Ves al contingut principal

El dia dels llibres més venuts

En els darrers anys la Diada de Sant Jordi s’ha anat consolidant com una mena de competició o de lliga entre els títols que les grans editorials anomenen «els llibres més venuts». Generalment es tracta de títols que han guanyat algun premi dels que ells mateixos organitzen o subvencionen, o són d’autors prou coneguts com per a assegurar-se el mínim de vendes que els grans executius dels grups empresarials als quals pertanyen consideren mínims o acceptables.
Setmanes o mesos abans, els agents comercials d’aquests grans grups editorials, dos o tres, tampoc creguin que són més, es passegen per les llibreries per anunciar la bona nova i, paral·lelament, els «experts en comunicació» van venent el producte als mitjans de comunicació, alguns d’ells propietat directa d’aquests grups empresarials. Els autors es veuen immersos en una voràgine de presentacions i actes de tota mena, de manera que qui més qui menys haurà sentit a parlar fins a la nàusea del llibre que promocionen.
No sempre són llibres dolents, a vegades fins i tot algun d’aquests passa a la modesta història de la literatura, però, això sí, gairebé sempre són novel·les i al gust general que impera. Els llibres d’assaig o de poesia i els grans clàssics de la literatura queden cada any relegats als racons més obscurs de les llibreries, on van criant aquella pols daurada que tant agrada a les aranyes i als ratolins.
El dia de Sant Jordi els mitjans de comunicació en general i els telenotícies en particular, comencen a envair-nos, fins i tot abans d’acabar el dia, amb dades i rànquings contundents que ningú sap ben bé d’on sorgeixen, és com si els diaris esportius s’inventessin les classificacions i els gols en funció dels seus interessos, un espectacle vergonyant que passa davant mateix dels nostres nassos i que a la majoria els sembla el més normal del món. 
Any rere any la Diada del llibre ha passat a ser exclusivament la Diada d’uns llibres concrets, la resta hi són només per fer piló. Suposo, però, que tot això és el que toca en un país on la majoria només compra un llibre a l’any –precisament aquest dia– i en què, de mitjana, no se’n llegeixen gaires més. Tot i així la Diada de Sant Jordi continua essent encara un gran dia, el gran invent de la catalanitat i si mai ens faltés hauríem de tornar-lo a inventar.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…