Ves al contingut principal

Girona, flors i violes

Les flors sempre han tingut bona premsa, sobretot en una època en què el diari local del Movimiento poca cosa més podia fer que informar de les activitats de les senyores, o senyoretes, de la Sección Femenina. Les flors i les notícies són efímeres i, en ciutats pètries com Girona, creixien feixugament entre les escletxes dels murs i en balcons de famílies addictes al règim, unes les regava l’aigua de pluja i les altres es regaven amb aigua beneïda.
Un bon dia aquelles senyores i senyoretes van decidir organitzar un concurs d’azalees i de rams florals, i amb això van sembrar les llavors del que amb els anys esdevindria aquest «Temps de flors», un festival d’èxit, si l’èxit es mesura únicament per l’afluència compulsiva de visitants. La meva àvia sempre deia «cria fama i dorm a la palla» i això és bàsicament el que ha fet Girona. S’ha sabut crear aquesta aura de ciutat que mereix la pena ser visitada.
I la gent acudeix sense aturador, tant li fa si les úniques flors que molts veuran són les dels cartells anunciadors i les que l’Ajuntament planta d’ofici en alguns parterres municipals. No sé si l’efecte d’aquesta fama, una vegada obtinguda, s’ha d’anar renovant d’alguna manera, si és així ja cal que ens espavilem si no volem que ens passi el mateix que a aquells gals de les històries de l’Astèrix quan se’ls acabaven els efectes de la poció màgica.
S’han de repensar en primer terme els muntatges que es poden veure pels carrers i places de la ciutat i que fan més pena que glòria. S’ha d’entendre que no qualsevol cosa serveix i que els visitants, no pel fet de ser forasters deixen de ser intel·ligents. Ho ha de repensar l’Ajuntament, les «seccions femenines» actuals i ho hem de fer una mica entre tots, si volem que continuïn venint les carretades de turistes, però, sobretot, ens hi hem de sentir còmodes els ciutadans. Girona Temps de Flors s’ha de carregar de raons i no només s’han de comptar els calerons que entren en les caixes dels botiguers i que sempre són relatius.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…