Vés al contingut principal

La meva via


Sempre m’he considerat catalanista i socialista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país, des de l’onze de setembre de 1976 fins a la gran manifestació de rebuig a la sentència del tribunal constitucional el 27 de juny de 2010. Paral·lelament a tot això vaig militar, des de la seva fundació, en el Partit del Socialistes de Catalunya, participant d'una manera o l’altra en tots els processos electorals i referèndums, fins que el 2004 vaig plegar per raons d’higiene democràtica. 
Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera de l’activitat política personal. Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xifres, que no vaig participar en la manifestació per a la independència i aquest any tampoc participaré en l’anomenada "Via Catalana". No és una actitud de rebuig, torno a dir que em sento catalanista, que vull el millor pel meu país i que si això passa per ser independents, doncs benvinguda sigui la independència. Però, i això probablement és el més important, el que passa és que a hores d’ara ja estic cansat d’anar pel món amb una bandera, ni uniformat amb una samarreta, siguin del color que siguin. Aquest any també em quedaré a casa, no passa res. Estic segur que realment ningú em trobarà a faltar. El país continuarà funcionant sense la meva presència en aquesta mena d'actes, només faltaria! I si dic tot això és només per poder donar resposta als que m’interpel·len personalment i no els puc respondre de la manera que voldria. Escriure encara segueix essent la millor manera de parlar sense ser interromput.

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…