Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2013

La cultura

Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp –que per alguna cosa «cultiu» i «cultura» comparteixen la mateixa arrel semàntica– fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla. El so del tractor del pagès i el de l’orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d’un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d’una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici. Els termes «cultura» i «civilització» a vegades es poden confondre perquè des…

UN MINUT DE SILENCI

Un minut de silenci és només el trèmul lapse de temps que s’escola en el teu rellotge mentre llegeixes aquest article. Un minut és el que tardava l’òrbita terrestre a recórrer la distància entre les illes Medes i el Santuari dels Àngels, o entre el Port Olímpic i Vallirana, o entre Aiguamurcia i Vimbodí, posem per cas. Un minut era el que era i un minut de silenci tenia un valor determinat, com totes les coses d’abans de la guerra. El so es desplaçava molt més ràpidament que la terra i la seva velocitat es comptava per metres cada segon, aproximadament 1.500. El silenci, en canvi, no es movia, era com un gas inert, flotava entre les persones encara que no se n’adonessin. El silenci entrava per una orella i sortia per la punta d’un dit, o al revés, i ho anomenaven “tacte”.  El silenci es congriava en la intimitat de les valls més obagues i es guardava curosament en el fons de pous, com el glaç de l’hivern. En les cases pairals es posava entre flocs de palla per a resguardar-lo del so de le…

Les ciències

A vegades ens agrada pensar que el coneixement descansa en simes obscures, d’on poderosos druides barbuts pouen cada dia amb grans cabassos la matèria essencial de la seva saviesa. Però les ciències no són un coneixement evident, a vegades només són hipòtesis, teories, fins i tot teories indemostrades o molt difícils de demostrar. Diuen que és més fàcil de verificar el fet de portar la bragueta oberta que alguna enrevessada formulació matemàtica, però no pas per aquesta raó disminuirà la cientificitat de les matemàtiques, ni augmentarà el nostre prestigi intel·lectual per apujar-nos la cremallera dels pantalons al mig del carrer. Les ciències, evidentment, són una altra cosa. Una ciència és un conjunt de coneixement, de teories i d’hipòtesis que es refereixen al mateix domini, al mateix objecte. La ciència no avança a partir de certeses sinó de conjectures i refutacions, de paradoxes comprovables i d’errors rectificats, no serveix per aclarir dubtes ni per traspassar responsabilitats, n…

"L’esperit de l’escalier "

Denis Diderot va descriure com a «l’enginy de l’escala» aquella sensació de desassossec que tenim quan ens ve al cap una resposta enginyosa, però ja és massa tard per a donar-la...

Dilluns: la fi del món

He descobert que els dilluns en realitat no compten. Són només un dia de prova, com un mena d’assaig rutinari de la fi del món. Queda clar que la vida en aquest planeta algun dia s’extingirà, no sabem quan ni com, només podem assegurar que serà un dilluns, després de les notícies del matí.


La vanitat

Ens fem la il·lusió que tot el que portem a dins és farciment del bo, llaminer i alimentós, quan simplement és aire. Anem per la vida inflats com globus de fireta, amb un somriure de satisfacció que dibuixa un llarg arc tibant de galta a galta, però generalment acabem, com és de suposar, rebentats en una bassa o rodolant entre les branques dels arbres, impulsats simplement per la força motriu de la ventositat que sorgeix del forat que portem darrere. Com tots els defectes de la naturalesa humana, la vanitat sempre és més visible en els altres i un mateix gairebé mai s’adona del que realment porta a dins. Henri Bergson, filòsof i premi Nobel de Literatura, afirmava que l’única cura contra la vanitat és riure, però a condició de riure’s d’un mateix. El Llibre del Predicador ja ho deia: «Vanitat de vanitats i tot és vanitat». Montaigne li dedicà tot un dels seus assajos i Pascal un dels seus Pensaments. La vanitat ha estat matèria filosòfica des de sempre.  Generalment ens pensem que la va…

Tsundoku

Els japonesos tenen paraules molt subtils, per a definir estats d’ànim que a nosaltres ens costaria una redacció de sis folis per a descriure’ls, però també tenen mots brutals, com per exemple «tsundoku» que serveix per expressar l’acte de deixar un llibre sense llegir després de comprar-lo, en general apilats juntament amb altres llibres no llegits...

