Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

Zetètica

El 2014 s’ha esgotat, els calendaris eixuts pengen encara com les darreres fulles dels arbres abans de la ventada definitiva que els ha d’acabar de despullar, i un home, amb tants nassos com li queda a l’any, es passeja per les cantonades, incapaç de comprendre els horaris comercials i les novetats tecnològiques que ofereixen els comerços d’electrònica. És hora de tancar balanços i de fer-se bons propòsits. Els deixebles del pensador grec Pirró d’Elis –anomenats zetètics– feien del dubte el problema central de la seva filosofia i pensaven que la saviesa era una determinada qualitat del silenci. Potser per aquesta raó, i per la zeta inicial del seu denominador, mereixen gairebé sempre tancar els tractats de filosofia, ordenats per la jerarquia alfabètica, i perquè, quan ja tot s’ha dit, el silenci s’imposa com una qualitat perdurable. He pensat també que acabaré aquest any 2014 precisament parlant de zetètica, perquè l’ordre alfabètic sempre m’ha captivat i perquè el silenci és el que en…

El cap, l’ull i el cor

Escriure és la millor manera –deia Jules Renard– de parlar sense ser interromput i alguns sempre interrompem el nostre discurs amb aquesta mena de cites, que decoren, il·luminen i, a vegades, ens serveixen de punt de partida per explicar l’inexplicable. De jove tothom es prepara per a desenvolupar alguna professió, però amb el temps la majoria aterra dolorosament en la realitat i treballa del que pot. A mi l’ofici se’m va ensorrar a mitja carrera. Els que estudiàvem Arts Gràfiques vam veure com l’especialitat de caixista tipogràfic s’esfumava després d’haver-se practicat durant més de quatre-cents anys. Orfes del tot no vam quedar, a dir veritat, perquè aquella pràctica va evolucionar ràpidament cap a l’electrònica, el que ja em va costar més va ser definir el meu nou ofici. La primera paraula que vaig trobar, després de molt esforç, fou «editor», perquè descrivia i englobava gairebé tot allò que feia en la meva tasca diària. A aquesta denominació, hi vaig afegir «fotògraf» i «escriptor…

LLUM, LLUM, LLUM

Potser el Nadal només és un desig de llum. Cobegem allò que no tenim i pels volts d’aquestes diades ho demanem d’una manera o d’una altra. Diners, felicitat, amistat, salut, però sobretot llum. Els déus ancestrals eren divinitats solars i el Nadal, passat per tots els sedassos, és la festa del déu infant, del déu de la llum o potser del desig de llum. Quan arriben aquests dies de solstici, i el sol s’esvaeix a mitja tarda, volem conjurar els dimonis amagats en la foscor. Alcem espelmes i bombetes per il·luminar tots els racons de la casa i apaivagar les pors prehistòriques, de pedra picada i negror primigènia, que encara ens tenallen. Per poder gaudir plenament d’aquestes festes i comprendre-les ens hauríem de retirar a l’àmbit rural, en la penombra dels boscos, les muntanyes i els camins amarats d’històries.  L’esperit del Nadal només es pot comprendre vora la silueta d’una esglesiola vetusta, acomboiada per xiprers flamejants i mates de molsa suau. El Nadal és el silenci primordial del …

La llar

Els romans l’anomenaven «laris focis», el lloc de la casa on es preparava el foc, probablement lligat als lars, unes divinitats que formaven part dels cultes familiars. Al voltant de la llar de foc es desenvolupava tota la vida domèstica i durant segles els censos es van comptar per llars. Cada grup familiar era una llar, un teulat, una xemeneia, un fil de fum que s’enlairava entre la boira dels dies. El caliu de la llar familiar es mantenia gairebé encès durant tot el dia. Les velles feien mitja mentre vigilaven que el foc no s’apagués i els homes hi escalfaven el vi amb un ansat. A la vora del foc s’explicaven les històries ancestrals de generació en generació, i s’hi covaven les ires i els odis fraterns. El foc era vida i tot girava a l’entorn de la llar.  Ara un dels problemes de les grans ciutats europees, sobretot quan arriba l’hivern, és el núvol de contaminació que les cobreix, per aquesta raó  l’alcaldia de París, governada per la socialista Anne Hidalgo, ha prohibit per primer…

