Ves al contingut principal

El millor restaurant

A Girona tenim el segon restaurant del món! Quina gran frase per començar un article. Fins fa poc teníem el primer, però tant li fa, hauríem d’estar igual de contents. S’imaginen tenir el segon o el tercer centre d’investigació tecnològica del món? O la tercera o quarta universitat del món? O el quart o cinquè hospital del món? O la sisena o la setena empresa multinacional? O, posats a fer, ser els setens o vuitens en qualsevol rànquing d’aquells amb què ens il·luminen les seccions d’economia dels mitjans de comunicació?
Doncs de tot això res de res, ni la nostra ciutat, ni el nostre país, ni l’estat on ens ha tocat viure brillen en cap d’aquests llistats, si no és per encapçalar dades d’atur i de retallades de tota mena. Només destaquem en alta gastronomia i en futbol. Dit això, ja se m’acaben les ganes de continuar l’article, entre altres coses perquè vist l’entusiasme que hi posem tots plegats, sembla que n’hi ha prou per anar tirant i per treure el nas en els pòdiums internacionals.
Girona és una ciutat més aviat petita, tots ens coneixem encara que només sigui de referències o d’haver coincidit algun dia en algun indret, o en algun acte cultural dels que, per sort, no en falten. Estic segur que els germans Roca es mereixen tot i més, però jo no he pogut mai anar a menjar al seu restaurant i és probable que no pugui jutjar-lo mai de primera mà, i a la gran majoria dels gironins suposo que els passa el mateix. Aquesta brillantor ens queda lluny, molt lluny.
Suposo que els que saben sumar i restar ja han fet els seus comptes i deuen haver calculat el que suposa per a l’economia local l’activitat d’aquesta empresa gironina, de la mateixa manera que a Figueres hi ha qui compta els beneficis que comporta tenir el segon millor museu i a la Jonquera el primer i el segon millor estanc... tot suma, és evident, però hauríem de sumar molt més i no ho fem. Tenim un país que no se’n surt, hi ha gent que pateix i les desigualtats cada vegada es fan més evidents i, si esperem que ens ho solucionin, per exemple, restaurants a 135 euros el menú, anem més malament encara.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…