’ls acabaven els efectes de la poció màgica.
S’han de repensar en primer terme els muntatges que es poden veure pels carrers i places de la ciutat i que fan més pena que glòria. S’ha d’entendre que no qualsevol cosa serveix i que els visitants, no pel fet de ser forasters deixen de ser intel·ligents. Ho ha de repensar l’Ajuntament, les «seccions femenines» actuals i ho hem de fer una mica entre tots, si volem que continuïn venint les carretades de turistes, però, sobretot, ens hi hem de sentir còmodes els ciutadans. Girona Temps de Flors s’ha de carregar de raons i no només s’han de comptar els calerons que entren en les caixes dels botiguers i que sempre són relatius.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…