El cau de tots els blaus

L’any 1968, el meu pare va organitzar una excursió d’empresa a Sitges per celebrar la festa patronal dels impressors. D’aquell viatge, en què també vaig poder participar, en servo un record difús i unes quantes fotografies mig esvaïdes, en una de les quals encara es pot contemplar el grup de treballadors fotografiats darrere l’autocar, d’on penjava una pancarta –en català– on se’ls identifica com «Els productors de Gràfiques Curbet».
Recordo aquell Sitges passat pel tamís del temps dels meus ulls de 9 anys, però sobretot aquell bigarrat somni que fou cau i refugi noucentista de Santiago Rusiñol. I entre tot aquell embalum de peces i de quadres de tota mena, una imatge i una sensació a dins i a fora del museu: la d’estar rodejat per tots els blaus possibles. Des d’aleshores Sitges per mi ha estat el cau de tots els blaus. Recordo un munt de sales plenes a vessar d’aquella meravella d’objectes rovellats, tan semblants als que les àvies relegaven al quarto dels mals endreços, i d’entre tot…

PAISATGE D’HIVERN

Si bé tècnicament l’hivern encara no ha començat, el paisatge ja ha fet el tomb. La terra humida, flonja i coberta de podridura de fulles, s’escampa sota les arbredes i entre els camins. Els grocs i els ocres s’esvaeixen dissolts entre tons infinits de gris, i unes gotes de pluja dibuixen sinuoses traces en les carrosseries metal·litzades dels automòbils. Els ancians remuguen frases intel·ligibles darrere els vidres entelats de les cases i els rius s’enterboleixen amb el fang dels dies que encara pengen precàriament dels calendaris exhausts. Uns núvols  d’aparença immutable s’arrapen fins i tot a les muntanyes més baixes, als campanars de les esglesioles foranes i als xiprers dels cementiris. La llum d’un sol desinflat flota damunt les basses, formant grumolls que es dissolen en una substància purulenta i les branques dels arbres semblen arrels que fugen de la fredor de la terra i de l’asfalt. L’hivern treu el nas cada matí, entre la foscor dels dies més curts de l’any. Sota el reflex d…

Fotocòpies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara. Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit. Cada dia és el mateix dia, encara que els mitjans de comunicació s’entestin a dissimular-ho. La terra tarda sempre els mateixos dies a donar la volta al sol i quan s…

Botigues que tanquen

A vegades per Nadal penso que només som allò que comprem, o que podem comprar. L’oferta és immensa i invasiva. La publicitat ambiental ens empeny a adquirir el que no necessitem, això és així des de fa molt de temps, però ara, en època de crisi, encara se m’apareix com un fet més aclaparador. M’adono que passo pel Nadal de puntetes, per no haver de despertar els diversos dimonis que estan a l’aguait a cada cantonada. Però no volia parlar del Nadal, sinó de cantonades i de locals comercials. L’any 2014 passarà a la història, entre altres coses, per ser la data en què s’acabava la pròrroga de la Llei d’Arrendaments Urbans, un any en què molts establiments comercials han hagut de plantejar-se una difícil renegociació del seu contracte de lloguer, o directament el tancament o el trasllat del seu negoci abans del 31 de desembre. S’ha de reconèixer que alguns d’aquests establiments només anaven fent la viu-viu, però la qüestió és que el panorama resultant a final d’any, que ja tenim a la vist…

AMARCORD, AMARCORD

Amarcord és una expressió que prové de l’Emilià-Romanyol, una llengua parlada encara a la regió de Rímini a la costa adriàtica italiana. “A m’arcord” vol dir literalment “Jo recordo” i ha derivat cap un neologisme que en italià pren el significat d’evocació en clau nostàlgica. Podem dir que tenim un amacord, per exemple, quan recordem una vella cançó o una pel·lícula. Amarcord fou precisament el títol que donà Federico Fellini a una de les seves obres magistrals, en la qual va abocar records onírics de la seva infantesa, al borgo de Rímini, barri de San Giuliano, en un espai de temps limitat entre la primavera de 1932 i la primavera de 1933. El film és un reguitzell d’escenes que alguns recordem amb devoció, perquè probablement són també records compartits amb molta altra gent de generacions i indrets diversos. Aquella Rímini dels anys trenta, passada pel sedàs del somnis de Fellini, podria ser també la Badalona dels anys quaranta, o la Tarragona dels cinquanta, o algun barri de Girona a…

