Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

FIRES I FESTES

Diu la tradició que la jornada de Tots Sants és el dia gran de Girona, no confondre sisplau amb “El gran dia de Girona”, una pintura de Martí Alsina, de dimensions exagerades, on se celebra precisament un episodi bèl·lic del tràgic setge de 1808. A causa de la sang vessada aquell dia, es va forjar el mite de la ciutat heroica, invencible i immortal, un mite que s’ha barrejat després amb el de les mosques i altres històries més o menys inversemblants, inventades per gironins amb ganes de gresca.  El dia de Tots Sants es barreja a Girona la festa major amb un gavadal de fires i d’actes festius, que omplen d’una manera obsessiva el centre històric de la ciutat. Generalment també s’aprofita la festivitat per a celebrar el dia dels difunts, que a dreta llei és el 2 de novembre. Girona té aquestes coses, celebrem la vida i la mort, la victòria i la derrota tot el mateix dia i pel mateix preu, però malgrat tot s’ha de reconèixer que la ciutat encara manté un encant, el mateix encant d’aquest p…

La tradició

Una tradició és un coneixement, una pràctica, que es transmet de pares a fills, de generació en generació. Probablement bona part del nostre llegat cultural se’ns ha proveït d’aquesta manera, però no hem de caure en l’error de pensar que tot allò que ens llega la tradició és bo, raonable i necessari, perquè tot sovint hem vist com en nom d’aquesta influent autoritat del passat es cometien les atrocitats més inenarrables. És evident que per poder mirar més enllà del curt horitzó que es dibuixa davant nostre, abans hem de ser capaços d’enfilar-nos damunt les espatlles dels nostres predecessors. La tradició és una mena de fusta que ha anat creixent anella a anella, molt lentament, però no sempre el tronc ha crescut recte ni ha brotat exactament de la llavor que ens imaginem. Ben al contrari, més sovint del que ens pensem les tradicions han sorgit de la vella tradició d’inventar-se tradicions. Cal mirar-nos amb objectivitat els nostres costums i pràctiques culturals i deslligar-los sempre q…

La felicitat

La felicitat és un concepte teòric, plantejat sovint des de posicions utòpiques, romàntiques o interessades. A vegades pensem que la felicitat és un objectiu, un paisatge que es redibuixa constantment a mesura que ens hi acostem, però realment no és aquest vast horitzó, sinó els petits vaixells que hi naveguen, la felicitat és una vela blanca, inflada per un ventijol inconstant. La felicitat total i absoluta, si existís, seria com un full en blanc, un silenci aclaparador, un paradís habitat per éssers angelicals i tediosos, cantant tedèums i esventant encens. La felicitat total, igual que la pau total acaba assemblant-se molt a un cementiri, o a un paradís verd com un camp de golf, infinit però sense forats. I, malgrat tot, ens volen vendre constantment aquest concepte des de la publicitat, la política, la religió o les relacions públiques. La felicitat és una sensació temporal, no es pot ser feliç contínuament, de la mateixa manera que no es pot tenir una erecció permanent. Desenganyem…

TEMPS DE MAGRANES

El 613 és un nombre primer només divisible per ell mateix i per 1. Diuen que el mot “love” sona 613 vegades en les cançons dels Beatles,i que no per casualitat 613 esglaons menen fins al capdamunt del Madison Square Garden, perquè 613 foren les victòries que aconseguí Red Holzman, el llegendari coach dels New York Knicks. Diuen també, i els que expliquen aquestes coses no acostumen a equivocar-se, que una magrana conté 613 llavors de saviesa, tantes com els manaments de la Torà, el llibre de la Llei del poble jueu. Potser per aquesta raó encara neixen magraners en els jardins ocults del call de Girona i els seus fruits tardorencs esclaten obscenament damunt dels murs. De 613 en 613 les granes de les magranes s’exhibeixen com pedres precioses en les paneres de la fruita a casa dels senyors i fins i tot en les modestes taules dels treballadors en atur. Persèfone, filla de Zeus i de Demèter, que va menjar sis grans de magrana a l’Hades, va tenir seriosos problemes amb la gerontocràcia mi…

