Ves al contingut principal

Concert de Nadal amb escena de batalla

A l’auditori Irla, de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’inicia el concert anual organitzat conjuntament pel Departament de Cultura i els Amics del Museu d’Art, sota la vigilància atenta del gran quadre de Martí Alsina «El gran dia de Gerona». La secretària del delegat va indicant a la gent que s’assegui, en funció del seu rang o de les conveniències de cadascú. Després dels discursos de benvinguda, els músics pugen a l’escenari i Álvarez de Castro alça el braç perquè comenci l’acte.
La música, carregada d’humitat gironina, amara els murs de l’antiga capella de Santa Caterina, una llum tènue brilla damunt les calbes d’alguns assistents i un sergent de granaders indica amb el seu sabre el camí de la retirada. Al final de cada peça els aplaudiments sonen com salves de fusell dels soldats del regiment d’Ultònia. Els focus il·luminen el trio i al fons s’hi projecta una nadala que regalima tons d’aquarel·la.
El jazz simfònic es desenrotlla com una catifa sonora i evoca els sons del segle passat. Una dona que porta aigua amb una galleda per als ferits, s’ho escolta i mira de reüll des d’un segle anterior. Algú em demana un programa de l’acte que ha quedat damunt la butaca al meu costat, mentre noto com em vibra el telèfon a la butxaca. Per sort he recordat desconnectar-lo.
Un noi amb una corneta sembla voler imitar els músics que van interpretant la suite francesa de Charles Bolling. El campanar de Sant Feliu s’ha emboirat de sobte amb el fum de la pólvora negra i contempla la plana que, en la llunyania, queda difuminada entre pinzellades olioses. Una senyera col·locada en un extrem de l’escenari serveix de contrapunt a la bandera espanyola que oneja darrere del penó de la Cruzada Gerundense. 
La gent entra i surt, i el swing produït pel so de la porta esdevé un element més del concert. Algú fa fotografies de tant en tant i el flaix rebota contra la fusta lacada del contrabaix, o potser són els canons del general Sain-Cyr que inicien el contraatac? No ho sabrem fins l’any que bé. S’acaba el concert, la gent desfila cap a la porta, darrere queden els cadàvers dels que han intentat vanament assaltar la torre Gironella i a fora espera un vespre de vetlla, d’aquest setge que a Girona anomenem amb displicència «les festes de Nadal».

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…