Ves al contingut principal

La identitat

La vida és una corrua incomptable d’experiències que s’acumulen en la memòria de cadascú, a vegades de manera atrabiliària i incontrolable. Viure és gaudir de la vida, intentant aportar alguna cosa a aquest món on ens ha tocat viure i que, si la tecnologia no ho canvia, és encara el millor dels mons possibles. Actualment hi ha massa gent que confon viure amb fer-se un currículum i a tocar-se el seu melic, encarnat definitivament en el botó del seu smartphone, no entenen que viure és acceptar la realitat i sobretot consisteix a ser conscients de la nostra pròpia identitat.
Si no trenquéssim el silenci amb paraules, probablement no hi hauria llenguatge, ni discurs, ni diàleg. Les paraules tenen sempre aquesta forma punxeguda de tascó, per poder  obrir aquest vel invisible que ens separa de la realitat, però les paraules tampoc són realitat en si mateixes. La paraula «patata» no és una patata, és un convencionalisme per a designar aquests tubercles que ens serveixen mal fregits a les hamburgueseries.
Es diu a vegades que totes les coses bones de la vida són gratis, una afirmació més general –segons Jon Elster– podria ser que totes les coses bones de la vida són subproductes. La felicitat, per exemple, no és allò que ens arriba quan cerquem la felicitat, sinó precisament quan cerquem altres coses. Els subproductes estan lligats a tot allò que ens arriba en virtut del que som, com a cosa diferent del que podem obtenir únicament per l’esforç o per l’anhel.
 La identitat és el concepte que designa el conjunt de característiques que ens fan ser iguals, en un conjunt o a nosaltres mateixos. Enrique Lynch deia fa poc en referència al gran èxit actual de les sèries televisives –un altre subproducte de la realitat– que són dispositius d’exemplificació que ens permeten entrellucar vides que s’assemblen a les nostres, mentre omplen el buit que deixa la vida veritable.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…