Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2013

La mort

L’altre dia, sortint d’un funeral i seguint una vella tradició catalana, un amic em va recordar aquell acudit del metge que prohibeix estrictament al seu pacient beure begudes alcohòliques, menjar amb sal i prendre postres amb sucre. «No viurà més –diu el metge– però se li farà més llarg...». Contràriament al pensament comú, morir-se no és cosa de bufar i fer ampolles, costa molt, sobretot cap al final, quan els esgarips de l’agonia ho fan llarg, molt llarg.  Però la mort no és llarga ni curta, simplement és un instant, una mil·lèsima de segon, que no es diferencia sensiblement d’altres instants: del gest que fem per apagar el llum abans de dormir o del de  prémer el botó del vàter després de fer les nostres necessitats. Morir és això: un clic, després del qual ja no importa res del que havia passat abans, ni res del que pugui passar després. La mort és l’inici i el final, tot al mateix temps, és el punt zero de l’existència humana. Paradoxalment ens passem mitja vida intentant aprendre…

MATINAR

De petit, cada matí sentia el despertador del meu avi, un so metàl·lic i estrident, invariablement acompanyat d’un feble grunyit. Ell era el primer de llevar-se a les sis de matí, una hora que jo he heretat com si fos un bé material. No sé si és per aquesta raó o pel fet d’haver nascut un dia més o menys en aquesta hora, però el meus bioritmes sempre s’han ajustat més a les hores diürnes que a les nocturnes. Quan arriba el vespre el meu cos em demana descans i no hi ha sopar, ni festa amb amics que m’ho perdoni. Em costa mantenir la consciència i les neurones es passegen pel meu cervell en fila índia i badallant. En canvi, de bon matí ja és una altra cosa. El sol surt o està per sortir i, tal com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. A les ciutats els carrers comencen a prendre forma, la gent camina amb objectius concrets i diversos, el món fa flaire de nou i la vida encara sembla un bon projecte.  A pagès els matins són una altra cosa, perquè de fet allà està tot més apama…

L'ordre

L’ordre és una mena de desordre i també ho podríem dir al revés. L’ordre és un desordre més coherent amb la nostra manera de ser, ordenem les coses en funció del nostre (des)ordenament mental. I, tanmateix, ja em perdonaran que em repeteixi article rere article i que –contradient el dogma del papa B16– afirmi que gairebé tot és relatiu. Probablement només Déu no ho és, però simplement per falta de competència directa. Personalment no sóc partidari de l’ordre, d’un odre preestablert, general i tancat, però penso que està bé que cada cosa estigui en un lloc determinat. El problema són les meves neurones, que solen jugar a cuit i amagar, i a vegades decideixen posar les claus del cotxe en el lloc més impensat. El meu univers és canviant i mutant, però amb un cert ordre, el meu ordre, o sigui: un cas particular de desordre. Generalment la gent diu que prefereix l’ordre a la confusió, com si l’ordre ens vingués dictat per una norma suprema o per la naturalesa. Si els arbres d’un bosc decidis…

Som ciutat

Tots som ciutat, la mateixa ciutat, la ciutat que ens ha fet, que ens ha volgut, que ens ha modelat a imatge i semblança seva. Tots som la mateixa ciutat, el mateix dolor que sorgeix de la vida i també de la mort, de l’oblit i de la memòria. Tots som ciutat, la mateixa ciutat, construïda amb incerteses i amb somnis.

L'oci

L’oci no té res a veure amb la peresa, ni amb el descans, no és un pecat inconfessable ni un dret laboral a reivindicar, no és el contrari del treball ni un espai buit en la nostra vida que hem d’omplir de la manera que sigui. És un temps que viu lliurement en l’esfera dels rellotges, sense por de ser devorat per altres obligacions. És el temps que dediquem –o que podríem dedicar– a viure en un present obert al món. Els italians, per definir la seva concepció de l’oci, tenen una expressió: el «dolce far niente», la dolcesa de no fer res. Els orientals, en canvi, han desenvolupat tota una teoria semireligiosa sobre aquest tema, però una cosa i l’altra, des del meu punt de vista, s’assemblen molt. Es pot aclucar els ulls, submergir-se en l’aire espès del ferragosto o ajuntar les mans en actitud de meditació, es pot passejar entremig de vinyes refregant el ventre amb el raïm moscat o passar el rasclet pacientment entre les pedretes d’un jardí Zen, que al cap i a la fi tot és, si fa no fa,…

Les ciutats conjugades

Entre les vinyes un sol groguenc remunta el temps, les hores debolides, exhaustes. El senderó s’esgota.
Agost, setembre... les ciutats conjugades. És temps de viure encara, en l’esperança d’un infinit silenci.

