Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2013

La joventut

El present ens iguala, tots en tenim el mateix. El que ens diferencia és la quantitat de passat que tenim al darrere i la porció de futur que potencialment ens espera al caire de la cantonada. La majoria, amb el present no en tenim prou; uns s’impacienten pel que ha d’arribar i altres s’enyoren pel que va ser i que ja no serà més. Aquests desequilibris emocionals són el que ens fa ser, relativament, més vells o més joves.
Un esportista pot arribar a ser vell abans dels trenta i un professor universitari als trenta és encara un jovenet. Ser jove consisteix a  creure que tot és possible i que els somnis encara es poden realitzar. La joventut és l’època de les il·lusions, però també dels errors, dels grans fracassos i de les opinions extremes. La joventut és l’època de les amnèsies i la vellesa de l’excés de records.
En una era remota en què la piràmide demogràfica estava basada en un gran fonament de població de menys de vint-i-cinc anys, els ancians eren reconeguts, respectats i gairebé …

LA VALL DE SANT DANIEL

Pels gironins, la vall de Sant Daniel és una terra mítica, d’on brollen les fonts inesgotables de la vida, entre velles alzines que s’arrapen a la terra amb llargs dits d’arrels molsudes. El riu Galligants ha anat gratant pacientment el paisatge fins a arribar al fons rocós de la vall. Les aigües fosques es decanten lentament entre les fulles dels plàtans i remoregen sota les tiges prehistòriques de les falgueres. Els camins, folrats de molsa, es perden sense remei encaixats pels marges profundíssims dels camps, i la silueta de la vella ciutat de pedra es va desdibuixant entre la boira a mesura que puges cap amunt. Un convent de monges benedictines conserva el record de la reina Ermessenda –que el fundà– i vigila permanentment l’entrada de la vall. Darrere dels seus murs mil·lenaris les monges discretes encara resen al voltant d’un claustre romànic. Rodejada de grans arbres descarnats, a la plaça de les sardanes, hi conflueixen totes les dreceres. En el cor de la terra vermella, hi resso…

Els mercats

Quan parlem de mercats a tots en ve al pensament el carnisser de braç musculós  que talla la carn mentre parla d’en Messi, la peixatera de veu estentòria que fa malabarismes amb el ganivet –i que també és el del Barça–, la verdulera que et recita les virtuts dels seus alls tendres o la noia de la fleca que et deixa triar entre una barra més o menys cuita. El mercat és això i, encara que sembli estrany, és la zona zero de l’economia mundial. Però els economistes, des dels seus alts pedestals, quan parlen de mercats no pensen ni en el carnisser ni en la verdulera, ells es fixen –com els sacerdots de l’antiga Roma– en els índexs borsaris i en els comptes declarats per les empreses multinacionals. Durant molt de temps, massa, ens els hem cregut a ulls clucs, pensant que la seva ciència era molt més contrastada que aquella religió pagana que es basava en la informació desada pel pòsit de les infusions, els intestins dels animals o la forma dels excrements de les persones. Els economistes, pa…

Comentari del dilluns, de Setmana Santa

Quan arriba aquest temps feixuc de Setmana Santa, sempre em pregunto en quin indret ens podríem trobar, creients i no creients, sense impostures ni disfresses, sense tradicions obscures i més obscurs dogmatismes. Estic disposat a avançar fins a la meitat del camí, de l’agnosticisme fins a un determinat punt d’espiritualitat, però qui em trobaré a la terra de ningú? Hauran estat capaços, els altres, de moure els seus peus un sol mil·límetre?

Les noves tecnologies

Quan érem petits, i els de la meva generació ho vam ser allà pels anys 60, ens presentaven un futur que era una bicoca. Ens van prometre que aniríem de viatge a la Lluna i a Mart com si res i que la tecnologia ens permetria fer-ho quasi tot, només prement un botó. Encara recordo aquells capvespres d’estiu, sense internet ni telèfons mòbils, contemplant els horitzons vermells on segurament s’hi forjava aquell avenir d’acer inoxidable. Al final d’aquella dècada prodigiosa, l’home va arribar a la Lluna, i el mite es va desinflar de cop. Vestir-se d’astronauta era només cosa de privilegiats i ens adonàrem que el futur, malgrat les pel·lícules de ciència-ficció, era una cosa totalment planetària, o sigui d’aquest planeta. A mesura que ens fèiem grans, s’imposava tocar de peus a terra. Va ser aleshores quan va sorgir una nova il·lusió, gairebé del no-res: els primers ordinadors personals. Eren uns estris que desprenien olor de poder, amb una pantalla amb caràcters fosforescents que et quedave…

