Vés al contingut principal

La identitat

La vida és una corrua incomptable d’experiències que s’acumulen en la memòria de cadascú, a vegades de manera atrabiliària i incontrolable. Viure és gaudir de la vida, intentant aportar alguna cosa a aquest món on ens ha tocat viure i que, si la tecnologia no ho canvia, és encara el millor dels mons possibles. Actualment hi ha massa gent que confon viure amb fer-se un currículum i a tocar-se el seu melic, encarnat definitivament en el botó del seu smartphone, no entenen que viure és acceptar la realitat i sobretot consisteix a ser conscients de la nostra pròpia identitat.
Si no trenquéssim el silenci amb paraules, probablement no hi hauria llenguatge, ni discurs, ni diàleg. Les paraules tenen sempre aquesta forma punxeguda de tascó, per poder  obrir aquest vel invisible que ens separa de la realitat, però les paraules tampoc són realitat en si mateixes. La paraula «patata» no és una patata, és un convencionalisme per a designar aquests tubercles que ens serveixen mal fregits a les hamburgueseries.
Es diu a vegades que totes les coses bones de la vida són gratis, una afirmació més general –segons Jon Elster– podria ser que totes les coses bones de la vida són subproductes. La felicitat, per exemple, no és allò que ens arriba quan cerquem la felicitat, sinó precisament quan cerquem altres coses. Els subproductes estan lligats a tot allò que ens arriba en virtut del que som, com a cosa diferent del que podem obtenir únicament per l’esforç o per l’anhel.
 La identitat és el concepte que designa el conjunt de característiques que ens fan ser iguals, en un conjunt o a nosaltres mateixos. Enrique Lynch deia fa poc en referència al gran èxit actual de les sèries televisives –un altre subproducte de la realitat– que són dispositius d’exemplificació que ens permeten entrellucar vides que s’assemblen a les nostres, mentre omplen el buit que deixa la vida veritable.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…