La mirada

Vivim en un món rodó com un ull i la humanitat és aquesta gran bèstia que mira. Tots som mirada i sentim constantment l’escalf d’un esguard global que a vegades ens paralitza i ens desassossega, i que d’altres ens empeny, amb un estrany ardor, cap als límits més insospitats de l’existència. Mirem sense descans, sense aturador, des que naixem fins que morim.  Hi ha mirades que vigilen, mirades que maten; cada mirada és un univers, fins i tot la mirada òrfena de la ceguesa té un sentit i un objectiu. Hi ha ulls que miren i ulls que ploren, ulls que agraeixen i ulls que imploren. Cada mirada és un cop, un impuls, un argument que interpel·la, cada mirada és un crit i un aclaparador silenci. Hi ha mirades que cerquen, mirades que es perden, mirades que obliden i també hi ha mirades que responen.  Cada mirada és un llenguatge, quan la boca diu «Sí», la mirada diu «potser». Deambulem erràticament entre la mirada ingènua dels nens i la mirada cansada dels vells, intentem aprendre, intentem sabe…

Sebastià Martí in memoriam

Quina època tan trista la que ens ha tocat viure, quan veiem els amics morir en la indigència. Sebastià Martí, fotògraf gironí, va deixar un brillant testimoni del seu temps. Suposo que algun dia seré capaç d'ampliar aquesta entrada tal com es mereix. El seu record em perseguirà sempre.

Dilluns, com sempre...

Dilluns, com sempre, projecta l’ombra dels dies feiners damunt la faldilla del calendari. El dia ens convida a intentar començar de nou, com si això fos possible, com si la vida ens deixés, però nosaltres, malgrat tot, arranquem la pàgina i seguim endavant, perquè la vida és el que és, però és la nostra vida. Dilluns, com sempre...

La terra

Si no es concreta, parlar de terra és només parlar d’un grapat de pols. Terra cuita? Terra d’escudelles? Terra de ningú? La terra promesa? La meva terra? La terra de tots? La terra, un tot, una porció, un concepte geològic? Allò que anomenem «la terra» varia substancialment d’un individu a l’altre. Més enllà de mapes i de coordenades geogràfiques, de cadastres immobiliaris i del dret administratiu, la terra és vida treball i consciència. Com els cucs, vivim amarats de terra, naixem untats amb fang primigeni i morim amb un vel d’argila als ulls. Arrelem profundament com l’olivera i l’alzina, i creixem arrapats als murs com l’heura i la glicina. La terra, si cal, ens acull sense demanar-nos papers ni contrapartides, perquè en el fons nosaltres també som terra i, arribats al seu moment, les nostres restes són indistingibles dels sediments que baixen pels rierals els dies de pluja. Habitants com som de ciutats sense ànima, no sentim sempre el batec de la terra. L’asfalt i el ciment han crea…

UN PAÍS DE RAMBLES

Rambla és un topònim d’origen àrab que significa “areny”. Al sud de l’Ebre, les rambles són el que nosaltres anomenem rieres, cursos d’aigua que baixen enfangats i hostils els dies de pluja, entre margallons i baladres, i figueres de moro. Al nostre país anomenem rambles bàsicament als passejos construïts al llit, o al costat de les rieres i, inicialment, fora muralla. Les rambles de Barcelona en són l’exemple més paradigmàtic, però la majoria de poblacions també han acabat tenint la seva. Sota l’ombra de plataners i til·lers, les rambles feien olor de dissabte, de diumenge i de festa de guardar, de verdures fresques, de cafè i de carquinyolis i, entre remors atàviques, sovint dansaven al ritme de la sardana. Però també eren sinònim d’àgora, de lloc de trobada i de tracte.  Com totes les coses d’aquest món, els conceptes van i vénen, evolucionen i canvien. A Barcelona les rambles han passat a ser una artèria inquietant, poblada per turistes i per gent que mira de reüll. A Girona les taul…

Els sentiments

Els sentiments són com una mena de sediment que es diposita amb precisió geològica en els indrets més arraconats de la nostra consciència. Es produeix a partir d’una pols menuda i daurada que sorgeix a causa del fregament constant de les nostres accions amb tot allò que corre, d’una manera o una altra, pel nostre cap i que es decanta a través dels nostres sentits: simpaties i antipaties, tendreses, enveges i odis. Aflora quan ens sacsegen i torna a baixar lentament, dissolvent-se gradualment com el sucre candi en el cafè amb llet, o explota amb virulència com l’excés de pebre en algunes amanides. Els sentiments, com a tals, no els podem dominar mai del tot, ens dominen ells a nosaltres, ens atabalen i ens superen, però esdevenen imprescindibles si realment ens volem sentir vius. Intentar apagar del tot el foc dels sentiments és com una mena de suïcidi. A vegades està mal vist manifestar els sentiments. No plorar en segons quines circumstàncies és senyal inequívoc de rudes i plorar en al…