L’ARC IRIS

És un efecte molt vistós, que es produeix en el cel quan els raigs del sol refracten en les gotes d’aigua en suspensió. Els llatins en deien “iris” i en algunes de les llengües romàniques ha prevalgut aquesta denominació, fins i tot en esperanto, en altres llengües ha passat a ser “rainbow”, “regenbogen” o “arcobaleno”, paraules que representen en si mateixen el que volen definir. Els catalans l’anomenem preferentment “l’arc de Sant Martí”, quan el diccionari ens permet també dir-ne “iris” o “arc del cel”. No he entès mai aquesta preferència que denota una beata i estranya predilecció pels sants i altres beateries. Totes les llengües tenen les seves peculiaritats, evidentment, i fins i tot hi ha paraules impossibles de traduir. Els japonesos quan diuen “komorebi” es refereixen a un concepte que els catalans hem de definir amb una frase llarga: “la llum que es filtra a través de les fulles dels arbres”. Els turcs quan pronuncien el mot “yakamoz” defineixen en set lletres el que a nosaltr…

El canvi

Canviar és passar d’una magnitud a una altra, d’un estat a un altre estat, d’una forma a una altra forma. Canviar és fluir, la vida és canvi, tot es transforma i es modifica. Però no canvia la substància, no canvia el fons, la identitat de l’objecte o del subjecte sempre es manté, d’altra manera no canviaria, simplement desapareixeria. Només podem canviar a condició de continuar essent nosaltres mateixos. L’únic que realment no canvia, tal com deia un filòsof, és que tot canvia. Però hi ha canvis més perceptibles que altres, en funció de la seva magnitud o de la seva velocitat. Les muntanyes creixen o es desgasten, les plaques tectòniques dansen damunt el magma primigeni i el meu gat muda constantment de pèl la qual cosa m’obliga a escombrar cada dia. El canvi és vida i l’absència de canvi és símptoma de tot el contrari.  Però aquest concepte també pot esdevenir un eslògan, i aquí ho és des que Felipe Gonzàlez guanyà per majoria absoluta unes eleccions generals amb cara de no haver tren…

Rellotge d'estiu

Rumio silencis, mentre el soroll sobreviu i l’ombra del temps m’anomena amb broques d’estiu: rumio silencis.

Penúltim dilluns d’agost

L’horitzó s’esvaeix entre bromes de calitja, el temps es gasta i s’escurça. Els que fan vacances miren nerviosament els calendaris i els que no, donen corda als rellotges, aviat tocaran les darreres campanades d’agost.

Les vacances

De vacances n’hi ha hagut sempre, els ramaders feien el seu temps de vacances, els guerrers descansaven entre batalla i batalla i els estudiants deixaven d’estudiar durant els mesos estivals. Però no és fins al 1936 que a França el govern del Front Popular va instaurar el concepte de «vacances pagades». D’aquell estiu, el primer de la història, n’existeixen nombrosos documents gràfics, grups contents de treballadors obrint ampolles de Beaujolais a la vora del Marne. Famílies senceres gaudint d’aquelles primeres vacances de la història, mentre a l’altre costat dels Pirineus es congriaven uns núvols molt foscos, que precisament no presagiaven res de bo per a la classe treballadora. L’inici de la guerra civil a Espanya va coincidir amb l’alegria dels treballadors francesos, que només tres anys després es veurien immersos en la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Però la vacances van continuar, ni l’ocupació nazi va ser capaç d’aniquilar un dret dels treballadors que havia arribat per qu…

Il·lusions òptiques

A mesura que el garnatxa va baixant, els colors de fons pugen.