KITSCH FAMILIAR

L’onze de setembre vaig ser uns dels pocs catalans que va participar en la Via Catalana contemplant-la per TV3. Les imatges que anaven desgranant des dels helicòpters em van fer pensar en les retransmissions del Tour de França, en les quals “la serp multicolor” va reptant entre camps d’un verd impol·lut, cases que semblen castells i castells que semblen palaus. És evident que aquestes retransmissions ciclistes són publicitat encoberta, en aquest cas d’un país. Les imatges aèries, sobretot des de l’alçada en què s’ho miren els helicòpters, sempre realcen les boniors del paisatge i amaguen els petits detalls que en la curta distància ens semblen repel·lents. El problema sorgeix quan aquests “petits detalls” són tan grans que no es poden amagar de cap de les maneres i, sobretot, quan hi ha gent que els té tan interioritzats que creuen que són bonics. És el que passa amb la Sagrada Família, aquest gran temple Kitsch que encara s’entesten a continuar construint al bell mig de la ciutat de B…

La nació i el nacionalisme

No és un raça, ni una ètnia determinada, ni necessàriament és un estat; no es tracta d’una llengua comuna, ni d’una religió majoritària, una nació és un concepte vinculat a la memòria i a la voluntat d’un poble. Una nació és un llegat de records i la decissió de seguir valorant en comú aquesta herència. Una nació és passat, present i futur, és la constatació d’haver fets grans coses junts i de voler continuar-les fent. Una nació és una delicada decantació de substàncies molt variades, és un organisme viu, que es modifica subtilment a mesura que va creixent. Una nació és una comunitat d’individus que, en funció d’un pòsit cultural determinat i d’una estructura econòmica comuna, teixeixen al seu voltant uns vincles indissolubles, fins i tot més enllà o indiferenciadament del territori al qual es vinculen. El nacionalisme sol ser un subproducte de la nació, consisteix a erigir la nació com un absolut. Tot s’hi ha de sotmetre: el dret, la moral, la política... El nacionalisme és fonamentalm…

Ciutats i enderrocs (Poema a un poema de Czesław Miłosz)

Entre les flors els arbres i les pedres ciutat de plom llunyana i assetjada. La pols vermella dorm, en la nit profunda dels enderrocs.


L'esport

A vegades penso que la manera d’entendre l’esport és el pitjor exemple que podem donar a les noves generacions. Només cal passejar-se un dissabte a la tarda o un diumenge al matí pels pavellons esportius i pels camps de futbol i veure –però sobretot escoltar– als pares de les criatures que juguen per intuir que hi ha alguna cosa important que falla. Hem de replantejar profundament el concepte que tenim de l’esport. L’esport és una activitat humana moderna que va lligada a la salut i a l’ànima, l’exercici físic a l’aire lliure. Qualsevol lligam amb els exercicis i rituals atlètics practicats pels grecs en l’antiguitat clàssica són pura coincidència o haurien de ser-ho. No podem lligar-nos les sabatilles esportives amb els cordons de la religió ni de la política si no volem entrebancar-nos al primer pas.  Però la qüestió no és exactament aquesta, el problema sorgeix quan ens trobem que la majoria d’esports que es practiquen actualment es van inventar en els camps d’entrenament de les esco…

A Pep Cufí, in memoriam

Amic del barri recordo el carrer, l’arbre façanes blanques i tota una infantesa colgada de dissabtes.
Amic del barri recordo el teu somriure i la mirada fugaç, de qui disposa el seu darrer mestratge.
Amic del barri recordo el ferm principi i la paraula denominador mínim els somnis que ens pertanyen.


La terra i la mort (3 Tankas a Pavese)

(I) He vist la pluja submergir-se entre els arbres ciutats remotes records, imatges vagues. Ets la mort i la vida.
(II) Diré memòria perquè encara recordo el teu cos tendre. Ets aigua clara, terra silenci que germina.
(III) Com una ombra dansant sota la pluja, desvetllo somnis i somio paraules que lentament degoten.