Dilluns

Dilluns, la gent s’ha vestit de tardor, les dones caminen amb els braços creuats i els homes amb la mirada buida. Els automòbils passen de puntetes i la vida s’alça com un sol rodó, com una esperança solitària, entre les branques dels arbres.

Els somnis

De nit, a les fosques, tot l’univers gira a l’entorn d’una idea congriada a força d’impulsos nerviosos. La realitat, allò que durant el dia toquem amb la punta dels dits, perd consistència, esdevé irreal, migra cap una altra dimensió. De nit, immòbils al llit, som només nosaltres, l’anguniosa matèria que batega sota la pell, i ens adonem que som fets del que proclamava Shakespeare i que Freud va sistematitzar: els somnis. De nit, quan la vida és només l’àvid anagrama d’una paraula suspesa entre els fils electrificats de la inconsciència, esdevenim matèria dels nostres temors i del terror que hem anat acumulant generació rere generació, a través d’altres nits d’insomni. Palpem els llençols com si fossin una freda mortalla i ens veiem a nosaltres mateixos caure en el buit immens que ens precedeix i ens espera. Parlar dels somnis és exactament igual de difícil que parlar de la vida, de fet la vida només és un somni palpable, una mica menys voluble. Voltaire deia que els somnis són l’indret…

11 d'octubre +1

"Verdor en nuestra tierra árida
y azul en nuestro oscuro aire."

(Luís Cernuda - "A un poeta muerto")

Octubre és el mes de la raça
de la nostra raça
la raça dels vençuts i dels tristos
la raça dels habitants d'aquesta casa
que anomenem planeta
i que gira com un enigma
al voltant d'un paradigma irresoluble.

LES DEVESES DE GIRONA

El Ter és un riu que neix inquiet i que surt i entra de nou a les terres de Girona, després de fer una marrada per la comarca d’Osona. S’embassa encara impacient a Sau i a Susqueda i després –al Pasteral– decanta les seves aigües cap al darrer tram, per on flueix ja molt més calmós, a voltes exhaust, a través de la Selva, el Gironès i l’Empordà, fins a desembocar entre la platja de l’Estartit i la llenca de dunes de Pals. En aquesta plana de Girona és on pren una nova dimensió, flanquejat majestuosament a cada riba per llargues deveses, plantacions de pollancres, acers, plàtans i el bordilenc, un encreuament afortunat de diverses menes d’arbre blanc, molt apreciat pel seu llarg tronc, rodó i llis. D’entre totes aquestes deveses destaca desmesuradament el gran parc arbrat de la ciutat de Girona, que és el més gran de Catalunya i probablement de la península Ibèrica. Els seus plàtans bicentenaris es drecen com altes columnes d’un temple expiatori i les branques que apunten sempre cap al c…

El pecat i la culpa

D’entrada el pecat és un concepte religiós, és una ofensa a Déu i, si pensem que Déu no existeix desapareix el pecat. Només queda la culpa, que des d’un concepte més personal, consisteix bàsicament a ofendre la humanitat en general o algú en concret, fins i tot a un mateix. És si fa no fa el mateix, tret que en aquest cas no apareix el concepte de «culpa original», ni «càstig diví». Tampoc hauríem de pensar en «culpes capitals», les culpes no es poden classificar, ni ordenar. Es pot tenir un sentiment de culpa per motius molt diversos, des d’haver ficat els dits en el pot de la melmelada fins a altres coses dignes de ser tema d’un C.S.I. El problema de no pertànyer a cap religió, ni a cap secta, ni a cap equip de futbol, és que no es viu en un univers reglamentat. En el fons, la majoria dels pecats i de les culpes provenen de l’egoisme. Ningú és dolent per naturalesa, el mal es fa per a procurar-se un bé, o sigui que només som dolents quan som egoistes, després vindrà la crueltat, la…

Vicenç Altaió goes to Hollywood

És Casanova, somriu amb llavis fins fuig dels silencis amb un doll de paraules rodejat d'incandescències i foscors. Intenta evadir-se del destí mortal explicant la història de la seva mort amb una lletania d’interrogants. Quina distància hi ha entre paraula i vida? entre oblit i memòria, entre riure i plor? Quin ull esguarda més enllà de la nit? més enllà de la fiblada de l’amor? Quin silenci ens espera quan ja la vida s’escola sense remei per les escletxes? És Casanova, somriu amb llavis fins.