El parany de l’aranya

El telèfon ja és un invent vell, com a concepte està totalment superat i la prova són aquests nous aparells que la majoria portem a sobre, que bàsicament serveixen per a distreure’ns i només molt ocasionalment per a parlar. Abans el telèfon era un objecte respectat, es despenjava amb la veneració amb què es truca a la porta d’un palau i es parlava amb el cap alçat, mirant cap un horitzó teòric on se suposava que hi havia l’interlocutor. Ens miràvem el telèfon de reüll, per si de cas sonava i era per a nosaltres. Tenir telèfon era tenir un estatus, però sobretot ho era si tenies qui et truqués. Després es van inventar els contestadors automàtics i el fax, i tot es va començar a embolicar, fins a arribar a aquest punt de no retorn en què envies un correu electrònic i et contesten amb un whatsaap, poses un comentari al Facebook i te’l reboten al Twitter, deixes un avís al contestador i t’envien un burofax, el món és complicat, recoi. Però no hi ha res fer, ja ho cantava Dylan, els temps es…

Tjipetir

El mar és capriciós i font de misteris. Fa gairebé cent anys que apareixien regularment a les costes atlàntiques d’Europa uns estranys blocs d’un material semblant al cautxú. Si mireu per internet trobareu centenars d’imatges de gent que els ha recollit i fotografiat, uns blocs d’una mida semblant a un coixí i sempre amb un enigmàtic missatge gravat al dors: Tjipetir. Com aquell Rosebud de Ciutadà Kane, Tjipetir era una paraula misteriosa, de ressonàncies estranyes. Però la majoria dels misteris al final solen tenir una explicació senzilla i aquest també s’ha pogut resoldre. Ara s’ha sabut, després d’una investigació voluntariosa, que Tjipetir era una plantació de cautxú a Java Oriental a Indonèsia i que aquells blocs misteriosos pertanyien a la càrrega d’un buc japonès enfonsat pels submarins de l’armada imperial Alemanya en algun punt no determinat de l’Atlàntic entre Anglaterra i França, l’any 1917. Aquesta càrrega ha anat sorgint de mica en mica de l’oceà durant aquests anys i és pr…

SESSIÓ CONTÍNUA

En una època molt remota en què el cinema encara no parlava, al meu pare una veïna li pagava l’entrada perquè li llegís els cartells que s’intercalaven entre les escenes, perquè ella –com molts altres– no sabia llegir. Era la prehistòria del cinema. Després va venir el so, Greta Garbo va riure, Chaplin va fer un discurs memorable i Scarlet O’Hara posà a Déu per testimoni que mai més tornaria a passar gana. Durant la llarga postguerra, amb el ventre més buit que ple, la generació dels meus pares anava al cinema a passar l’estona, a veure tot el que projectaven en sessió contínua. Des dels curts de Tom i Jerry, fins al No-Do propagandístic del règim. Plorava amb la tràgica història de Rebeca, reia amb els germans Marx cremant el tren que els conduïa a l’Oest i s’indignava quan un malvat Sr. Potter li negava el crèdit al bo d’en James Stewart. La realitat i el cinema es barrejaven constantment, els actors feien sempre el mateix paper i parlaven amb les mateixes veus. Però després vingué Ja…

Les paraules i els silencis

El blau del cel dels països meridionals, mandrós, avorrit i inerme, seria una plaga si no fos pels núvols. Escumosos i volàtils, els núvols són un element imprescindible en qualsevol paisatge. Els artistes els pinten fins i tot quan no n’hi ha i els fotògrafs juguen amb el photoshop per a realçar-los o per a posar-los directament en els llocs més adients. Passa una mica el mateix amb la paraula i el silenci. No seríem res sense el silenci, aquest fons blau de la nostra condició humana, però necessitem les paraules que passen com núvols errants per fer el món intel·ligible. La paraula, remor inesgotable, omple les boques i les orelles, i ressona indiscriminadament en les nostres consciències, tanmateix només la puresa del silenci la fa perdurable. Res és possible sense el silenci i la paraula, sense el blanc del paper i la foscor cristal·litzada de la tinta, sense el mur emblanquinat que aguanta la casa. La nostra vida avança entre paraules i silencis, com una mena de festa de la insigni…

Hem nascut per esperar

Hi ha gent que neix amb el rellotge retardat i d’altres avançat un bon grapat de minuts. Uns arriben amb el temps just o simplement fan tard, i la resta arribem abans, sempre abans, quan les busques del rellotge no s’han ni despertat i encara no s’albira ningú en l’horitzó. El resultat d’aquesta situació són minuts i minuts d’espera, que en la comptabilitat de la vida sumen hores i dies, que els primers utilitzen per altres coses molt més profitoses.
Però, a més, resulta que hi ha una norma no escrita on se suposa que el rang d’importància social de cadascú es valora precisament per l’ordre invers en què s’arriba a un acte. Els últims d’arribar es presenten just en el moment del primer aplaudiment, quan tots ja estan asseguts en l’indret que els pertoca, si es que es que encara hi ha lloc, tot i que ells, no sé com s’ho fan, sempre troben lloc a primera fila. Jo intento ser d’aquests, són el meu model a imitar. Dono voltes i voltes per no presentar-me mai abans d’hora, calculo els itine…

