Vés al contingut principal

Girona, flors i violes

Les flors sempre han tingut bona premsa, sobretot en una època en què el diari local del Movimiento poca cosa més podia fer que informar de les activitats de les senyores, o senyoretes, de la Sección Femenina. Les flors i les notícies són efímeres i, en ciutats pètries com Girona, creixien feixugament entre les escletxes dels murs i en balcons de famílies addictes al règim, unes les regava l’aigua de pluja i les altres es regaven amb aigua beneïda.
Un bon dia aquelles senyores i senyoretes van decidir organitzar un concurs d’azalees i de rams florals, i amb això van sembrar les llavors del que amb els anys esdevindria aquest «Temps de flors», un festival d’èxit, si l’èxit es mesura únicament per l’afluència compulsiva de visitants. La meva àvia sempre deia «cria fama i dorm a la palla» i això és bàsicament el que ha fet Girona. S’ha sabut crear aquesta aura de ciutat que mereix la pena ser visitada.
I la gent acudeix sense aturador, tant li fa si les úniques flors que molts veuran són les dels cartells anunciadors i les que l’Ajuntament planta d’ofici en alguns parterres municipals. No sé si l’efecte d’aquesta fama, una vegada obtinguda, s’ha d’anar renovant d’alguna manera, si és així ja cal que ens espavilem si no volem que ens passi el mateix que a aquells gals de les històries de l’Astèrix quan se’ls acabaven els efectes de la poció màgica.
S’han de repensar en primer terme els muntatges que es poden veure pels carrers i places de la ciutat i que fan més pena que glòria. S’ha d’entendre que no qualsevol cosa serveix i que els visitants, no pel fet de ser forasters deixen de ser intel·ligents. Ho ha de repensar l’Ajuntament, les «seccions femenines» actuals i ho hem de fer una mica entre tots, si volem que continuïn venint les carretades de turistes, però, sobretot, ens hi hem de sentir còmodes els ciutadans. Girona Temps de Flors s’ha de carregar de raons i no només s’han de comptar els calerons que entren en les caixes dels botiguers i que sempre són relatius.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…