CIUTAT D’AGOST

En el transcurs de tres llargues setmanes d’agost la ciutat pren una dimensió diferent. Els carrers s’eixamplen misteriosament, els sorolls varien de freqüència –però no d’intensitat–, els arbres es petrifiquen i l’aire esdevé com una mena de xarop espès que els vells més entenimentats anomenen “xafogor”. En les llargues nits de la canícula, la foscor dels dormitoris es solidifica i els amants es fonen i es carbonitzen seguint una tradició que van començar els habitants de Pompeia precisament un mes d’agost de fa gairebé 2.000 anys. Durant aquest temps eixorc la ciutat esdevé com una mena de desert que s’ha de travessar si es vol sobreviure. La gent s’arrossega feixugament pels paratges agrests amb els ulls clucs i aquell posat de supervivents del rai de la Medusa, o dels personatges reptants de les vinyetes d’en Forges.  Les botigues que no tanquen per la crisi fan vacances i els amics que encara s’ho poden permetre han buscat refugi en indrets més amables. Tan sols quedem els que no te…

La barbàrie

En grec «Bàrbar» vol dir «el que balbuceja», o sigui, i per extensió, tots els que parlen alguna llengua estrangera incomprensible. D’entrada, si no parlaven grec, ja se’ls considerava poc civilitzats, per als grecs el bàrbar era algú que suscitava por o menyspreu. Quan els foceus van arribar a Empúries es van trobar amb una colla de bàrbars que se’ls miraven atònits. 2.600 anys després encara no hem arribat a parlar grec clàssic, o sigui que des d’aquesta perspectiva encara som una mica bàrbars. La barbàrie és el comportament del bàrbar, i el bàrbar continua essent l’estranger, el desconegut, però sobretot el que considerem fora de la civilització. Amb el temps aquest concepte ha pres noves accepcions perquè més enllà d’aquesta interpretació «horitzontal» del terme, n’ha sorgit una altra de «vertical». La barbàrie, des d’aquest punt de vista, consisteix a intentar sotmetre el més alt al més baix. Es parla de barbàrie tecnocràtica, barbàrie liberal, barbàrie totalitària o barbàrie nazi…

Oh dilluns!

Oh dilluns!, en terra de vacances. Oh dilluns!, amb l’esperit adormit. Oh dilluns!, de xafogors infinites. Oh dilluns!, vindrà setembre i la vida,  oh dilluns!, ens assaltarà de sobte.


La salut

Segons diu el diccionari, font primordial de totes les definicions, la salut «és l’estat en què l’organisme, lliure de malalties, exerceix totes les seves funcions». Tenir bona salut és l’objectiu fonamental de bona part de la societat i la preocupació diària de milers de iaies, mares i tietes. Quan et pregunten «com estàs nen?» no s’interessen en general pel teu progrés mental, professional o econòmic, simplement es preocupen per l’estat de l’equilibri neurobiòlogic del teu organisme. La bona salut és un estat precari que només pot durar per sempre si morim en un accident. De fet, tenir “bona salut” no és cap bon presagi, és simplement l’estadi anterior a tenir “mala salut” i realment mai estem bé del tot. Quan no és una cosa és l’altra, quan no tenim un constipat ens assoten els mosquits, quan no ens surt un èczema, ens collen els ulls de poll, quan no tenim una anèmia, tenim una depressió. Com vol que estigui bé, tieta? La vida és una malaltia incurable. Ja Homer veia una mica més en…

Pluja d'estiu

«Enyor de les fulles –no enyor de la saba, l’aigua, vida que s’eleva dolça en aquells dies de pluja.»
(Joan Teixidor)


TEMPS DE CRISI I PLATJA

L’estiu és temps de platja. Durant els llargs i roents dies de la canícula, en un moment o altre, tots anem a posar els peus en remull en la porció de platja que tenim més a prop. Aquesta proximitat al litoral que tenim la majoria dels habitants d’aquest país ens ho ha banalitzat, però no deixa de ser una aventura banyar-se en l’oceà procel·lós de les vacances. Els mitjans de comunicació ens adverteixen de tota mena de perills: meduses carnívores, huracans destructors, incendis forestals, bandes de malfactors. L’únic que ho podria empitjorar seria que fos època d’eleccions, però ara no és el cas. Als perills inherents a l’aventura, s’hi han d’afegir els particulars de l’experiència, perquè una platja no deixa de ser la reproducció perfecta de la convivència veïnal en un barri de la ciutat, amb els mateixos sorolls, la mateixa brutícia i fins i tot els mateixos veïns, seguint amb les mateixes converses i controvèrsies. De les platges de postal que ens mostren els prospectes turístics pass…

