Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2014

25 ANYS D’ART A LES PRESES

Vint-i-cinc anys pot semblar poca cosa, gairebé res en la història d’un petit poble, només el pas d’una generació a una altra, el modest llegat d’uns pares als seus fills, el pes d’una baula, com moltes altres, que permet continuar lligant el passat amb el futur. Vint-i-cinc anys no són res, sobretot en el tedi infinit d’aquells pobles de pagès, que semblaven arrapats irremissiblement a una terra apamada i simple. Però just en aquest quart de segle han canviat moltes coses al nostre país i al món. Va caure el mur de Berlín, quan molts pensaven que seria etern i vam ser capaços d’organitzar un jocs olímpics exemplars. Aquell llunyà 1989 ha quedat molt enrere i l’exemple del camí recorregut és el poble de Les Preses, a la Garrotxa, que, entre altres coses, ha sabut mantenir una modesta però exemplar escola d’art durant tot aquest temps. Un llarg reguitzell d’alumnes han aprofitat les lliçons d’en Miquel Duran, personatge irrepetible, ànima i impulsor del projecte. Pintor i pessebrista, po…

El cos

És com un sac de matèria titubejant, més o menys organitzada, que arrosseguem –amb tots els seus sargits– de la millor manera que podem al llarg de la vida. És pell i ungles, ossos i carn, vísceres, nervis, cartílags i fluids. Som cos, però també som una intel·ligència que a vegades es mira el cos com si fos estrany. El cos és el subjecte, però la ment el dirigeix, fins i tot en els gestos més automatitzats. El cos funciona de manera organitzada, necessita aliment i repòs, contacte amb l’exterior a través dels sentits, necessita abrigar-se quan fa fred, refrescar-se quan fa calor, trontolla com ho fa el planeta, gira com el sol a través de la galàxia. El cos és vida tangible, si més no per a altres cossos, és veu i gest, rutina i excepció, el cos és l’expressió de la nostra vida. El cos camina per la vorera, per les andanes i els camins, mentre nosaltres, amagats en el cau de la mirada, anem pensant en coses que creiem transcendents, perennes, immutables, com si fóssim déus en l’olimp d…

Joan Vergés in memoriam

Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dones el teu cor
als dies que vindran
perdut i sense nord
mirall de coses belles
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé
A punt de ser record
Claror de flor collida

Em dius que el nostre amor
No sap trobar la vida.

Em dius que plori
si vull plorar
em dius que mori
fins a dem?
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremola en el teu cor
somia en el meu pit
amiga de la mort
camí de vela blanca
la llum del nostre amor

(Joan Vergés)

Darrer dilluns de febrer

Un polsim de flors d’ametller –com neu tardana– emblanquina els camins, les magranes cauen i s’esbardellen al costat dels murs, i les ciutats es desperten amb la claror renovada d’un temps que muda cap a una primavera fugissera.


El Diable

No hem de caure mai en la temptació de confondre el Diable amb un dels protagonistes principals dels Pastorets, ni amb un d’aquests malèfics i extravagants personatges de les històries de superherois, encara que –tot sigui dit– hi tinguin una retirada. Els malvats, en general, exerceixen el seu ofici en benefici propi, per egoisme o per ignorància. El Diable, en canvi, fa el mal pel mal, és la seva naturalesa. La humanitat no és diabòlica –ni tot el contrari–, fins i tot als crematoris d’Auschwitz els nazis hi trobaven una justificació moral, s’havia d’anihilar les rates que corroïen la societat que ells pretenien representar. El Diable, amb bigoti principesc, s’assembla més al Gran Germà d’Orwell, un poder exercit únicament per a mantenir el poder, sense més justificacions ni cap altra finalitat. A l’Ulisses de James Joyce, un personatge diu que: «Déu fa l’aliment i el Diable l’amaneix». El Diable sap que és Diable i ens el pinten vermell, com la bandera dels soviets, com la samarreta …

Rahola

«Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.»
(Carles Rahola - «La pena de mort a Girona»)

i jo afegeixo: «ni en la nova Catalunya que ara pretenem construir».


EL QUADRE DE LA CAMBRA

Assistir a un acte organitzat per la Cambra de Comerç de Girona és una experiència mística. Et reclouen en una sala pintada amb colors calents i t’asseus en unes cadires d’un gust més aviat burgès. Els ponents intervenen amb un to solemne, imbuïts, suposo, per la sala i pels assistents, on dominen les corbates i les calvícies, en un grau o l’altre.  Però ells són els únics que no han de suportar la visió aclaparadora del gran mural que s’estén a la seva esquena, obra d’un artista de record difús. Joan Orihuel va ser primer pintor de parets i després, o alhora, il·lustrador, restaurador, dissenyador, cartellista i alguna cosa més. Es va dedicar bàsicament a omplir els buits que havia deixat “la barbàrie roja” al seu pas per esglésies i altres indrets. Aquells plafons de la Cambra són un exemple d’un art acadèmicament abstrús, inconseqüent i trist, probablement com l’ambient que es vivia a la Girona de postguerra.
En aquest quadre, s’hi representen tota una sèrie de personatges practicant…

