Ves al contingut principal

El millor restaurant

A Girona tenim el segon restaurant del món! Quina gran frase per començar un article. Fins fa poc teníem el primer, però tant li fa, hauríem d’estar igual de contents. S’imaginen tenir el segon o el tercer centre d’investigació tecnològica del món? O la tercera o quarta universitat del món? O el quart o cinquè hospital del món? O la sisena o la setena empresa multinacional? O, posats a fer, ser els setens o vuitens en qualsevol rànquing d’aquells amb què ens il·luminen les seccions d’economia dels mitjans de comunicació?
Doncs de tot això res de res, ni la nostra ciutat, ni el nostre país, ni l’estat on ens ha tocat viure brillen en cap d’aquests llistats, si no és per encapçalar dades d’atur i de retallades de tota mena. Només destaquem en alta gastronomia i en futbol. Dit això, ja se m’acaben les ganes de continuar l’article, entre altres coses perquè vist l’entusiasme que hi posem tots plegats, sembla que n’hi ha prou per anar tirant i per treure el nas en els pòdiums internacionals.
Girona és una ciutat més aviat petita, tots ens coneixem encara que només sigui de referències o d’haver coincidit algun dia en algun indret, o en algun acte cultural dels que, per sort, no en falten. Estic segur que els germans Roca es mereixen tot i més, però jo no he pogut mai anar a menjar al seu restaurant i és probable que no pugui jutjar-lo mai de primera mà, i a la gran majoria dels gironins suposo que els passa el mateix. Aquesta brillantor ens queda lluny, molt lluny.
Suposo que els que saben sumar i restar ja han fet els seus comptes i deuen haver calculat el que suposa per a l’economia local l’activitat d’aquesta empresa gironina, de la mateixa manera que a Figueres hi ha qui compta els beneficis que comporta tenir el segon millor museu i a la Jonquera el primer i el segon millor estanc... tot suma, és evident, però hauríem de sumar molt més i no ho fem. Tenim un país que no se’n surt, hi ha gent que pateix i les desigualtats cada vegada es fan més evidents i, si esperem que ens ho solucionin, per exemple, restaurants a 135 euros el menú, anem més malament encara.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…