L'atzar

El món és com una mena de loteria, no saps mai quin número et tocarà, no es pot lluitar contra l’atzar perquè depèn d’una sèrie causal d’esdeveniments totalment imprevisibles. Només pots intentar controlar-lo si ets una important companyia d’assegurances o si, per exemple, ets el president de la diputació de Castelló. Però jo juraria que si dius que et toca més d’una vegada la loteria cada any, és que la cosa ja no depèn exactament de l’atzar. L’atzar es pot calcular, però massivament, no en el detall. Es pot estimar amb precisió estadística quantes teules cauran del teulat de casa teva durant l’hivern, però és impossible detectar quina i en quin moment t’esclafarà el cap. Es poden mesurar els factors de risc, però tot depèn de múltiples causalitats i al final, de la gota que fa vessar el got simplement en diem sort. Bona sort o mala sort, que això ja és un altre tema. Diuen que l’atzar és la forma laica del miracle, però si fos així segurament el nostre país seria un dels més laics del…

El dia que va morir Marilyn

Hi ha mirades inextingibles i dies que ens interroguen eternament.  El 5 d’agost de 1962 era diumenge, i fou el dia en què va morir Marilyn.
© Henri Cartier-Bresson, 1960.

L'ateisme

El «teisme» –no confondre amb l’estat produït per l’abús del te– és la doctrina que afirma l’existència d’un Déu. Hi poden haver tres menes de teisme: el politeisme, el monoteisme i l’ateisme. Els dos primers creuen en l’existència d’un o diversos déus, els tercers creuen en la no existència de Déu, dels tres la creença més cansada és la tercera perquè han d’intentar demostrar constantment l’indemostrable. Jo ja fa molt de temps que em considero «agnòstic», o sigui dels que marquen la casella del «no sé / no contesto», encara que en el fons em dic a mi mateix que no crec en l’existència de Déu, o que –vist el món que ens ha deixat– prefereixo no creure-hi. Però això sí, els que hi creuen –o els que creuen que no hi creuen– que facin el que vulguin, només faltaria. Sóc agnòstic, i com a mínim en aquest aspecte no som fanàtics. Igual que la resta de religions, l’ateisme té un punt de fanatisme. Els ateus, barbuts i de mirada baixa, es passegen per la vida intentant convèncer els creguts d…

Flor de divendres

Per anar bé les flors artificials també s’han de regar, això sí, amb líquid «Multiusos» i perfum d’àloe vera.
iPhoto © Quim Curbet

EL GÜELL, UN RIU SOFERT

Pocs rius com el Güell, són tan obedients a les normes geogràfiques traçades en el seu moment per Pau Vila. Neix i mor a la comarca del Gironès, sense fer marrades ni excursions a altres indrets i sense rebre ajuda de cabals forans. El Güell és el producte de la suma del torrent de Can Garrofa que brolla de les càlides entranyes de l’antic volcà de la Crosa i del rec de Can Gibert, ja a les portes de la ciutat de Girona. També s’hi sumen altres rierols i torrenteres, d’aigües suaus i encalmades, acostumades a la placidesa planimètrica de la plana i als arbres domesticats i caducifolis. D’Aiguaviva passa a Vilablareix, regant els camps del Perelló i passant de puntetes sota l’asfalt de l’autopista. A mesura que s’acosta a la ciutat comença a perdre el seu aire virginal, queda canalitzat com una mena de claveguera al seu pas pel Bell-lloc del Pla, que per l’origen etimològic hem de pensar que algun dia fou el que declara. Després torna a sorgir a la llum del dia, passant entre els edifici…