La pau

La història de la humanitat és un permanent conflicte i una rastellera incomptable de guerres. Denominem «Pau» als períodes més o menys llargs que hi ha entre una guerra i una altra. De fet, la pau no és l’absència de conflictes sinó de guerres. El general Franco va presumir de molts anys de pau, una pau lamentable perquè no anava acompanyada de justícia ni de llibertat, una pau sense concòrdia. Si hem d’anomenar «pau» a l’esclavitud, a la barbàrie o l’aïllament, val més no ser pacifista. La pau quasi sempre és preferible a la violència, però en aquest «quasi» és on ens podem perdre. Ser pacífic no és una opinió, és una virtut, ser pacifista no és una virtut, és una opinió, una ideologia, una doctrina. És evident que no hi ha guerres justes –tampoc hem de confondre la guerra amb la justícia– però això no prova que la pau sempre sigui suportable. Ser pacífic és desitjar la pau, intentar aconseguir-la o defensar-la, però mai a qualsevol preu. L’any 1938 el primer ministre anglès, Neville …

Clarobscurs damasquins

(D'un article de Tomàs Alcoberro)
A vegades costa escatir on acaba l'esgarip i on comença el llenguatge. Quan les paraules deixen de ser guardianes del sentit comença realment el desastre es dissolen temps i memòria i comprenem que la vida és només un sentit que manca en els ulls d'algú que espera el seu pa de cada dia.

BARCELONA A LA TARDOR

Sembla mentida, però a Barcelona també es nota el pas de les estacions, sobretot en els aparadors de les botigues del passeig de Gràcia, i també en la indumentària de la gent i en la urgència dels cotxes oficials que van i vénen de les inauguracions i les recepcions institucionals. Les fulles comencen a caure dels arbres, una mica com a tot arreu, però a la ciutat comtal és com si no acabessin mai d’arribar a terra, voleien pels carrers sense rumb i es dipositen finalment en els indrets més insospitats, fins i tot a les andanes del metro.  Barcelona no és una ciutat especialment agraïda en aquesta època de l’any, li costa fer la transició de l’espardenya a la sabata  i de la samarreta sense mànigues a la gavardina. Els turistes sempre més pragmàtics han optat majoritàriament per passejar-se amb la samarreta del Barça, que és una manera simple de no quedar malament del tot, independentment de l’època de l’any. Però el punt àlgid de la tardor barcelonina no és precisament la caiguda de la …

La superstició

Un gat negre travessa el carrer deixant un rastre inquietant, una escala de mà apareix a la vorera disposada a marcar la nostra existència per sempre, un mirall emmagatzema forces tel·lúriques que es poden desbocar en qualsevol moment i una estrella a anys llum de la terra concentra tot el poder necessari per dictar el nostre destí en el precís instant de néixer. Tots som fills i víctimes d’una superstició que intenta donar sentit a allò que no en té. La superstició neix d’una mena d’ignorància, o millor, d’una vagància mental que arrossega determinats individus, no mancats d’intel·ligència, a explicar, argumentar qualsevol bestiesa abans d’intentar analitzar-ho racionalment. La superstició s’alimenta bàsicament de les pors innates dels humans, que es van crear a les cavernes i ens han seguit fins ara, perquè en el fons ens ofereixen una explicació, un raonament que pot semblar lògic a primera vista. La superstició és cosina germana de la religió. Encara que aquesta generalment en reneg…

Visc (poema de mitja distància)

Visc en el silenci dels somnis, en la nit visc i espero el clar repunt del dia, visc entre runes fins que un nou silenci encengui la remor que germina pacientment entre els arbres. Visc en el silenci que remou les cortines i els batents de les finestres. En la mort visc com els que esperen com els que tornen com els que queden definitivament esglaiats pel silenci aclaparador dels mots. Visc en les paraules que degoten lentament d’un cel infinit amarat de somnis.