LES FULLES MORTES

De cop i volta les fulles cauen, els arbres cansats d’aguantar-les comencen a vomitar fullaraca pels quatre costats. Els camins i els carrers, els marges i els descampats, s’omplen d’un tou d’ocres i grocs, fins que la pluja i el trepig iguala tots els colors en un marró de descomposició. Les fulles mortes són símptoma de tardor, auguri d’hivern i metàfora invencible de decadència i maduresa. Amb la neu hauria de passar el mateix, però al nostre país és més escassa i preuada, i la seva blancor virginal ens omple el cor amb altres metàfores. Joseph Kosma i Jacques Prévert van crear l’any 1945 una cançó que interpel·lava aquelles fulles mortes que s’enganxen a la pell, com els records i els remordiments. Yves Montand la cantava gairebé amb els ulls closos i Gil de Biedma en va fer un poema, a partir d’aquell refrany que diu que la cançó s’assembla a nosaltres. Les feuilles mortes és la tonada d’un temps en què fins i tot les cançons eren en blanc i negre, i ressona tot sovint encara entre …

I «viva España!»

Espanya a vegades sembla un país de ficció, de clixés desmesurats, de tòpics desaforats i de llocs comuns que de tan trepitjats acaben per esdevenir un fangar. Probablement era previsible tot el que ha succeït al voltant de la mort de la duquesa de Alba. Només en un país com aquell es pot aplaudir els cacics d’aquesta manera, fins i tot quan el cacic és precisament algú que ha amassat la seva immensa fortuna en una terra tan derrotada per la història com és Andalusia. No hi ha res a fer, la charanga i la pandereta continuen ressonant com si res, el fandanguisme més desaforat campa lliure, les castanyoles tornen a repicar indecorosament i els toreros espolsen els seus vestits de gala. I després encara hi ha algú que s’estranya que els catalans vulguem fugir com sigui d’aquesta realitat imposant. «Vostè perdoni, però jo no sóc d’aquests» és el lema fundacional de l’independentisme i jo cada vegada m’hi sento més identificat. Evidentment Espanya, aquesta idea d’Espanya amb «ñ», mai desment…

Novel·la Negra

La literatura és com una mena de tija d’heura que s’arrapa al mur de la nostra consciència a través de la lectura i que forma  una espècie de trena llenyosa. Els gèneres literaris són la saba que flueix pel seu interior mentre la planta va serpentejant, intentant trobar la llum de la saviesa, o de les certeses, que només brillen entre els núvols molt de tant en tant. Manolo Vázquez Montalbán –no sé si a La soledad del mánager o en algun dels seus altres llibres– li feia dir a l’inspector Carvalho que a Espanya «La verdad» és només un diari de Múrcia. Però la veritat literària és una altra cosa i es barreja constantment amb aquesta saba. Els gèneres s’encreuen i es superposen, i el que abans era una cosa després és una altra, però acaben formant una massa compacta i arrapada. La novel·la negra, o groga, o novel·la dura, o de detectius i policies, ha anat evolucionant des dels anys vint del segle passat fins ara. Va sorgir com una mena de transposició del western a la cultura urbana, dels…

Les tres lliçons de Comadira

Cada any per aquestes dates la càtedra de patrimoni literari que dirigeix –amb afany admirable– Mariàngela Vilallonga a la Universitat de Girona, organitza unes lliçons magistrals a l’antiga capella gòtica del claustre de Sant Domènec, reconvertida ara en sala de Graus de la Facultat de Lletres. Aquest any, el tercer, les ha impartit Narcís Comadira, poeta i pintor, tres lliçons englobades sota el tema de «divagacions sobre la forma».  El ponent va començar parlant de la importància simbòlica del número tres, quan precisament tres eren les absències al seu entorn. Lògicament faltava el rector, perquè els rectors sempre tenen coses més importants a fer, això ho sap tothom. També es va excusar l’absència d’un representant de la Diputació de Girona, tot i que no van explicar què hi pintava concretament en aquest acte. I en tercer lloc es van trobar a faltar els alumnes de lletres, per als quals en principi hem de suposar que s’organitzen aquestes festes. La dotzena curta d’assistents érem …

