Vés al contingut principal

La mort


L’altre dia, sortint d’un funeral i seguint una vella tradició catalana, un amic em va recordar aquell acudit del metge que prohibeix estrictament al seu pacient beure begudes alcohòliques, menjar amb sal i prendre postres amb sucre. «No viurà més –diu el metge– però se li farà més llarg...». Contràriament al pensament comú, morir-se no és cosa de bufar i fer ampolles, costa molt, sobretot cap al final, quan els esgarips de l’agonia ho fan llarg, molt llarg. 
Però la mort no és llarga ni curta, simplement és un instant, una mil·lèsima de segon, que no es diferencia sensiblement d’altres instants: del gest que fem per apagar el llum abans de dormir o del de  prémer el botó del vàter després de fer les nostres necessitats. Morir és això: un clic, després del qual ja no importa res del que havia passat abans, ni res del que pugui passar després. La mort és l’inici i el final, tot al mateix temps, és el punt zero de l’existència humana.
Paradoxalment ens passem mitja vida intentant aprendre i comprendre moltes coses, però ningú ens ensenya a morir. Davant de la mort tothom és autodidacte, potser per aquesta raó es mor tan malament. Hi hauria d’haver acadèmies on t’ensenyessin els trucs, les tècniques, per morir en el moment precís. Perquè un dels problemes és que un no s’ha de morir ni massa aviat ni massa tard. Els funerals de la gent jove solen ser els més concorreguts, però no ens enganyem, els amics encara tenen molta vida davant seu i aviat els oblidaran, i els funerals dels centenaris són els més patètics perquè els pocs que hi acudeixen probablement es pensaven que el protagonista de l’esdeveniment s’havia mort feia temps.
Ara bé, no seré jo qui pontifiqui sobre un tema tan delicat com aquest, em falta preparació i experiència, però no voldria acabar sense fer una recomanació que em sembla de sentit comú: no deixin de morir-se. Morir és més important del que pensen i, a vegades, és el millor que poden fer en aquesta vida, per deixar pas a altres vides i, tal com ens recorda el govern, per a alleugerir la feixuga càrrega de la Seguretat Social.

iPhoto @ Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…