REQUESENS

Vaig pujar fins a Requesens un dia plumbós de març. La primavera es començava a entreveure amb timidesa entre les branques seques dels arbres, però la fredor d’un marçot implacable encara s’escolava entre les muntanyes. La silueta romàntica, i fosca, del castell es retallava amb precissió contra aquell cel de diumenge totalment ennuvolat. La remor de l’aigua baixant per les rieres –producte de les darreres llevantades– sotragava el silenci de les valls. Les heures, com monstruoses serps selvàtiques, deglutien lentament les construccions abandonades ja fa temps pels habitants de la contrada: una serradora, un pou de glaç i una antiga central elèctrica, i els plàtans s’abraçaven als pins en un contingut gest d’horror vegetal. Al veïnat de Requesens un gos cec vigilava darrere d’una porta de fustes escrostonades, mentre unes vaques pasturaven pacientment entre les alzines i els castanyers, i l’aigua rovellada d’una font ferruginosa s’anava decantant de pedra en pedra. Més amunt, el castell …

La utopia

La utopia és com una mena de Benidorm dels projectes polítics, és l'acompliment definitiu d'una societat perfecta, amb cases adossades amb dret a jardí i piscina, restaurant amb bufet lliure, ball de gala i sol assegurat cada dia. La utopia, igual que la jubilació, és el final definitiu de la història, el següent horitzó ja és la mort, perquè més enllà de la utopia ja no hi ha cap més utopia possible. Les utopies sempre han estat patrimoni de les esquerres, dels socialistes, dels anarquistes i d'algun partidari de la ficció científica. Les dretes -gràcies a Déu- no necessiten projectes utòpics, si més no en aquesta vida. La seva utopia és purament religiosa i la situen indefectiblement en el cel. Probablement per aquesta raó els agrada tant Suïssa, un país net, neutral i situat a mig camí del paradís. Els utòpics sempre han estat gent bruta i emprenyadora, individus d'ulls brillants i cabells greixosos, que s'han passat la vida ordint espesses xarxes doctrinàries, di…

La responsabilitat

La responsabilitat és un preu que paguem per ser lliures. Només els nens molt petits o els bojos se’n deslliuren, la resta som completament  responsables dels nostres actes. Altra cosa és que també siguem culpables, la culpabilitat és un altre concepte. Ser culpable és ser responsable d’una acció que s’ha portat a terme d’una manera deliberada, sabent conscientment que es tractava d’una falta. Per aquesta raó, als polítics –representants de la sobirania democràtica– els demanem sovint que assumeixin la responsabilitat derivada de les seves accions, encara que no siguin culpables. Quan un polític és imputat en una causa no necessàriament se’n deriva que sigui culpable, però ha d’assumir la responsabilitat i dimitir. La dimissió no implica cap mena de confessió de culpabilitat, simplement ens demostra que és responsable, una qualitat que s’hauria de demanar d’ofici a qualsevol càrrec públic. Una vegada vaig llegir aquest exemple en un manual de filosofia: «Cap alumne demanarà que se li au…

POSTAL DEL MARESME

El Maresme és una comarca líquida que s’estén untuosa, com una taca vital entre Blanes I Barcelona. És una llarga franja de paisatge poblada per ciutadans irreductibles i viles gairebé irreals; són platges granades, salpebrades amb tons de ciment i asfalt; façanes arrebossades de mar; pinedes rudes, coronades per alguna ermita blanca que s’alça solitària; són camins que s’encreuen en els rials; és un tren que transporta gent de rodalies fins a un indret, probablement mític, anomenat Maçanet-Massanes. El Maresme és una terra encesa, que bull entre dos destins, encarada cap un mar sense límits que fa de frontera i encaixada per unes muntanyes lleus, damunt les quals un sol indomable s’hi pon cada dia de mala gana. Com en tots els pobles mariners, al Maresme s’hi enyora un passat de veles blanques, de cançons de taverna i de xarxes esteses; els més vells miren permanentment cap a l’horitzó, com si esperessin un vaixell que no acaba mai de tornar. Cada matí el mar pentina i repentina la sor…

La política

Deien –fa un temps– que el nostre país es caracteritzava per tenir de dilluns a divendres sis milions de presidents de la Generalitat i que els caps de setmana, en canvi, aquests sis milions esdevenien entrenadors del Barça. Ara, el futbol es juga en qualsevol dia i a qualsevol hora, i la cosa es complica, però seguim essent meridionals i tot se’ns escapa per la boca. L’home en general, i els catalans una mica més, som éssers «insociablement socials». Nosaltres necessitem com ningú la política, perquè, al contrari del que sempre ens van dir, aquest misteriós art serveix sobretot per a resoldre els conflictes que altrament acabarien indefectiblement de manera violenta. La política serveix sobretot per a foragitar la guerra, la por i la barbàrie. Necessitem de la política no perquè creiem que els homes són bons i justos, sinó just per tot el contrari. Política ve de «Polis», del grec, com tantes coses. Polis vol dir ciutat i la política, literalment, vindria a ser «l’art de governar la ci…