LA TERRA I L’ESCUDELLA

L’escudella és un bol de terrissa amb forma de casquet esfèric, on se serveixen les sopes. La terra d’escudelles és una sorra fina barrejada amb llim que s’utilitza, com a abrasiu, per a netejar atuells greixosos, sobretot els de cuina, i l’escudella i carn d’olla és un plat típic de Catalunya que ha acabat prenent el nom del recipient que l’acull, com la paella, l’ollada o la caldereta. Els catalans mengem escudella des de fa mil·lennis, això sí, sense alguns dels ingredients que ara consideraríem imprescindibles, com per exemple la patata. A les cases de pagès es cuinava cada dia, era la versió avant la lettre d’aquella cita de Henri Ford que, adaptada al cas, vindria a dir: “Pots menjar el que vulguis sempre que vulguis menjar escudella”. A l’escudella familiar s’hi abocava, de dilluns a diumenge, tota la saviesa, tota la gana i totes les viandes que hi havia a l’abast. De tant menjar escudella ens ha quedat la llengua escaldada i potser per aquesta raó parlem aquesta mena de llatí e…

Som de la ceba

Avui en dia quan tenim gana a deshora ens mengem qualsevol llamineria de brioxeria industrial, d’aquestes que et venen embolicades amb plàstics de colors. Els avis i els besavis, a pagès, esbardellaven una ceba d’un cop de puny i se la menjaven amb un tall de pa, perquè el pa no té cames però fa caminar. Som de la cultura del pa, però també de la ceba, no hi plat popular que no la tingui com a ingredient i l’olor de ceba sofregida envaeix encara els carrers dels pobles menuts. Som del pa i de la ceba, però sobretot de la ceba, un bulb que exhibim en blasons importants, com el de la ciutat de Sabadell o, evidentment, el de l’empordanesa vila de Sant Climent Sescebes. Els empordanesos, ja se sap, ho són molt, de la ceba, i la cultiven en camps oberts a la tramuntana, perquè –diuen– val més dos dies de vent que una ensulfatada. Però ser de la ceba també era sinònim de ser catalanista, sovint sense més fonament, com una mena de fe del carboner, la fe dels de la ceba. No sé exactament d’on s…

Carnet de ball

La vida no és una comptabilitat creativa entre un deure i un haver que sempre han de quadrar, ni una mena de currículum que anem escrivint cada dia amb més o menys entusiasme i fantasia creativa. Bàsicament, la vida és la suma de tot allò que fem, experiències i sensacions, ferides mal curades i il·lusions extraviades. La vida consisteix a anar teixint vida, acumulant records viscuts i algunes engrunes de saviesa que recollim pel camí. Som el que som, és fàcil d’entendre i de dir, però el fet és que hi ha gent, entre els quals a vegades també m’hi compto, que pensa el contrari: que som el que no som i que tenim només allò que estalviem. I no és així. Tot allò que no vivim, que no tenim, que no aprenem, no suma, més aviat resta. Tots els viatges que no hem fet, totes les llengües que no parlem, tot allò allò que hem callat no suma vida a la nostra vida. Els andalusos tenen una expressió que diu: «Que nos quiten lo bailao!» i tenen raó, sobretot si s’ha ballat molt, bé i de gust. Els cata…

10 anys de Barretades

Benvolguts amics: en aquest món vertiginós on ens ha tocat viure a vegades sembla impossible que les coses durin, sobretot quan se sustenten exclusivament en la fràgil quadratura que dibuixen les idees, les emocions, els records i la sempre volàtil i capriciosa opinió personal.  Malgrat tot, aquest novembre de 2014 celebraré els 10 anys de les meves Barretades al Diari de Girona i el 2015 els 10 anys també del meu blog. Una dècada de la meva vida i de la nostra història, vital i emocional, desgranada a través de milers d’articles que teniu sempre a la vostra disposició.  Cada dia gairebé 200 persones recalen en aquest blog, ja sigui directament o a través de les xarxes socials i molts d’ells m’expressen els seus comentaris, valoracions i inquietuds, i m’encoratgen a seguir llaurant contínuament aquest rostoll virtual de la paraula. Moltes gràcies!