El cosmos

Pels antics el cosmos era l’ordre, un grau de bellesa ordenada en el firmament. Les caravanes seguien els sinuosos camins marcats en el cel del desert, les veles dels vaixells s’inflaven amb l’alè d’una estrella solitària més enllà de l’horitzó i els pagesos desxifraven els més obscurs designis sota la llum de la lluna plena. El cosmos era la pàtria dels déus i de tots els éssers que, per una raó o altra, habitaven l’infinit.  De petit m’imaginava el cosmos com un llençol immens, de fet aquell llençol em servia de comodí per a imaginar-ne les coses més diverses. A vegades també era l’estepa siberiana, solcada només per la lleu estela que deixava al seu pas el correu del Tsar, o un desert sufocant per on deambulaven els soferts soldats de la legió estrangera o Lawrence damunt d’un camell, i el llençol també era el cosmos, amb els seus replecs quàntics. Però, després de Copèrnic, de Galileu o de Newton, el cosmos ja no és el que era, sembla com si hagués quedat més apamat, com el jardí de…

De dilluns en dilluns

La vida és com una mena de mentida que ens expliquem contínuament, vivim i ens sobrevivim, morim a cada instant i renaixem, com el sol i les estrelles, com l’amor i la memòria, com el temps impertorbable on arrelen els arbres i els dies.

La cobdícia

Sembla un matís, però és important distingir el cobdiciós de l’avariciós, el primer vol adquirir, el segon conservar. La cobdícia és un amor exagerat pel diner, però especialment pel que encara no es té. El cobdiciós tradueix sempre al llenguatge del diner tot allò que per a un altre serien simples imputs de la naturalesa humana. La cobdícia és un trastorn, que fa pensar a qui el pateix que tot té un valor econòmic i que qualsevol cosa té la seva contrapartida monetària. La cobdícia és un dels principals mals de la nostra societat, sobretot quan es barreja i s’afegeix a l’avarícia. Les desigualtats enormes, que van en augment cada dia entre els que tenen més i els que no tenen res, són a causa d’aquesta acumulació de riquesa entre uns pocs i el desig de tenir-ne cada vegada més, més enllà del que el pensament racional ens dicta com a raonable. Un filosof grec, Epicur de Samos, que va néixer tres segles abans de la nostra era, preguntava: «Vols ser ric?» i es contestava ell mateix dient:…

ELS DIES COMPTATS

El pas del temps és un fenomen fascinant, sobretot quan no esperes res en concret. Sempre havia sentit a dir que la llet no arrenca el bull fins que no deixes de mirar-la. Totes aquestes teories més o menys poètiques, populars o humorístiques, sempre acaben tenint una explicació científica, encara que sigui agafada pels pèls. Una teoria relacionada amb la física quàntica, ho avala, però jo ara mateix no ho puc explicar, perquè sóc incapaç d’entendre-ho i perquè tampoc ve del tot al cas. És evident que el món existeix perquè nosaltres som capaços de contemplar-lo, de recordar-lo i finalment de comprendre’l. El sol surt cada dia, però som més feliços si en podem ser espectadors en un indret privilegiat, l’ombra dels migdies ens acompanya si el dia és clar i si som capaços d’apreciar-ho, i els ametllers floreixen només si ens parem a mirar el paisatge. Sense nosaltres el temps únicament seria pulsacions quàntiques i només pren sentit realment quan el comparem amb els batecs del cor. La punx…

L'alfabet

Són vint-i-sis lletres, vint-i-sis petjades de colom solcant la neu del mes febrer, vint-i-sis unglades de bou en el fang rovellat del novembre, vint-i-sis peces de roba rentades i posades a eixugar sota el sol d’agost, vint-i-sis gotes de pluja primaveral que esclaten contra la superfície llisa d’un bassal. Vint-i-sis cops, vint-i-sis sons, vint-i-sis formes i potser també vint-i-sis maneres d’entendre el silenci. Són vint-i-sis símbols que han il·lustrat la història de la humanitat, omplint pergamins i fulles de paper. Vint-i-sis símbols dibuixats amb una tatxa de bronze, una canya o un pinzell. Són vint-i-sis fraccions d’eternitat, vint-i-sis peces que permeten muntar i desmuntar, traslladar, guardar i interpretar, una vegada i una altra, eternament, tota la saviesa, tot el coneixement i totes les emocions d’aquesta raça errabunda, arraconada en un extrem de l’univers.  Vivim en el planeta de l’alfabet, dissenyem la nostra existència amb lletres de motlle, endrecem l’espai en l’estra…

Potser

Potser el silenci és només un somni, potser la vida és soroll, potser el blanc és l’absència de foscor, potser l’univers gira al voltant del meu dit, potser el dit m’indica el camí, més enllà de la foscor, més enllà del soroll, allà on el silenci llisca com un riu entre còdols d’eternitat.

