Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

Any nou i vida nova

Els humans anem deixant la pell en aquest camí que anomenem «vida» i que celebrem de tant en tant, quan s'esdevé un aniversari o, com avui, quan hi ha canvi d’any. Un any és una porció de temps considerable, que passa amb relativa celeritat i que ens deixa un pòsit d’hores viscudes que emmagatzemem més o menys caòticament en la memòria. A vegades, potser avui, va bé posar ordre, fer endreça. Any nou i vida nova...

La innocència

Vivim en una societat que ens considera culpables mentre no demostrem el contrari, la vida ens encalça contínuament amb el dit acusatori apuntant-nos directament al cor. Tots som culpables dels nostres actes, però innocents de ser nosaltres mateixos, tanmateix la lleu aura d’innocència que ens rodeja en el moment de néixer, desapareix de sobte quan comença a bufar el vent del temps. L’infant no té passat, però els núvols de la història, carregats de culpa, el persegueixen sense remei. Les rodes dentades dels rellotges degluteixen i trituren somnis d’innocència. Els nens aprenen molt aviat els jocs brutals de la vida, jocs de competició i de submissió, de violència i de rol, d’imitació i de còpia. Res es deixa a l’atzar, tot està previst i tot segueix un guió sistemàtic, que sembla escrit precisament amb la sang dels innocents. La innocència no és cosa d’aquest món i el món ens ho demostra amb crueltat cada dia. Els innocents són els perdedors i com a tals també els considerem culpables.…

Hereus de la llum

Tots som hereus d’una perenne claredat, de noms efímers i estrelles fugaces. Som una gota de tinta que pareix paraules, entre la fredor de la història i l’afilada espasa de l’eternitat. Habitem paisatges metafòrics i resseguim la corba de la vida amb dits empastifats de mort i això ens horroritza, perquè el món és desmemòria. Som hereus de la llum i parim llum, però ens dirigim irremissiblement cap a la foscor.

L'esperit

Com si habités en una peixera, sembla que es bellugui discretament al fons dels nostres ulls. L’esperit és la potència de pensar i, al contrari del que ens han volgut fer creure, no és un bé exclusiu dels creients. Un esperit habita en tots nosaltres, però no és una substància ni una hipòtesi. Si fos substància seria la substància del dubte, si fos hipòtesi seria la hipòtesi de la veritat. És l’alè vital de la intel·ligència i es barreja sovint amb el pensament.  L’esperit és l’horitzó del pensament, una línia inabastable, però que existeix. L’esperit dels creients és com una joguina xerraire i bellugadissa, el dels ateus és silenciós i contemplatiu, i, a diferència del primer, no necessita piles, ni endollar-lo al corrent elèctric de la religió. És un terme singular, perquè en plural s’utilitza per a denominar una altra cosa, els esperits són patrimoni de la superstició i dels contes. L’esperit és el darrer reducte de la llibertat personal, de la llibertat de la raó, és el darrer basti…

Pavana de Nadal

Benvolguts amics: aquest any he penjat la meva nadala al YouTube, coses de la modernitat! jo també us desitjo un bon Nadal –malgrat el 13– i un millor, definitivament, 2014.


Pavana de Nadal a You Tube


Som el paisatge que ens acull un bri de molsa enfarinada som horitzó evanescent i un riuet de paper de plata. Només la llum ens precedeix només el futur ens espera. Remors i esglais d’immens oblit som llavor d’aquest temps que branda només queda el que recordem un vent d’hivern, la llar encesa. Som fang i vivim en el fang de les paraules infinites però sempre, sempre reviurem en l’enyorança d’un pessebre.
(Quim Curbet)
Bon Nadal i feliç 2014 .

Concert de Nadal amb escena de batalla

A l’auditori Irla, de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’inicia el concert anual organitzat conjuntament pel Departament de Cultura i els Amics del Museu d’Art, sota la vigilància atenta del gran quadre de Martí Alsina «El gran dia de Gerona». La secretària del delegat va indicant a la gent que s’assegui, en funció del seu rang o de les conveniències de cadascú. Després dels discursos de benvinguda, els músics pugen a l’escenari i Álvarez de Castro alça el braç perquè comenci l’acte. La música, carregada d’humitat gironina, amara els murs de l’antiga capella de Santa Caterina, una llum tènue brilla damunt les calbes d’alguns assistents i un sergent de granaders indica amb el seu sabre el camí de la retirada. Al final de cada peça els aplaudiments sonen com salves de fusell dels soldats del regiment d’Ultònia. Els focus il·luminen el trio i al fons s’hi projecta una nadala que regalima tons d’aquarel·la. El jazz simfònic es desenrotlla com una catifa sonora i evoca els sons del segl…

