Ves al contingut principal

La mort


L’altre dia, sortint d’un funeral i seguint una vella tradició catalana, un amic em va recordar aquell acudit del metge que prohibeix estrictament al seu pacient beure begudes alcohòliques, menjar amb sal i prendre postres amb sucre. «No viurà més –diu el metge– però se li farà més llarg...». Contràriament al pensament comú, morir-se no és cosa de bufar i fer ampolles, costa molt, sobretot cap al final, quan els esgarips de l’agonia ho fan llarg, molt llarg. 
Però la mort no és llarga ni curta, simplement és un instant, una mil·lèsima de segon, que no es diferencia sensiblement d’altres instants: del gest que fem per apagar el llum abans de dormir o del de  prémer el botó del vàter després de fer les nostres necessitats. Morir és això: un clic, després del qual ja no importa res del que havia passat abans, ni res del que pugui passar després. La mort és l’inici i el final, tot al mateix temps, és el punt zero de l’existència humana.
Paradoxalment ens passem mitja vida intentant aprendre i comprendre moltes coses, però ningú ens ensenya a morir. Davant de la mort tothom és autodidacte, potser per aquesta raó es mor tan malament. Hi hauria d’haver acadèmies on t’ensenyessin els trucs, les tècniques, per morir en el moment precís. Perquè un dels problemes és que un no s’ha de morir ni massa aviat ni massa tard. Els funerals de la gent jove solen ser els més concorreguts, però no ens enganyem, els amics encara tenen molta vida davant seu i aviat els oblidaran, i els funerals dels centenaris són els més patètics perquè els pocs que hi acudeixen probablement es pensaven que el protagonista de l’esdeveniment s’havia mort feia temps.
Ara bé, no seré jo qui pontifiqui sobre un tema tan delicat com aquest, em falta preparació i experiència, però no voldria acabar sense fer una recomanació que em sembla de sentit comú: no deixin de morir-se. Morir és més important del que pensen i, a vegades, és el millor que poden fer en aquesta vida, per deixar pas a altres vides i, tal com ens recorda el govern, per a alleugerir la feixuga càrrega de la Seguretat Social.

iPhoto @ Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…