Vés al contingut principal

Concert de Nadal amb escena de batalla

A l’auditori Irla, de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’inicia el concert anual organitzat conjuntament pel Departament de Cultura i els Amics del Museu d’Art, sota la vigilància atenta del gran quadre de Martí Alsina «El gran dia de Gerona». La secretària del delegat va indicant a la gent que s’assegui, en funció del seu rang o de les conveniències de cadascú. Després dels discursos de benvinguda, els músics pugen a l’escenari i Álvarez de Castro alça el braç perquè comenci l’acte.
La música, carregada d’humitat gironina, amara els murs de l’antiga capella de Santa Caterina, una llum tènue brilla damunt les calbes d’alguns assistents i un sergent de granaders indica amb el seu sabre el camí de la retirada. Al final de cada peça els aplaudiments sonen com salves de fusell dels soldats del regiment d’Ultònia. Els focus il·luminen el trio i al fons s’hi projecta una nadala que regalima tons d’aquarel·la.
El jazz simfònic es desenrotlla com una catifa sonora i evoca els sons del segle passat. Una dona que porta aigua amb una galleda per als ferits, s’ho escolta i mira de reüll des d’un segle anterior. Algú em demana un programa de l’acte que ha quedat damunt la butaca al meu costat, mentre noto com em vibra el telèfon a la butxaca. Per sort he recordat desconnectar-lo.
Un noi amb una corneta sembla voler imitar els músics que van interpretant la suite francesa de Charles Bolling. El campanar de Sant Feliu s’ha emboirat de sobte amb el fum de la pólvora negra i contempla la plana que, en la llunyania, queda difuminada entre pinzellades olioses. Una senyera col·locada en un extrem de l’escenari serveix de contrapunt a la bandera espanyola que oneja darrere del penó de la Cruzada Gerundense. 
La gent entra i surt, i el swing produït pel so de la porta esdevé un element més del concert. Algú fa fotografies de tant en tant i el flaix rebota contra la fusta lacada del contrabaix, o potser són els canons del general Sain-Cyr que inicien el contraatac? No ho sabrem fins l’any que bé. S’acaba el concert, la gent desfila cap a la porta, darrere queden els cadàvers dels que han intentat vanament assaltar la torre Gironella i a fora espera un vespre de vetlla, d’aquest setge que a Girona anomenem amb displicència «les festes de Nadal».

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…