BUFFALO BILL

Els avis cada any ens portaven al circ, era com una mena d’acció d’ofici, una immersió en una realitat que s’havia de conèixer, i any rere any sortia d’aquella experiència més espaordit. El circ, els toros i el futbol eren tres espectacles socials obligatoris que marcaven, puntuaven, el nostre calendari infantil. Jo no vaig tenir sort amb cap dels tres. Em semblaven activitats sospitoses, obscures o perilloses i profundament avorrides, perquè el meu cervell anava cap a una altra direcció i allò que meravellava als grans no era precisament el que em fascinava a mi. Però de llarg, el circ era el pitjor de tot, perquè a més formava part també dels meus malsons. Aquells animals pudents, els pallassos tètrics i uns malabaristes inquietants s’introduïen indefectiblement en els meus somnis, i només els vaig poder foragitar a través de les primeres lectures. Recordo precisament que un dels primers títols que va caure a les meves mans fou “Buffalo Bill” d’un tal W. O’Connor, un llibre d’aquells d…

La realitat augmentada

Durant la darrera centúria, el segle de les meravelles, el món va canviar substancialment. El cinema, la premsa i la literatura van crear realitats paral·leles, a vegades fins i tot més creïbles i habitables que el nyonyós present al qual estaven condemnats la majoria dels humans, si més no entre guerra i guerra. La placidesa bucòlica d’un passat que encara es llaurava amb un bou o una mula, va deixar pas a una vida urbana que necessitava retroalimentar-se amb la seva pròpia excitació. I ara ens trobem amb aquesta societat del segon mil·lenni que ja no té aturador i que exigeix a la realitat que s’acomodi a les seves necessitats. Després de tants anys de contemplar pel·lícules d’acció i de llegir best-sellers, ens preguntem angoixats que passarà després de qualsevol esdeveniment circumstancial. L’acció ha de continuar permanentment i l’únic que no podem acceptar és que el protagonista mori a mig relat, com en un film de cinema d’autor o en una novel·la d’un premi Nobel francès. No podem…

Ja és Nadal!

Ja fa temps que les grans superfícies s’han convertit en una mena de país de les meravelles, com una Disneylandia particular, on la gent va a comprar, però també a passejar i a gaudir del clima, de la música de fons i de tots els somnis més o menys enllaunats que els ofereixen. Ara, quan amb prou feines hem entrat al mes de novembre, ja comencen a treure el nas papà noels de cartró que ens recorden que només falten set setmanetes per a les festes de Nadal. Vivim en un país on la neu amb prou feines arriba un any sí i dos anys no, però malgrat tot els paisatges nevats poblen exhaustivament els anuncis de torrons, de cava i de xocolatines, i les seccions de roba ens ofereixen abrics només aptes per als hiverns polars. La gent es prepara per anar a esquiar en estacions d’esquí que s’han de fabricar la neu, de la mateixa manera que a l’estiu van a parar el sol en platges que l’ajuntament ha de proveir de sorra. Els carrers s’ompliran de llums i d’individus més aviat patètics amb un sac a l’…

PLUJA DE NIT

És un pampallugueig gradual que centelleja a l’altre costat de la finestra. Gotes tacades de llum que es desfilen sinuosament en els vidres. Els gats amb prou feines mouen la cua i continuen dormint aferrats al seu jaç. Les gotes repiquen nervioses damunt les teules i irrompen fatalment en els nostres somnis. La remor perdura i ens desvetlla. De nit, la pluja de novembre, sembla vinguda d’un altre planeta i ens arraulim al llit amb totes les nostres forces, com si fos el darrer recer possible. Els sorolls del carrer sonen més llunyans i la nit s’espesseeix de sobte en l’aire clos de l’habitació. Potser la ciutat ha desaparegut ja definitivament, el món sencer, diluït en una riuada fangosa, però nosaltres no gosem treure el nas de sota la vànova i escoltem esporuguits el raig d’aigua que cau de la canalera a la terrassa. Sembla que no hagi d’acabar mai, com una maledicció bíblica, o el caprici increïble d’un escriptor fantasiós. Quan creus que minva torna a pujar de to i el vent l’aviva c…

