Ves al contingut principal

Les vacances

De vacances n’hi ha hagut sempre, els ramaders feien el seu temps de vacances, els guerrers descansaven entre batalla i batalla i els estudiants deixaven d’estudiar durant els mesos estivals. Però no és fins al 1936 que a França el govern del Front Popular va instaurar el concepte de «vacances pagades». D’aquell estiu, el primer de la història, n’existeixen nombrosos documents gràfics, grups contents de treballadors obrint ampolles de Beaujolais a la vora del Marne.
Famílies senceres gaudint d’aquelles primeres vacances de la història, mentre a l’altre costat dels Pirineus es congriaven uns núvols molt foscos, que precisament no presagiaven res de bo per a la classe treballadora. L’inici de la guerra civil a Espanya va coincidir amb l’alegria dels treballadors francesos, que només tres anys després es veurien immersos en la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Però la vacances van continuar, ni l’ocupació nazi va ser capaç d’aniquilar un dret dels treballadors que havia arribat per quedar-se.
Vacances és el plural de «vacança», que s’aplica quan un càrrec o una plaça està mancada de titular. En canvi, el concepte «vacances» no té aquest regust de dret laboral, són més aviat com una mena de succedani conceptual de la utopia. Se suposa que la vida quotidiana no la podem viure amb plenitud i que les vacances ens serveixen per arribar, encara que només sigui temporalment, a aquest estadi de perfecció.
Però les vacances no només suposen aquest cessament en l’activitat habitual, per fer vacances un ha de fugir de l’indret on habita, com més lluny millor. No tan sols no estem contents amb la nostra vida, tampoc ens agrada l’indret on ens ha tocat viure. Deixar de treballar i fugir és viure, treballar i quedar-se és el contrari? No deu ser que és la societat mateixa la que necessita fer vacances?

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…