Ves al contingut principal

La terra


Si no es concreta, parlar de terra és només parlar d’un grapat de pols. Terra cuita? Terra d’escudelles? Terra de ningú? La terra promesa? La meva terra? La terra de tots? La terra, un tot, una porció, un concepte geològic? Allò que anomenem «la terra» varia substancialment d’un individu a l’altre. Més enllà de mapes i de coordenades geogràfiques, de cadastres immobiliaris i del dret administratiu, la terra és vida treball i consciència.
Com els cucs, vivim amarats de terra, naixem untats amb fang primigeni i morim amb un vel d’argila als ulls. Arrelem profundament com l’olivera i l’alzina, i creixem arrapats als murs com l’heura i la glicina. La terra, si cal, ens acull sense demanar-nos papers ni contrapartides, perquè en el fons nosaltres també som terra i, arribats al seu moment, les nostres restes són indistingibles dels sediments que baixen pels rierals els dies de pluja.
Habitants com som de ciutats sense ànima, no sentim sempre el batec de la terra. L’asfalt i el ciment han creat una crosta gruixuda que ens ho impedeix. Vivim d’esquena a la terra i no sabem definir exactament aquest concepte tan fonamental, aquest punt de partida i d’arribada. En el fons alguna cosa ens diu que nosaltres pertanyem a alguna cosa més que a un concepte difús dibuixat en una bandera o que, més enllà d’un número d’identificació, el nostre nom i el nostre cognom s’han forjat amb la rella i l’arada.
Però, al cap i la fi, potser sí que la terra és només aquell grapat de pols que queda el fons de la butxaca d’una americana vella, la pols dels records d’aquells indrets on vam ser feliços alguna vegada. És aquella platja vora un mar d’estiu, aquells marges carregats de primavera, aquell bosc sembrat de fruits tardorals i aquell paisatge nevat de la nostra infantesa que tots portem a dins sense saber ben bé com. La terra és tot això i, tal com insinuava el poeta, és també aquell indret que no tornarem a trepitjat mai més perquè l’hem anat barrejant amb l’alè eteri que emana dels nostres somnis.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…