Ves al contingut principal

El millor restaurant

A Girona tenim el segon restaurant del món! Quina gran frase per començar un article. Fins fa poc teníem el primer, però tant li fa, hauríem d’estar igual de contents. S’imaginen tenir el segon o el tercer centre d’investigació tecnològica del món? O la tercera o quarta universitat del món? O el quart o cinquè hospital del món? O la sisena o la setena empresa multinacional? O, posats a fer, ser els setens o vuitens en qualsevol rànquing d’aquells amb què ens il·luminen les seccions d’economia dels mitjans de comunicació?
Doncs de tot això res de res, ni la nostra ciutat, ni el nostre país, ni l’estat on ens ha tocat viure brillen en cap d’aquests llistats, si no és per encapçalar dades d’atur i de retallades de tota mena. Només destaquem en alta gastronomia i en futbol. Dit això, ja se m’acaben les ganes de continuar l’article, entre altres coses perquè vist l’entusiasme que hi posem tots plegats, sembla que n’hi ha prou per anar tirant i per treure el nas en els pòdiums internacionals.
Girona és una ciutat més aviat petita, tots ens coneixem encara que només sigui de referències o d’haver coincidit algun dia en algun indret, o en algun acte cultural dels que, per sort, no en falten. Estic segur que els germans Roca es mereixen tot i més, però jo no he pogut mai anar a menjar al seu restaurant i és probable que no pugui jutjar-lo mai de primera mà, i a la gran majoria dels gironins suposo que els passa el mateix. Aquesta brillantor ens queda lluny, molt lluny.
Suposo que els que saben sumar i restar ja han fet els seus comptes i deuen haver calculat el que suposa per a l’economia local l’activitat d’aquesta empresa gironina, de la mateixa manera que a Figueres hi ha qui compta els beneficis que comporta tenir el segon millor museu i a la Jonquera el primer i el segon millor estanc... tot suma, és evident, però hauríem de sumar molt més i no ho fem. Tenim un país que no se’n surt, hi ha gent que pateix i les desigualtats cada vegada es fan més evidents i, si esperem que ens ho solucionin, per exemple, restaurants a 135 euros el menú, anem més malament encara.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…