La memòria

Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar. La memòria és la consciència i la consciència selecciona. Els records floten permanentment en els nostres pensaments sempre en present, són la consciència actual d’una cosa que va ser i que ja no és. De fet, quan volem fer evident que recordem algun fet o alguna persona diem que «el tenim present». En primer lloc, la consciència ens recorda a nosaltres mateixos: el que hem estat, el que som i el que volem ser. La qüestió és que la consciència selecciona el que vol recordar i el que no. Recordem implacablement la tonada de la cançó de l’estiu i oblidem el número de la targeta de crèdit quan més necessitat en tenim. El problema sorgeix quan la memòria és un deure i no volem recordar. La memòria col·lectiva és una mena de consciència que resideix no se sap ben bé on, que flota difusament damunt dels pobles i de les nacions, i que ens obliga a recordar fets i dates més enl…

Tanka

Records en flames, paraules i silencis, d’aquells capvespres d’hores vanes, vençudes, cremant darrere els arbres.


La meva via

Sempre m’he considerat catalanista i socialista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país, des de l’onze de setembre de 1976 fins a la gran manifestació de rebuig a la sentència del tribunal constitucional el 27 de juny de 2010. Paral·lelament a tot això vaig militar, des de la seva fundació, en el Partit del Socialistes de Catalunya, participant d'una manera o l’altra en tots els processos electorals i referèndums, fins que el 2004 vaig plegar per raons d’higiene democràtica.  Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera de l’activitat política personal. Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xi…

La decadència

La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes. Històricament parlant, la decadència definitòria fou la de l’imperi romà, de la qual van sorgir noves civilitzacions, la darrera de les quals ara arriba també a un ocàs que a nosaltres ens toca contemplar des de primera fila. La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel·lents, que semblen il·luminats pel millor Caravaggio. És una evolució lenta però irreversible cap a la decrepitud, d’on se’n decanta un refinament de les arts i de les concepcions estètiques. La decadència és un cultiu on bull tot allò que en altres èpoques ha quedat adormit, anorreat per les crisis de creixement i per l’abundància. La decadència és el contrari del progrés, potser per aquesta raó els progressistes fa temps que estan de retirada. Ens llevem cada matí amb la mateixa musiqueta, amb les mate…

Cita de divendres

«Per què insistim a voler mostrar la nostra intel·ligència quan només hauríem de ser una mica menys estúpids?» (Bertolt Brecht, extret de Galileu Galilei)

GARNATXA AMB SODA

En aquests temps de globalització en els quals ens ha tocat viure i on tot es barreja i es confon, paradoxalment no està de moda posar aigua al vi. Els antics romans tenien veritables professionals dedicats a aquest menester, tant sofisticats i respectats com els actuals “sommeliers”. I, sense anar més lluny, fins fa ben poc a casa nostra el normal era barrejar sempre el vi amb gasosa o altres menes d’aigües tractades. I el vi naturalment era de celler, o sigui a granel. Tot això es va perdre ja fa un temps, per interessos comercials i el vi ha de ser embotellat, de marca, amb retrogust al paladar i no sé quantes coses més. Paral·lelament ens hem deixat envair per la cocteleria forana: gin-tònics, cubalibres, etc. Com si aquí no tinguéssim una cultura antiquíssima en el tema del beure. El nostre país és variat des de tots els aspectes, tenim mar, plana i muntanya, serralades a la vora de la costa, terres aspres, terres humides i un sòl fecund on creix tota la varietat possible de  ceps,…

El deure

En els llibres de comptabilitat, el deure no està mai en la columna de l’haver, perquè deure no és «tenir», és «haver de». Però la vida no és com una mena de comptabilitat, en la qual el que resta en una columna se suma a l’altra i al revés. El deure, per ser realment una virtut, ha de sorgir de la voluntat, ha de ser una «necessitat voluntària». Estem obligats per tot allò que hem rebut i d’aquesta consciència en diem «moral». Chateubriand deia que és el deure el que crea el dret i no el dret que crea el deure. La llei imposa obligacions, el deure ens l’autoimposem, no és res que es pugui donar per fet, no s’estableix en cap llei i, en canvi, en un moment donat tenim molt clar de què es tracta. La dificultat que comporta el deure no és teòrica, és més aviat pràctica. Diu un proverbi anglès que «saber quin és el teu deure és molt fàcil, és tot allò que menys desitges fer». Actuar en funció d’imposicions o de recompenses, ja siguin materials o espirituals, no és compatible amb el concept…

Digestió de setembre

El mes de setembre és una època de mals records, de renúncies i de sacrificis. Sembla com si l’any arribés definitivament al sistema digestiu del temps.

Exactament setembre

Exactament setembre de llum minvant de fruits madurs i de cels d’ambre. Exactament setembre aquesta pàtria  que ens espera sempre en l’esplendor evaporada de les coses.