Vés al contingut principal

L'oci


L’oci no té res a veure amb la peresa, ni amb el descans, no és un pecat inconfessable ni un dret laboral a reivindicar, no és el contrari del treball ni un espai buit en la nostra vida que hem d’omplir de la manera que sigui. És un temps que viu lliurement en l’esfera dels rellotges, sense por de ser devorat per altres obligacions. És el temps que dediquem –o que podríem dedicar– a viure en un present obert al món.
Els italians, per definir la seva concepció de l’oci, tenen una expressió: el «dolce far niente», la dolcesa de no fer res. Els orientals, en canvi, han desenvolupat tota una teoria semireligiosa sobre aquest tema, però una cosa i l’altra, des del meu punt de vista, s’assemblen molt. Es pot aclucar els ulls, submergir-se en l’aire espès del ferragosto o ajuntar les mans en actitud de meditació, es pot passejar entremig de vinyes refregant el ventre amb el raïm moscat o passar el rasclet pacientment entre les pedretes d’un jardí Zen, que al cap i a la fi tot és, si fa no fa, el mateix.
L’oci és un espai de la nostra vida, un temps lliure que podríem dedicar a la contemplació i a l’acció ciutadana i humana. Per a alguns és un luxe que no es poden permetre i per a altres una càrrega de la qual no saben com deslliurar-se. Els dos s’equivoquen –ens equivoquem– profundament, perquè només en aquest oci és on realment podrem trobar tot allò que afegeix currículum de vida a la nostra vida.
La teoria de la meditació dels catalans la pouem encara d’una concepció virgiliana de la vida, rebuda directament dels romans, però barrejada amb elements celtibers. A pagès, quan arribava el capvespre, la gent sortia al carrer, posava al costat de la porta una cadira de balca en la qual s’ havien ja emmotllat perfectament les formes del cul, mirava cap a l’infinit i, qui més qui menys deixava anar una forma de mantra que sempre començava, o acabava dient: «demà serà un altre dia».

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…