Vés al contingut principal

El millor restaurant

A Girona tenim el segon restaurant del món! Quina gran frase per començar un article. Fins fa poc teníem el primer, però tant li fa, hauríem d’estar igual de contents. S’imaginen tenir el segon o el tercer centre d’investigació tecnològica del món? O la tercera o quarta universitat del món? O el quart o cinquè hospital del món? O la sisena o la setena empresa multinacional? O, posats a fer, ser els setens o vuitens en qualsevol rànquing d’aquells amb què ens il·luminen les seccions d’economia dels mitjans de comunicació?
Doncs de tot això res de res, ni la nostra ciutat, ni el nostre país, ni l’estat on ens ha tocat viure brillen en cap d’aquests llistats, si no és per encapçalar dades d’atur i de retallades de tota mena. Només destaquem en alta gastronomia i en futbol. Dit això, ja se m’acaben les ganes de continuar l’article, entre altres coses perquè vist l’entusiasme que hi posem tots plegats, sembla que n’hi ha prou per anar tirant i per treure el nas en els pòdiums internacionals.
Girona és una ciutat més aviat petita, tots ens coneixem encara que només sigui de referències o d’haver coincidit algun dia en algun indret, o en algun acte cultural dels que, per sort, no en falten. Estic segur que els germans Roca es mereixen tot i més, però jo no he pogut mai anar a menjar al seu restaurant i és probable que no pugui jutjar-lo mai de primera mà, i a la gran majoria dels gironins suposo que els passa el mateix. Aquesta brillantor ens queda lluny, molt lluny.
Suposo que els que saben sumar i restar ja han fet els seus comptes i deuen haver calculat el que suposa per a l’economia local l’activitat d’aquesta empresa gironina, de la mateixa manera que a Figueres hi ha qui compta els beneficis que comporta tenir el segon millor museu i a la Jonquera el primer i el segon millor estanc... tot suma, és evident, però hauríem de sumar molt més i no ho fem. Tenim un país que no se’n surt, hi ha gent que pateix i les desigualtats cada vegada es fan més evidents i, si esperem que ens ho solucionin, per exemple, restaurants a 135 euros el menú, anem més malament encara.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…