S'ACABA EL CALENDARI

Quan arriben aquests dies de desembre, veiem com els calendaris s’esgoten. Exhausts i denerits, carregats d’anotacions i esparracats, s’aguanten com poden al costat de l’arbre de Nadal, mentre esperen el seu substitut. Per més que la veïna s’entesti a voler-lo guardar, hem de dir que els calendaris tenen una data de caducitat molt clara. El temps passa irremissiblement encara que no arranquem els fulls i l’almanac s’ha de canviar fins i tot si el gatet de la darrera foto ens continua mirant amb cara de pena. Quan érem petits els calendaris ens semblaven un element ornamental més de la casa, com les cortinetes del rebedor o el sant sopar de la sala d’estar. Menjàvem quan ens cridaven a taula, anàvem al llit quan no hi havia més remei ni les hores ni els dies no portaven un número determinat, eren com petits cucs que es passejaven capriciosament damunt dels sants i les festes de guardar. Amb els anys vam arribar a comprendre que tot estava lligat i ben lligat, que els mesos se succeïen amb…

La història

La «història», aquella història que anomenem entre cometes, és el feixuc resultat de la suma d’una gran quantitat de voluntats, que es congrien molt lentament, capítol a capítol, frase a frase, paraula a paraula. La història moltes vegades ens transcendeix i transcendeix també la realitat que pretén explicar. La història, entre cometes, és la conspiració de la humanitat contra l’oblit i, com en tot allò que intentem explicar-nos a nosaltres mateixos, ha de ser una bona història. Els que hem usat i probablement abusat d’Heràclit i el seu riu, sabem que la història no es repeteix perquè és una narració lineal. Aquí encara no han arribat les noves avantguardes. Fins i tot els artistes més agosarats intenten explicar el seu currículum utilitzant les eines que proporciona la historiografia clàssica. Tots saben que si es volen fer un lloc entre les cometes de la història han de complaure abans als déus que la guarden d’ofici. Però, precisament, l‘única història que s’escriu d’ofici és la hist…

La glòria

El camí de la glòria és estret i llarg i està empedrat amb grans principis. Entre els estendards que voleien al vent i els himnes que ressonen, flota en l’ambient una aroma d’immortalitat. Però els que arriben fins al capdamunt solen ser individus normals, mortificats pels seus semblants pel fet de no haver sabut treure rendiment d’una vida dedicada només al bé comú. Caminen amb el cap cot, mirant de reüll als que els contemplen des de la llunyania. «T’has cobert de glòria!», «Has treballat per la glòria», s’han de sentir amb tons que van de la jactància a la reprovació. Aquests éssers mortificats, quan finalment assoleixen la fita, generalment molts anys després de la seva mort, quan ja l’ombra de l’oblit ha començat a ofuscar el seu record, són rebuts amb els braços oberts pels déus de la història, que els reserva papers destacats i en columna a part en els capítols decisius del relat patri. La glòria és un món a part, reservat exclusivament als que s’han negat rotundament a gaudir de…

Apunt de divendres

De nit els sacerdots d’una obscura veritat esmolen hipòtesis i canten himnes que ressonen en passadissos deserts. Ombres immòbils, lladrucs i pors. La vida dels homes es desperta de nou en un matí d’hivern i tothom creu saber la resposta a una pregunta que ens fem nosaltres mateixos.

(•)

TORNAR A EUROPA

Els habitants de les comarques del nord –empordanesos o no– a vegades se’ns fa difícil pensar que hi ha vida, vida que mereixi ser viscuda,  més enllà del Besòs o de la Tordera. Per nosaltres és com una mena de batibull incomprensible, que contemplem amb ulls astorats, des de la finestra bruta del Mitja Distància o vorejant l’autopista a velocitat automobilística. Quan arribem a Barcelona hem de fer el cor fort per acceptar aquella ferum bituminosa i resclosida que exhalen les estacions subterrànies, la barbàrie inimaginable del trànsit urbà, l’estranya mirada dels desconeguts i el llenguatge dels invasors. Imaginar que la civilització humana continua vigent més enllà del Llobregat és molt imaginar i malgrat tot hi ha el Penedès i el Garraf i altres terres habitades i habitables fins arribar al Delta de l’Ebre, on allà sí que s’acaba definitivament el nostre món. En canvi, quan mirem cap al nord no tenim exactament aquesta sensació, més amunt de l’Albera les vinyes del Rosselló apareixen…

