Ves al contingut principal

La mort


L’altre dia, sortint d’un funeral i seguint una vella tradició catalana, un amic em va recordar aquell acudit del metge que prohibeix estrictament al seu pacient beure begudes alcohòliques, menjar amb sal i prendre postres amb sucre. «No viurà més –diu el metge– però se li farà més llarg...». Contràriament al pensament comú, morir-se no és cosa de bufar i fer ampolles, costa molt, sobretot cap al final, quan els esgarips de l’agonia ho fan llarg, molt llarg. 
Però la mort no és llarga ni curta, simplement és un instant, una mil·lèsima de segon, que no es diferencia sensiblement d’altres instants: del gest que fem per apagar el llum abans de dormir o del de  prémer el botó del vàter després de fer les nostres necessitats. Morir és això: un clic, després del qual ja no importa res del que havia passat abans, ni res del que pugui passar després. La mort és l’inici i el final, tot al mateix temps, és el punt zero de l’existència humana.
Paradoxalment ens passem mitja vida intentant aprendre i comprendre moltes coses, però ningú ens ensenya a morir. Davant de la mort tothom és autodidacte, potser per aquesta raó es mor tan malament. Hi hauria d’haver acadèmies on t’ensenyessin els trucs, les tècniques, per morir en el moment precís. Perquè un dels problemes és que un no s’ha de morir ni massa aviat ni massa tard. Els funerals de la gent jove solen ser els més concorreguts, però no ens enganyem, els amics encara tenen molta vida davant seu i aviat els oblidaran, i els funerals dels centenaris són els més patètics perquè els pocs que hi acudeixen probablement es pensaven que el protagonista de l’esdeveniment s’havia mort feia temps.
Ara bé, no seré jo qui pontifiqui sobre un tema tan delicat com aquest, em falta preparació i experiència, però no voldria acabar sense fer una recomanació que em sembla de sentit comú: no deixin de morir-se. Morir és més important del que pensen i, a vegades, és el millor que poden fer en aquesta vida, per deixar pas a altres vides i, tal com ens recorda el govern, per a alleugerir la feixuga càrrega de la Seguretat Social.

iPhoto @ Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…