La fantasia

És la imaginació pintada de coloraines. Animals que parlen, màquines amb sentiments, humans amb superpoders, mons alternatius, viatges en el temps, passats impossibles i futurs improbables. Són imatges més o menys visionàries que transiten pel nostre cap a hores convingudes o, d’ofici, pel cap d’altres. La fantasia són somnis en cinemascop i en tecnicolor, i ara ja en 3D i segurament disponibles en Blu-ray.  Actualment la fantasia sembla indissociable de la tecnologia, és més, qualsevol tecnologia avançada, d’entrada, ens sembla fantasia. Els aparells que ens envolten contenen potencialment en el seu interior tota la fantasia acumulada per la humanitat a través dels segles i ens l‘ofereixen com si fos la matèria primera del coneixement i a vegades fins i tot ens costa molt discernir què és fantasia i què no. Schiller, el poeta de Weimar, va escriure que la fantasia és com una primavera perpètua, com una mena de país amb lleis justes, amb ciutadans lliures i amb prínceps que saben la ver…

Cites de divendres

«Els prevaricadors són culpables no només dels agravis que inflingeixen a les seves víctimes, sinó també dels agravis i els errors a què indueixen, per reacció, a aquests darrers.»

(Alessandro Manzoni)


«Cap ull occidental, després de Van Gogh, pot mirar un xiprer sense advertir en ell l’inici d’una flamarada.»

(George Steiner)

COLUMBARIS

Darrerament s’han tornat ha posar de moda els columbaris, dic que han tornat perquè és un invent vell. Els romans van practicar aquest ritus funerari fins que, cap allà el segle II, van començar a enterrar els seus morts més o menys de la mateixa manera que ho fem nosaltres als temps presents. Els morts sempre ens han fet una mica de nosa, si vius ja en feien, morts encara en fan més i un no guarda un cadàver a la sala d’estar a menys que tingui el cervell més regirat que el protagonista de Psicosi. D’aquells petits nínxols romans, que semblaven nius de colom, hem passat a uns columbaris més freds, inspirats en les taquilles de correus o en les caixes de seguretat dels bancs, com si els finats estiguessin esperant una carta que no acaba d’arribar o volguessin continuar guardant en lloc segur –i d’amagat del fisc– els seus béns més preuats per a tota l’eternitat, o, si més no, fins que els descendents es cansin d’anar pagant la quota del columbari. Jo tinc poques coses clares, sobretot pe…

L’eternitat

L’eternitat és un present que no s’atura mai, és una llarga i tediosa tarda de diumenge en sessió contínua, és una sala d’espera amb les revistes del cor caducades. L’eternitat és una veritat enterrada com el cofre del tresor, és una realitat sempre en construcció, és la suma de moltes vides, de molts indrets i de tot el temps acumulat en les agendes i els rellotges. L’eternitat dura i dura, igual que les piles d’aquell anunci. Els científics treballen amb eternitats diferents, no és el mateix una eternitat per a un geòleg que per a un astrofísic, per a un microbiòleg que per a un historiador. Milions d’anys, milers, centenars o fins i tot microsegons poden ser eternitats incompatibles o conjugables. L’eternitat, tal com l’entenem la majoria dels mortals, no deixa de ser precisament la mesura de la nostra existència. Per als creients l’eternitat són aquells prats deliciosos que els prometen els sacerdots en les misses funerals, per als escriptors –i per als creadors en general– l’eterni…

La unitat

«La unitat d’un país no és un puré que ho amalgama tot, ni un punt intermedi entre dos pols oposats, sinó que és l’elecció d’un sistema de valors en els quals ens hi podem reconèixer.»

(Claudio Magris)


El dubte

Qui va per la vida amb una certesa sota el barret és que ha deixat de pensar. Dubtar és pensar i pensar és dubtar, només ho podem evitar en l’acció –un no pensa que pedala quan va en bicicleta– o quan dormim. Els somnis són certeses que no ens deixen marge per al dubte. Si dubtem sobre el significat d’un somni és que ja estem desperts. Poques definicions essencials m’han quedat de la meva època d’escolar, probablement només seria capaç de recordar-ne dues: que el metre és la distància entre dues ratlles en una barra de platí iridiat que es conserva en el Museu de Pesos i Mesures de París i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. M’he passat tots aquests anys sense poder anar a comprovar a París l’exactitud d’aquella barra i deambulant en ziga-zaga buscant la sortida del laberint de la vida, un recorregut que alguns asseguren que es pot fer rectilíniament. Però la vida ens porta d’un costat a l’altre i només els avions volen inescrutablement en línia recta, potser p…