La imaginació

Imaginar consisteix a crear imatges i conceptes que només poden existir en la ment humana. Imaginar és viure més enllà de les sensacions i ens permet comprendre un món que d’altra manera seria obscur, lineal i inabastable. Som éssers humans, imaginem, vivim una existència també a l’altre costat del que és tangible. Imaginem sempre, contínuament, i a vegades fins i tot fem possible algun somni. Imaginar és la tasca habitual dels creadors i dels artistes, però també d’emprenedors i polítics. La imaginació és matèria primordial del món en què vivim. Imaginar no és construir, però està en la base de tota construcció humana. Ara bé, de la mateixa manera que es pot imaginar que es construeix també es pot imaginar que es destrueix, la imaginació, inherent a l’ésser humà, es pot utilitzar tant per al bé com per al mal. Però el mal està en una altra dimensió. René Char deia que «l’home és capaç de fer el que és incapaç d’imaginar». Imaginar és comprendre l’incomprensible, intentant saltar els lí…

Mandela

"La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits."
(Nelson Mandela)


La igualtat

És evident que som molt diferents. N’hi ha d’alts i baixos, de negres i de blancs, d’intel·ligents i de rucs. Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos de la fantàstica varietat que ens desuneix, però que ens fa ésser humans i no robots. La igualtat no és un concepte que utilitzem en el cara a cara, tots som conscients del que ens fa ser diferents, la igualtat o la desigualtat és problema de magnituds. Quan es comparen magnituds, la igualtat sempre és relativa, no és mai un valor absolut. Tots sabem que els éssers humans bàsicament són desiguals entre ells, però això no vol dir que no hagin de tenir els mateixos drets, les mateixes obligacions i la mateixa dignitat. A vegades les desigualtats es compensen d’alguna manera, la democràcia intenta fer-ho d’ofici, però no sempre ho aconsegueix. La igualtat, aquesta igualtat justa i necessària, no depèn només dels legisladors. No es tracta tant de pensar si existeixen desigualtats o no, es tracta de saber si volem que existeixin desigu…

UN PAÍS DE CAGANERS

Hi havia una vegada un país menut com una tauleta de rebedor, els rius naixien entre petites valls de cartró, hi floria eternament la molsa, nevava farina i el vent cantava cançons de bressol a un déu infant nascut en una cova de suro, il·luminada només per un llumet pampalluguejant. Petits cignes blancs es passejaven per llacs de vidre, ovelles de cames primes anaven de gairell entre turons de viruta de paper i els pastorets s'acomboiaven al voltant d’un foc de fireta. Aquell món era apamat i previsible, cada any sorgia del no-res i al cap de poques setmanes tornava al no-res embolicat en paper de diari. Però un dia un pastoret vingut a més, gràcies al crèdit que li donà un angelet, es va construir una caseta vora el camí. Aviat tots els pastors van tenir la seva caseta i alguns una més per als caps de setmana vora el llac dels cignes. La molsa va anar caient de mica en mica apartada pels totxos de suro o de plàstic, si convenia. Els pastors menjaven i cantaven, i anaven pagant les …

El geni

El geni és una mena de talent inaudit que atribuïm a persones que ja han mort fa molt de temps. Generalment mentre viuen ens demostren talents i intel·ligència, però també les seves terrenals mediocritats, només el temps i l’absència concedeixen a uns quants escollits el dret a ostentar el privilegi de ser anomenats «genis». És el mateix que passa amb els llibres, ningú escriu una obra mestra, en tot cas hi esdevé amb el temps. El geni és com un déu personal que tots portem a dins. No confondre si us plau amb l’àngel de la guarda, que només seria com un guardaespatlles  o, això que en diuen ara, un coaching, però no un coaching particular si no de la seguretat social. El geni no se sap ben bé a què es dedica, va a la seva i moltes vegades es passa el dia dormint la mona tranquil·lament en algun racó del nostre cervell. A la majoria aquest geni només se li desperta rarament i moltes vegades es desvetlla precisament quan no toca, deixant anar algun despropòsit que encara ens fa quedar mal…