Ves al contingut principal

El dia dels llibres més venuts

En els darrers anys la Diada de Sant Jordi s’ha anat consolidant com una mena de competició o de lliga entre els títols que les grans editorials anomenen «els llibres més venuts». Generalment es tracta de títols que han guanyat algun premi dels que ells mateixos organitzen o subvencionen, o són d’autors prou coneguts com per a assegurar-se el mínim de vendes que els grans executius dels grups empresarials als quals pertanyen consideren mínims o acceptables.
Setmanes o mesos abans, els agents comercials d’aquests grans grups editorials, dos o tres, tampoc creguin que són més, es passegen per les llibreries per anunciar la bona nova i, paral·lelament, els «experts en comunicació» van venent el producte als mitjans de comunicació, alguns d’ells propietat directa d’aquests grups empresarials. Els autors es veuen immersos en una voràgine de presentacions i actes de tota mena, de manera que qui més qui menys haurà sentit a parlar fins a la nàusea del llibre que promocionen.
No sempre són llibres dolents, a vegades fins i tot algun d’aquests passa a la modesta història de la literatura, però, això sí, gairebé sempre són novel·les i al gust general que impera. Els llibres d’assaig o de poesia i els grans clàssics de la literatura queden cada any relegats als racons més obscurs de les llibreries, on van criant aquella pols daurada que tant agrada a les aranyes i als ratolins.
El dia de Sant Jordi els mitjans de comunicació en general i els telenotícies en particular, comencen a envair-nos, fins i tot abans d’acabar el dia, amb dades i rànquings contundents que ningú sap ben bé d’on sorgeixen, és com si els diaris esportius s’inventessin les classificacions i els gols en funció dels seus interessos, un espectacle vergonyant que passa davant mateix dels nostres nassos i que a la majoria els sembla el més normal del món. 
Any rere any la Diada del llibre ha passat a ser exclusivament la Diada d’uns llibres concrets, la resta hi són només per fer piló. Suposo, però, que tot això és el que toca en un país on la majoria només compra un llibre a l’any –precisament aquest dia– i en què, de mitjana, no se’n llegeixen gaires més. Tot i així la Diada de Sant Jordi continua essent encara un gran dia, el gran invent de la catalanitat i si mai ens faltés hauríem de tornar-lo a inventar.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…