Ves al contingut principal

La terra


Si no es concreta, parlar de terra és només parlar d’un grapat de pols. Terra cuita? Terra d’escudelles? Terra de ningú? La terra promesa? La meva terra? La terra de tots? La terra, un tot, una porció, un concepte geològic? Allò que anomenem «la terra» varia substancialment d’un individu a l’altre. Més enllà de mapes i de coordenades geogràfiques, de cadastres immobiliaris i del dret administratiu, la terra és vida treball i consciència.
Com els cucs, vivim amarats de terra, naixem untats amb fang primigeni i morim amb un vel d’argila als ulls. Arrelem profundament com l’olivera i l’alzina, i creixem arrapats als murs com l’heura i la glicina. La terra, si cal, ens acull sense demanar-nos papers ni contrapartides, perquè en el fons nosaltres també som terra i, arribats al seu moment, les nostres restes són indistingibles dels sediments que baixen pels rierals els dies de pluja.
Habitants com som de ciutats sense ànima, no sentim sempre el batec de la terra. L’asfalt i el ciment han creat una crosta gruixuda que ens ho impedeix. Vivim d’esquena a la terra i no sabem definir exactament aquest concepte tan fonamental, aquest punt de partida i d’arribada. En el fons alguna cosa ens diu que nosaltres pertanyem a alguna cosa més que a un concepte difús dibuixat en una bandera o que, més enllà d’un número d’identificació, el nostre nom i el nostre cognom s’han forjat amb la rella i l’arada.
Però, al cap i la fi, potser sí que la terra és només aquell grapat de pols que queda el fons de la butxaca d’una americana vella, la pols dels records d’aquells indrets on vam ser feliços alguna vegada. És aquella platja vora un mar d’estiu, aquells marges carregats de primavera, aquell bosc sembrat de fruits tardorals i aquell paisatge nevat de la nostra infantesa que tots portem a dins sense saber ben bé com. La terra és tot això i, tal com insinuava el poeta, és també aquell indret que no tornarem a trepitjat mai més perquè l’hem anat barrejant amb l’alè eteri que emana dels nostres somnis.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…