Ves al contingut principal

La mort


L’altre dia, sortint d’un funeral i seguint una vella tradició catalana, un amic em va recordar aquell acudit del metge que prohibeix estrictament al seu pacient beure begudes alcohòliques, menjar amb sal i prendre postres amb sucre. «No viurà més –diu el metge– però se li farà més llarg...». Contràriament al pensament comú, morir-se no és cosa de bufar i fer ampolles, costa molt, sobretot cap al final, quan els esgarips de l’agonia ho fan llarg, molt llarg. 
Però la mort no és llarga ni curta, simplement és un instant, una mil·lèsima de segon, que no es diferencia sensiblement d’altres instants: del gest que fem per apagar el llum abans de dormir o del de  prémer el botó del vàter després de fer les nostres necessitats. Morir és això: un clic, després del qual ja no importa res del que havia passat abans, ni res del que pugui passar després. La mort és l’inici i el final, tot al mateix temps, és el punt zero de l’existència humana.
Paradoxalment ens passem mitja vida intentant aprendre i comprendre moltes coses, però ningú ens ensenya a morir. Davant de la mort tothom és autodidacte, potser per aquesta raó es mor tan malament. Hi hauria d’haver acadèmies on t’ensenyessin els trucs, les tècniques, per morir en el moment precís. Perquè un dels problemes és que un no s’ha de morir ni massa aviat ni massa tard. Els funerals de la gent jove solen ser els més concorreguts, però no ens enganyem, els amics encara tenen molta vida davant seu i aviat els oblidaran, i els funerals dels centenaris són els més patètics perquè els pocs que hi acudeixen probablement es pensaven que el protagonista de l’esdeveniment s’havia mort feia temps.
Ara bé, no seré jo qui pontifiqui sobre un tema tan delicat com aquest, em falta preparació i experiència, però no voldria acabar sense fer una recomanació que em sembla de sentit comú: no deixin de morir-se. Morir és més important del que pensen i, a vegades, és el millor que poden fer en aquesta vida, per deixar pas a altres vides i, tal com ens recorda el govern, per a alleugerir la feixuga càrrega de la Seguretat Social.

iPhoto @ Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…