Ves al contingut principal

Refundar la democràcia

Parlar de la «mediocritat de la política» comença a sonar a tòpic, gairebé tothom dóna per sobreentès que la gran majoria dels nostres governants han arribat allà on han arribat gràcies a decisions i a interessos molt allunyats de la representativitat democràtica que se’ls atorga i molts aguanten com poden en els seus càrrecs perquè difícilment ho podrien fer, amb les mateixes prebendes, en la seva vida quotidiana.
És innegable el pas endavant que va donar el nostre país després de la defunció del franquisme, però ara hem arribat a un punt d’inflexió, necessitem un canvi –diguem-ne revolucionari– que sacsegi el marasme de lideratge en què hem caigut. Si fem inventari de tot el que encara tenim per fer, i que únicament depèn de voluntats polítiques, la llista seria vergonyosament llarga.
Hem arribat a aquesta situació perquè les cúpules i els aparells orgànics dels partits polítics són incapaços de pensar més enllà de la immediatesa de la comptabilitat electoral. Tot el que es fa, o es deixa de fer, en el nostre país, en cadascun dels nivells de govern, es calcula en funció de vots guanyats o de vots perduts. No hi ha llei ni decret que no es publiqui en el butlletí oficial sense que s’hagi valorat el seu interès particular, amb una visió política que no ultrapassa l’horitzó d’unes sempre properes eleccions.
Sempre van quedant pel camí les decisions més espinoses, per exemple una llei electoral que resti poder als aparells dels partits, o una organització territorial que posi fi a duplicacions innecessàries de poder –Diputacions, Consells Comarcals, etc.– i que redueixi dràsticament el nombre d’entitats municipals. Tot depèn només de la voluntat política i de res més i els que ho han de fer són incapaços de fer-ho, ja ha arribat l’hora de dir prou. Necessitem iniciar un nou procés constituent, refundar les bases de la nostra democràcia. Potser el procés sobiranista és una bona ocasió per intentar-ho, no deixem escapar aquesta oportunitat.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…