Vostè perdoni

–Vostè perdoni. No era la meva intenció trepitjar-li l’ull de poll, ni robar-li la cartera, no ho tornaré a fer, en pot estar ben segur. Em sap greu haver-lo humiliat d’aquesta manera, jo no sóc així. Vaig treure la pistola perquè tenia por, el vaig agredir perquè em van obligar. Quan em vaig despertar l’elefant era allà, quina altra cosa podia fer? Vostè perdoni, són tonteries de jove, no tornarà a passar i, sobretot, a les properes eleccions torni’m a votar perquè sóc la millor opció. –Només faltaria! El comprenc perfectament, s’ha de ser comprensiu. Tants anys de governar-nos desgasta molt. Segur que s’ha regenerat, que ja és un altre. I tant que el tornaré a votar, tantes vegades com faci falta, i encara que l’engarjolin creuré en la seva innocència. Està perdonat! I, és més, crec que la culpa és meva, vaig ser jo que el vaig incitar a robar-me, vaig ser jo que vaig posar el clatell sota el seu puny, en el fons m’agrada, sóc d’aquests, sap? –Però vostè perdoni, insisteixo, m’ha de p…

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen. Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no? Això de pensar en la v…

TEMPS DE MOSQUES

Totes les ciutats amb pedigrí fan ostentació de símbols, moltes vegades expressats a través dels valors que tradicionalment representen els animals. El cérvol, l’àliga, l’os, el toro, fins i tot el gall o la vaca, són emblema altiu de molts indrets. Els catalans vam decidir, no sé com ni per què, que l’animal que millor ens representa és el burro, i els gironins –fa més temps encara– vam triar la mosca, o les mosques, perquè a vegades van soles o en eixam. Sí senyors!, la mosca ens representa i la majoria, per molt que en la intimitat les perseguim amb tota mena d’insecticides, ens en sentim ben orgullosos. La mosca és un insecte força comú i ben repugnant que emprenya a tot hora i que deixa les seves minúscules deposicions on més els convé. A les mosques els agrada la brutícia i la matèria fecal i Girona fou el seu paradís durant segles, per tant, tampoc ens ha d’estranyar que ens hagin fet algun favor llegendari. De fet això de les mosques no deixa de ser un caprici de la història, be p…

El dia del sant patró

Vivim en un país de sants i de santets, totes les religions superposades han anat deixant el seu pòsit d’adoracions diverses i de supersticions. Qui més qui menys s’encomana al seu sant preferit i li encén una espelma per si de cas. La cosa ve de lluny, els romans hi eren molt afeccionats i els ibers també devien tenir els seus. Els sants són com uns intermediaris entre els homes i els déus, com una mena d’agent d’assegurances al qual es truca en cas de necessitat i al qual es paga amb una festa una vegada a l’any. El sant patró presideix altars i portes, i és invocat en tota mena d’auques, corrandes i dites. Se li adjudica un dia en el calendari i se’l venera amb una devoció cega. Bé, cega del tot tampoc, hi ha casos de localitats en què han canviat de sant quan no se’ls han acomplert exactament les expectatives. Com en el cas de les assegurances, de tant en tant convé mirar, i comparar, per si hi ha alguna proposta millor. Però vaja, el sant sol durar i durar. Es fa difícil a vegades…

Enginyeria estètica

Amb aquell mig somriure en blanc i negre que posava entre cigarreta i cigarreta, Albert Camus deia que, a partir de determinada edat, un home és responsable de la seva cara. Qui més qui menys intentem cada matí mirar-nos al mirall i somriure, ens pentinem, els que encara tenim cabells, i ens rentem la cara amb sabó de PH neutre, que és el que recomanen el 98% dels dermatòlegs. L’altre 2% recomana xiclet sense sucre, però això suposo que és d’una altra enquesta. Les dones ho tenen més complex, perquè la bellesa femenina sembla que es regeix per altres cànons, i els dermatòlegs els recomanem innumerables cremes i altres potingues que acaben omplint totes les lleixes del quarto de bany. Ser dona és una complicació exagerada; s’ha de reconèixer que Déu els va posar el paper difícil des del principi. I si a més de dona es dediquen al negoci de l’entreteniment, encara ho tenen més magre. Aquesta setmana hem vist com una actriu americana de nom impronunciable, Renée Zellweger, canviava de cara…

DE SOBTE LA TARDOR

A les terres de Girona tot sovint el mes d’octubre sembla que no acabi mai d’arribar. La tardor –emplomallada i juganera– quan pot, o quan vol, s’entreté passejant-se pels estanys de Sils i per les deveses del Ter, pentinant els joncs als aiguamolls i escalfant entremeliadament les roques punxegudes del Cap de Creus. La tardor fa voleiar les primeres fulles seques entre les bardisses dels marges, mentre els magraners orgullosos remenen els seus fruits davant els ulls ambrats dels ocells, i es perd en infinites passejades pels vells camins empedrats d’Empúries o del Capsacosta. La tardor té aquests capricis de femella madura, però de sobte, un dia el cel es lleva entintat d’un blau fosc, fosforescent i el calendari del pagès que tenim penjat a la cuina comença a balancejar-se lleument. Els dies van passant embravits i displicents, i de cop tornem a l’hora vella. La tramuntana ens empeny irremissiblement cap als darrers mesos de l’any, la gent desempolsa les gavardines i els cobrellits més…

