Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2013

El dormir

Dormir és una necessitat primordial. La vida fatiga i mata, i abans que menjar, necessitem dormir. Sense aquestes hores de suspensió temporal de la consciència, el nostre cos s’enrocaria en una espiral de fatiga i de bogeria. Dormir ens cura de totes les malures diàries, la pitjor de les quals, precisament, consisteix en això que anomenem «dormir malament» i que tant pot ser una patologia com un símptoma. Homer deia que el dormir i la mort són germans bessons, de fet dormir és com una mena de mort, una mort de la qual despertem vius, de cos present i a vegades encarcarats i ranquejant, però vius. Dormir consisteix bàsicament a suspendre temporalment les hostilitats amb la vida, «caiem rendits», diem, i és veritat. Els llençols no deixen de ser com una bandera blanca i el llit el reducte en el qual ens confinem. La societat humana s’ha organitzat i ha evolucionat condicionada per aquesta necessitat vital. És necessari que algú vigili mentre els altres dormen, d’aquí sorgeixen les institu…

LA CÀRREGA

La càrrega és un quadre impressionant, de grans dimensions, obra de Ramon Casas i que és la joia de la corona del Museu de la Garrotxa a Olot.  Representa un guàrdia civil a cavall atropellant un manifestant, però aquest fet ocupa només una petita part de la composició pictòrica, a mà dreta, la resta és bàsicament un enorme espai buit, l’espai que deixa al seu darrere una multitud que fuig espaordida. Ahir, com avui, com durant tot el temps en què La càrrega ha estat exposada, el món només ha canviat circumstancialment. L’únic que ha desaparegut definitivament de l’escenari habitual són els cavalls, la resta: les forces repressores, els manifestants, el crepuscle a l’horitzó entre les xemeneies fumejants, tot segueix igual, però sobretot l’espai buit, la plaça abandonada, la multitud que corre cap a casa seva. Tothom tem per la seva integritat física, per les seves possessions més o menys terrenals i per la hipoteca. Quan vénen maldades tots intentem evadir-nos cap a l’escalfor dels obje…

Les llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem «fer el cor fort», com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l’ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l’ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d’immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes –i els adults en general– no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si n…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

EL QUE QUEDA DE L’ANY

Després d’un  mes d’octubre de sequera, ara tocava pluja i fred. Les fulles dels arbres, esgrogueïdes de desesma, han començat a caure a grapats damunt les voreres i en els parcs. La gent camina amb la mirada baixa, com si busqués el seu destí entre la fullaraca, o un bitllet de cinc euros per acabar de passar el dia. Els cels ens ofereixen tota una gradació de tons, com en una mena de final de festa, de traca final, perquè l’any s’acaba. Aviat arribarà aquella setmana dels tres diumenges i després els dies de Nadal. A ciutat ja han començat a penjar els llumets que ens empenyen a comprar i aviat ens envairan tota una tropa de pares Nöel, Santa Claus i patges reials. Els calendaris acaben d’esgotar la càrrega d’obligacions i les agendes prou feina tenen amb la seva. És una sensació de vertigen, sobretot en aquest any terrible del qual la majoria sortirem més empobrits i desencoratjats. D’aquí un mes, els mitjans de comunicació començaran a fer-ne el balanç i, juntament amb els desastres …

El socialisme

En un temps en què les ideologies han passat gairebé a l’habitació dels malendreços, parlar de socialisme és com parlar d’un concepte buit, una marca, una franquícia política, una rèmora del passat. Quan ens posem a la boca aquesta paraula pocs, molt pocs, saben exactament de què estan parlant, de la mateixa manera que gairebé ningú seria avui capaç de definir conceptes ideològics com «comunisme», «liberalisme», «socialdemocràcia» o «democràcia cristiana». Per no saber no se sap ja distingir ni entre feixisme i nazisme. El socialisme, en el seu origen, fou un primer intent organitzat d’oposar-se a l’individualisme, d’aquí en sorgeix el nom. El socialisme volia ser una opció política col·lectiva, per a servir al grup, a la societat. En un sentit més rigorós s’anomenà «socialisme» a un sistema que es basa en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, o sigui, el contrari del capitalisme, un punt al qual s’hi havia d’arribar a través d’un procés més o menys llarg i dolorós, anome…

El destí

Ens passem mitja vida cercant el nostre destí i, com gairebé totes les coses que desitgem amb força, quan el trobem no ens agrada mai del tot. El destí es congria entre les tenebres i els silencis que bullen en el nostre cap, i es passeja fatalment pels nostres somnis. Tots som responsables del nostre destí, de la mateixa manera que som responsables de la cara que fem a primera hora del matí, quan somnolents ens llevem del llit. Diuen que és inútil lluitar contra un destí que està escrit, marcat a ferro roent en algun indret de l’infinit, però ningú el coneix, ningú sap què hi ha escrit en aquesta escorça. El destí és una matèria volàtil, com totes les coses que no són i, de fet, és més difícil lluitar contra un passat ja aposentat  definitivament en la nostra vida, que contra un futur on, com deia el poeta, tot encara està per fer i tot és possible. A hores d’ara el destí és un luxe que la majoria ja no ens podem permetre. El destí és cosa de gent que aspira a contemplar l’eternitat de…

