Ves al contingut principal

El desencant

El desencant sempre deixa al seu pas el perfum de la nostàlgia, és el que queda quan ens sembla que el nostre món ja ha perdut la seva màgia. És un concepte modern, lligat al coneixement i a l’acció racional. No s’ha de confondre amb la banalització general produïda per les noves tecnologies, que amenacen contínuament el nostre equilibri emocional. El desencant és més que això. Chamfort deia que per no caure en aquest parany, no hauríem de veure mai com funciona l’administració i la justícia, i com es preparen les salsitxes.
Per a molta gent de la meva generació «El desencanto» era una pel·lícula, un documental més aviat, sobre la decadència de la família Panero, que a la vegada era un retrat també de la decadència final del franquisme. Paradoxalment aquest terme, el desencant, va definir l’estat d’ànim d’aquell temps, després de quaranta anys d’il·lusions, quan per fi arribava la democràcia, tothom es sentia defraudat d’una manera o altra. Lluís Llach hi va posar música, la cançó es titulava «Companys, no és això».
Recordaré sempre aquella nit electoral del 15 de juny de 1977, muts davant d’uns resultats provisionals que no sabíem interpretar del tot, però que intuíem molt favorables a les forces de progrés. «I ara què?» era la interrogació que flotava en l’ambient. L’opció dels més vells, els que havien viscut les batalles més cruentes de la guerra civil, era anar a ocupar els ajuntaments, darrer bastió del franquisme, però es va imposar el seny dels joves, el món al revés, i vam anar a dormir.
Sempre m’ha quedat el dubte de si vam fer bé o no. Potser hauria estat una quimera, però el cert és que va quedar flotant una sensació de desengany, de desencís, d’haver deixat la feina a mitges. No es va fer net i ara en patim les conseqüències. Estem a un pas d’un nou canvi, però em temo que passarà el mateix i sempre planarà damunt dels nostres caps aquesta sensació plúmbia de desencant.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…