No vull

He tardat uns dies a reaccionar, a vegades sóc lent de reflexos, però finalment he comprès el missatge del president del govern espanyol: No puc. No puc, però sobretot no vull. D’acord, és l’argument definitiu. No vull continuar amb el DNI espanyol a la butxaca, em crema. He decidit que ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat. No vull continuar suportant l’arrogància d’una estatocràcia enquistada des de fa centenars d’anys, no puc esperar res d’un estat centralitzat i centralitzador, un estat que no pot, però que sobretot no vol. Espanya, aquesta idea d’Espanya que s’ha acabat imposant, l‘Espanya dels registradors de la propietat, dels advocats de l’Estat i dels franquistes d’abans, de durant i de després. Una Espanya amb mentalitat de taxista madrileny i amb casc de guàrdia civil, una Espanya que para la mà pel davant i pel darrere, una Espanya que enganya quan promet, però que finalment t’ho diu a la cara: «no vull». Tu no ets res ni seràs res, perquè jo no vull. Sé que no visc ni viur…

No quiero

He tardado unos días en reaccionar, a veces soy lento de reflejos, pero finalmente he comprendido el mensaje del presidente del gobierno español: No puedo. No puedo, pero sobre todo no quiero. De acuerdo, es el argumento definitivo. No quiero continuar con el DNI español en el bolsillo, me quema. He decidido que ya basta, hasta aquí hemos llegado. No quiero seguir soportando la arrogancia de una estatocracia enquistada desde hace cientos de años, no puedo esperar nada de un estado centralizado y centralizador, un estado que no puede, pero que sobre todo no quiere.  España, esta idea de España que se ha acabado imponiendo, la España de los registradores de la propiedad, los abogados del Estado y de los franquistas de antes, de durante y de después. Una España con mentalidad de taxista madrileño y con casco de guardia civil, una España que exige por delante y por detrás, una España que engaña cuando promete, pero que finalmente te lo dice a la cara: «no quiero». Tú no eres nada ni serás …

Universititis

En un moment donat de la nostra història recent, a Catalunya es va produir un fenomen semblant al «cafè para todos» i es va fomentar alegrement la creació d’universitats a dojo i, el que encara és pitjor, es va permetre que totes oferissin les mateixes carreres en una mena de competició diàbolica. En un país on pràcticament només podem mantenir un club a primera divisió, ens permetem el luxe de tenir una dotzena d’universitats. El resultat de tot això ha estat la mediocratització, i la banalització, dels estudis universitaris. Tothom s’ha vist amb cor d’iniciar una carrera, com qui va al gimnàs de la cantonada i hem deixat de banda la formació professional. Ara en veiem els resultats i el panorama és dramàtic. Per un costat les retallades estan deixant el sistema universitari en calçotets, però per l’altre ningú es veu capaç de posar-hi remei. Es tracta de trobar solucions polítiques i els polítics estan immersos en una mena de campanya electoral permanent que els té paralitzats. D’aq…

TOCATS DEL BOLET

Ens ha tocat viure en un país on el bolet és una espècie fonamental. Sense bolets els llibres de refranys i de frases fetes s’aprimarien fins a la meitat, com mínim, els botànics s’haurien de dedicar a contemplar ocells i els experts en gastronomia–cada dia més nombrosos– plorarien pels vorals sense res a dir ni res a fer. Vivim entre bolets, els bolets ens creixen en els indrets més curiosos i quan el nen comença a fer de les seves, li etzibem un bolet. Tots estem d’alguna manera tocats del bolet. Anem per la vida amb la mirada perduda del boletaire, amb un ull mirant a terra i amb l’altre vigilant que ningú més no s’adoni dels tresors que anem trobant. És igual si, entre una cosa i l’altra, l’únic que anem recollint amb la sola de la sabata són cagarades de gos. Seria fàcil fer un paral·lelisme entre la vida política local i els bolets –“lladres, bolets i conills, per la vora dels camins”–, però jo prefereixo dedicar-me a la lírica. Les desgràcies ja vénen soles, surten com bolets, i n…