L’ESPARRA: UNA SOCA PODRIDA

L’Esparra són quatre cases de façana discreta al voltant d’una església desgraciada, amb un campanar rònec i apedaçat amb desgana. Les alzines i els roures s’ho miren des de la llunyania i probablement vetllen encara el vell lledoner mort a la plaça del llogarret. Una gran soca mig podrida és el queda del gran arbre monumental, una soca i un rètol de la Generalitat, mig esborrat, que encara en glosa l’antiga ufana. Però les cases amaguen jardins amb gespa ben regada i al carrer s’hi veuen automòbils de setanta mil euros. Amb el que valen aquests cotxes es podria plantar i replantar tota la massa boscosa de les Guilleries, però la lògica humana prefereix deixar-ho com està. Probablement amb el que val un sol d’aquests automòbils es podria reformar l’església, o si més no evitar-ne el definitiu enderroc, però la lògica humana prefereix quedar-se a casa, darrere d’unes façanes discretes.
Un gat condormit, obre un ull en veure’m passar, vora el cartell que anuncia els horaris d’una casa de …

La poesia

La poesia neix i transita, serpenteja, per la vall on conflueixen la paraula i la música, l’emoció i la raó. La poesia canta, commou i ordena, funda veritats i recobreix de vida el fons arenós de la consciència col·lectiva. Històricament parlant, sense la poesia la literatura quedaria descavalcada de la seva muntura i la filosofia caminaria de genolls, sense la poesia el món tal com el coneixem seria únicament una pastura d’animals semicivilitzats. Malgrat tot, la poesia passa per moments baixos. Hi ha qui la considera prescindible –des de la seva perspectiva–, probablement la més prescindible de les arts decoratives. La poesia pateix del mateix mal que la literatura, que a la vegada s’ha infectat del mal de la societat que ens ha tocat viure, una societat global que no ha sabut gestionar bé el progrés, en un món que creix desmesuradament. De cop i volta la humanitat ha entrat en un nou paradigma que hem de poder entendre i comprendre. Si no som capaços de gestionar el volum de la pobla…

El fanatisme

La pitjor lacra de la humanitat no és la ignorància, ni la pobresa, ni l’analfabetisme, és el fanatisme, aquest dogmatisme incapaç de tolerar més d’una idea en el seu cap. És com una mena de tènia solitària enquistada en el cervell, que xucla qualsevol idea nova que hi pugui penetrar. El fanàtic només coneix un camí i el segueix cegament fins a les darreres conseqüències. Al final sempre espera pacientment l’abisme. El fanàtic és un entusiasta exacerbat de la veritat, de la seva veritat, que pot coincidir temporalment amb les nostres certeses i les nostres passions i per tant hem d’estar alerta en tot moment. El fanàtic no sempre va en direcció contrària, sovint ens acompanya, ens empeny o ens precedeix. El fanàtic no menteix, no enganya i a vegades ens sedueix arrabassadorament amb la mirada fixada tothora en un mateix punt.  El Valhalla dels herois està replet de fanàtics. El fanàtic és un excel·lent combatent i un treballador infatigable, no discuteix mai les ordres i està  disposat …

LA ROSA DE CAN POUS

La Maria Rosa Puig ha viscut durant tota la seva vida a Can Pous, la casa de maons vermells i pedres de ribera que va construir el seu pare, l’any 1913, ara fa just cent anys. Un mas de nova planta entre la plaça del Veïnat de Salt i la via del tren d’Olot, al costat d’un convent, que després fou presó i que ara és una gran plaça, centre neuràlgic d’un barri bulliciós i multicultural. La Maria Rosa era una dona d’ulls petits i inquiets, ara en parlo en passat, però fins fa ben poc fou present, un present discret però intens, massís, inamovible en els seus principis, en els seus valors i la seva fe. Fou present en el seu poble, en la seva estimada parròquia i en un país petit, tan petit que moltes vegades ha estat incapaç d’albergar cors ingents i generosos com el d’ella: pedagoga solidària, escriptora contumaç i amiga exemplar. La Maria Rosa va ser una dona del seu temps, va viure, va treballar, va ajudar els altres i va fixar per sempre els seus pensaments, els seus records i la seva s…

La veritat

És com una mena de cuc que ens mira amb ulls vidriosos i que arrossega feixugament la seva panxa entre l’humus fumejant de la vida. Encara que en determinats moments ens pugui fer gràcia, la veritat ens repugna, ens atemoreix i ens incomoda, perquè és un ésser viscós i grisenc, que generalment es defensa execrant verins de tota mena i plantant punxes erectes molt difícils d’extreure. La veritat mastega permanentment la polpa molsosa i dolcíssima de la història i es passeja impunement per la nostres indefenses consciències, deixant un rastre bavós i brillant, gairebé impossible de netejar. Sempre és preferible una gran mentida, alegre, festiva i contagiosa, que una veritat menuda, trista i grollera, que acabarà deixant empastifada la nostra percepció de la realitat.  Si no es portés un control exhaustiu de la veritat, acabaria essent una plaga, per aquesta raó eduquem a les criatures, els ensenyem a fugir-ne, a evitar-la i a construir-se un bon currículum farcit de les mentides més merav…

La posteritat

La humanitat, els homínids, aquestes petites bestioles porugues, hem viscut sempre tenallats per la por a la foscor enquitranada de les llargues nits dels hiverns boreals, una foscor inexhaurible, invencible, poblada de perillosos éssers i averanys encara més perillosos. Aquesta por al més enllà ha marcat a ferro roent les consciències en l’equilibri sempre inestable d’una raça que va optar a contracorrent pel bipedisme. Durant mil·lennis ens hem preocupat pel que hi ha més enllà de les nostres miserables vides, per un futur fosc i inextricable, però també terra de promissió i d’esperança. Totes les misèries viscudes durant el curt trànsit per aquest planeta havien de ser forçosament premiades més endavant, si no quin sentit tindria tot plegat? Per què has d’inventar la roda, posem per cas, si encara no s’ha inventat una Wikipèdia que immortalitzi el teu nom per sempre més? Des de la invenció de l’escriptura fins ara, tota una corrua d’escrivents han volgut transcendir el temps, immorta…