Vés al contingut principal

El dia dels llibres més venuts

En els darrers anys la Diada de Sant Jordi s’ha anat consolidant com una mena de competició o de lliga entre els títols que les grans editorials anomenen «els llibres més venuts». Generalment es tracta de títols que han guanyat algun premi dels que ells mateixos organitzen o subvencionen, o són d’autors prou coneguts com per a assegurar-se el mínim de vendes que els grans executius dels grups empresarials als quals pertanyen consideren mínims o acceptables.
Setmanes o mesos abans, els agents comercials d’aquests grans grups editorials, dos o tres, tampoc creguin que són més, es passegen per les llibreries per anunciar la bona nova i, paral·lelament, els «experts en comunicació» van venent el producte als mitjans de comunicació, alguns d’ells propietat directa d’aquests grups empresarials. Els autors es veuen immersos en una voràgine de presentacions i actes de tota mena, de manera que qui més qui menys haurà sentit a parlar fins a la nàusea del llibre que promocionen.
No sempre són llibres dolents, a vegades fins i tot algun d’aquests passa a la modesta història de la literatura, però, això sí, gairebé sempre són novel·les i al gust general que impera. Els llibres d’assaig o de poesia i els grans clàssics de la literatura queden cada any relegats als racons més obscurs de les llibreries, on van criant aquella pols daurada que tant agrada a les aranyes i als ratolins.
El dia de Sant Jordi els mitjans de comunicació en general i els telenotícies en particular, comencen a envair-nos, fins i tot abans d’acabar el dia, amb dades i rànquings contundents que ningú sap ben bé d’on sorgeixen, és com si els diaris esportius s’inventessin les classificacions i els gols en funció dels seus interessos, un espectacle vergonyant que passa davant mateix dels nostres nassos i que a la majoria els sembla el més normal del món. 
Any rere any la Diada del llibre ha passat a ser exclusivament la Diada d’uns llibres concrets, la resta hi són només per fer piló. Suposo, però, que tot això és el que toca en un país on la majoria només compra un llibre a l’any –precisament aquest dia– i en què, de mitjana, no se’n llegeixen gaires més. Tot i així la Diada de Sant Jordi continua essent encara un gran dia, el gran invent de la catalanitat i si mai ens faltés hauríem de tornar-lo a inventar.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…