L'art

A través de la bellesa es pot definir l’art, però no l’explica mai del tot. De fet, hi ha prou bellesa en la natura com per a no necessitar de l’art per a realçar-la. Una obra d’art no és el bell producte d’una activitat, ni tot allò que és bell és art, fa falta alguna cosa més. L’art s’interroga en la bellesa i ens respon amb una obra on ens podem sentir emmirallats. L’art, més enllà de la bellesa, que ja se li suposa, és la recerca d’una veritat. La humanitat necessita de l’art per a exterioritzar el que és. Deia Alain que «Totes les arts són com miralls on l’home hi veu coses d’ell mateix que desconeixia».  Els artistes no són descobridors, ni inventors, són creadors. El producte de la seva feina és irrepetible i insubstituïble. Més enllà de ser una simple producció o una habilitat, l’art és la instauració d’una veritat, aquesta és l’essència del poema, de l’escultura o de la pintura, de la composició musical, teatral o de la fotografia. L’art sorgeix en un punt de la consciència hu…

[ Nació ]

He encapçalat el text introductori del meu llibre El viatge del gironauta amb aquest diàleg de l’Ulisses de James Joyce: «–Una nació? –diu Bloom–. Una nació és la mateixa gent que viu al mateix indret.–Per Déu –diu Ned, rient–. Aleshores jo sóc una nació perquè he estat vivint al mateix lloc durant els darrers cinc anys.Així que, per descomptat, tothom va girar un somriure cap a Bloom, el qual contestà com qui llença un moc:–O també viuen en llocs diferents.»

LA PLANA DEL GIRONÈS (2)

Entre la terra i el cel tot és calma, lluny del brogit ciutadà. Però els diumenges la plana del Gironès esdevé terra de conquesta. Els ciutadans que durant la setmana estan engabiats surten com les abelles en busca d’aire net i de més amples perspectives. Es vesteixen amb equipament esportiu, comprat en algun establiment especialitzat i van amunt i avall, a peu o en bicicleta com si l’endemà hagués de sortir la notícia de la seva gesta en tots els diaris esportius. Quan un grup d’esportistes organitza alguna cursa, es pot seguir el seu rastre per les ampolles buides de plàstic que van deixant al seu pas, talment són com les molles de pa que deixava en Polzet per trobar després el camí de tornada. Però malgrat tot aquest formigueig, la plana continua mantenint el seu encant, les muntanyes acaronen la vista amb tons suaus i la placidesa de la passejada et comunica directament amb una natura llaurada des de fa segles per la voluntat ordenadora de la civilització humana. Tot sembla abastab…

El temps

El «temps» és un concepte molt confús, és un espai entre dos moments, però també són tots aquests moments, no és res concret; és un pensament, però dura indefinidament més enllà de nosaltres. És la suma del passat, del present i del futur, però el vivim d’una manera lineal. El temps ens absorbeix i ens depassa, no és res i ho és tot. El temps crema dins de nosaltres com un combustible que ens fa viure i que alhora ens immola. Intentem fer comprensible el temps, per comparació amb la durada de les coses que ens envolten. Per tant, no ens podem arribar a imaginar l’edat de l’univers o la vida exigua d’una papallona. Intentem modelar el temps a la nostra imatge i semblança, un temps que, de fet, hem creat nosaltres i per nosaltres; però el temps, ignorant completament el seu origen, va a la seva eternament. El temps és l’única construcció de la humanitat que realment serà eterna. És difícil pensar que civilitzacions alienígenes hagin arribat a aquest mateix concepte que els humans. És prob…

La llibertat

Tots som lliures, però no som independents. La noció de llibertat sorgeix de nosaltres mateixos quan comprenem que no som lliures. La llibertat depèn del cos, de la raó, de la història o de la veritat. Als tirans, de fet, la llibertat no els fa gens de por, la tirania tem sobretot la veritat i la raó, perquè ni una ni l’altra obeeixen als dictats de la llei. Per tant, només podem arribar a ser lliures, personalment o col·lectiva, quan cerquem la veritat i la raó i les manifestem. Els grans sistemes totalitaris del passat deien actuar en nom de la llibertat, en aquest aspecte només cal recordar el més monstruós de tots, el nazisme, que ho expressava cínicament a la porta d’Auschwitz amb aquest rètol: «El treball us farà lliures». Una llibertat que, en aquell cas, només podia sorgir del camp d’extermini a través de les xemeneies sempre fumejants dels crematoris. La mentida és la gran enemiga de la llibertat. Apol·loni deia que mentir era propi dels esclaus i dir la veritat dels homes lliu…