Vés al contingut principal

La ciutadania

És la consciència de pertànyer a una comunitat. Ser ciutadà implica uns drets i uns deures que no necessàriament van lligats els uns amb els altres, uns drets que no van lligats a uns deures concrets i uns deures que no tenen com a contrapartida uns drets determinats. Ser un bon ciutadà no implica, posem per cas, haver de donar forçosament la vida a canvi i una bona ciutat no ha d’exigir mai el sacrifici de cap dels seus fills.
Quan això passa és que la ciutat i els seus ciutadans han caigut pel precipici de la decadència i de l’obscurantisme. És fàcil que en el curs d’una guerra passin  coses terribles, que no haurien de passar mai en temps de pau, però la ciutat, la ciutadania, precisament serveixen per aguantar el bàsic contínuum de civilització entre les puntes de barbàrie. Quan es trenca aquesta fràgil corda que ho lliga tot, es produeix un desastre que només el temps i l’oblit són capaços de transcendir.
Però les ciutats són memòria viva i l’oblit és com una mena de quimioteràpia que destrueix més que no cura. Una ciutat pot perdonar, però no pot oblidar, seria tant com renunciar a la seva essència i no pot oblidar sobretot els ciutadans que es van sacrificar precisament per intentar salvar un mínim nivell de consciència ciutadana en els moments més tràgics de la contesa civil.
Des d’aquesta perspectiva, una ciutat com Girona no pot oblidar la figura de Carles Rahola i Llorens, afusellat davant dels murs del seu cementiri, heroi de la ciutadania i víctima dels odis, de les pors i també de la indiferència. 75 anys després de la seva mort, si alguna cosa hem de desitjar els gironins, és que no torni a alçar-se mai més el patíbul de l’odi i de la por, però sobretot que no es mantingui el patíbul de la indiferència i de l’oblit. No ens hi juguem el passat, ens hi juguem el futur.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…