Ves al contingut principal

La superstició


Un gat negre travessa el carrer deixant un rastre inquietant, una escala de mà apareix a la vorera disposada a marcar la nostra existència per sempre, un mirall emmagatzema forces tel·lúriques que es poden desbocar en qualsevol moment i una estrella a anys llum de la terra concentra tot el poder necessari per dictar el nostre destí en el precís instant de néixer. Tots som fills i víctimes d’una superstició que intenta donar sentit a allò que no en té.
La superstició neix d’una mena d’ignorància, o millor, d’una vagància mental que arrossega determinats individus, no mancats d’intel·ligència, a explicar, argumentar qualsevol bestiesa abans d’intentar analitzar-ho racionalment. La superstició s’alimenta bàsicament de les pors innates dels humans, que es van crear a les cavernes i ens han seguit fins ara, perquè en el fons ens ofereixen una explicació, un raonament que pot semblar lògic a primera vista.
La superstició és cosina germana de la religió. Encara que aquesta generalment en renegui, la religió utilitza els mateixos arguments, la mateixa lògica i s’aprofita de les mateixes pors. La ciència i l’humanisme parteixen sempre del següent axioma: intentar trobar un sentit a la vida és només un camí cap a la veritat. La religió i la superstició el que fan és tot el contrari: a partir d’una suposada veritat intenten trobar un camí cap al sentit de la vida.
Diu una dita gallega que les bruixes no existeixen, però que d’haver-n’hi, n’hi ha. Aquest encaparrament també existeix, per sort, a l’altre costat i es pot il·lustrar amb aquella frase atribuïda a Galileu després de ser jutjar per la inquisició: «i, tanmateix, es mou!». Ja és mala sort que ens trobem precisament en el pitjor moment de la crisi en aquest maleït any 13, al segle passat també hi va haver qui va vaticinar grans desastres, sortosament no va passar res... fins a l’any següent en què va esclatar la Primera Guerra Mundial, però els puc ben assegurar que no va ser a causa d’un gat negre, ni d’una escala de mà, ni d’un mirall esquerdat, ni d’una estrella errant. Aquella guerra i la crisi en què estem immersos ara, les va provocar únicament la inesgotable estupidesa humana.

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…