Vés al contingut principal

Sempre tornaré a Macondo (versió 2)

Qui m’havia de dir que, molts anys després, encara recordaria aquell dia ja remot en què vaig prendre un llibre per mi encara sense sentit i sense autor entre les meves mans. Cien años de soledad va canviar la meva vida i segurament també la de molts altres. Entre les seves pàgines hi podia passar de tot i els personatges que les poblaven eren propers i remots a la vegada, heroics i misèrrims, potser eren com la vida mateixa i també com els somnis. 
Macondo era amb prou feines vint cases fetes de canyes i fang, i farcides amb tota la saviesa literària de Gabriel García Márquez. Des d’aleshores, des d’aquell dia en què hi vaig arribar per primera vegada, és la meva terra natal. Les pedres d’aquell rierol, blanques i enormes com ous prehistòrics, sorgeixen sovint de les aigües gèlides de la memòria i em fan tornar a rellegir, amb renovada il·lusió, la història d’un nen que va anar a descobrir el gel.
Carlos Fuentes, al text d’homenatge de l’edició commemorativa de la RAE, diu que Colòmbia és una terra on les tensions polítiques es renoven de tant en tant. A García Márquez li va tocar viure la provocada per l’assassinat de Jorge Eliécer Gaitán, un fet que semblaria la continuació lògica dels esdeveniments que es succeeixen en les pàgines d’aquell llibre. El «realisme màgic» amb el qual s’etiqueta sovint la seva obra, vist des del continent americà potser no és tan màgic.

Generalment, quan desapareix un autor, diem que «hem perdut» alguna cosa important, o que el trobarem a faltar, però no és aquest el sentiment que em produeix la mort de Gabriel García Márquez, perquè ens queda una obra immortal, gràcies a ell ens hem enriquit infinitament i probablement ens passarem la resta de la nostra existència dialogant amb els personatges que la poblen i tornant sempre a la ciutat dels miralls (o dels miratges). Gràcies Gabo per Cien años de soledad i per tots els altres llibres, però, sobretot, per donar-nos l’oportunitat de tornar sempre a Macondo.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…