Ves al contingut principal

L'ateisme


El «teisme» –no confondre amb l’estat produït per l’abús del te– és la doctrina que afirma l’existència d’un Déu. Hi poden haver tres menes de teisme: el politeisme, el monoteisme i l’ateisme. Els dos primers creuen en l’existència d’un o diversos déus, els tercers creuen en la no existència de Déu, dels tres la creença més cansada és la tercera perquè han d’intentar demostrar constantment l’indemostrable.
Jo ja fa molt de temps que em considero «agnòstic», o sigui dels que marquen la casella del «no sé / no contesto», encara que en el fons em dic a mi mateix que no crec en l’existència de Déu, o que –vist el món que ens ha deixat– prefereixo no creure-hi. Però això sí, els que hi creuen –o els que creuen que no hi creuen– que facin el que vulguin, només faltaria. Sóc agnòstic, i com a mínim en aquest aspecte no som fanàtics.
Igual que la resta de religions, l’ateisme té un punt de fanatisme. Els ateus, barbuts i de mirada baixa, es passegen per la vida intentant convèncer els creguts de la bondat de la seva descreença. Quines ganes d’embolicar la troca! Serà per aquesta raó que els únics teistes que em cauen simpàtics són els jueus, ells com a mínim no són proselitistes, ni van pel món intentant vendre als altres les seves creences, simplement et demanen diners per comprar-se un míssil i prou.
Els jueus a més gaudeixen de bon humor, encara que això probablement prové d’un ADN cultural molt antic, producte potser de tantes lectures i relectures d’un llibre tan variat com és la Bíblia. Woody Allen, jueu, cultivador d’aquest humor i agnòstic com jo, deia que estaria disposat a creure en Déu si aquest com a mínim li fes un signe, que es manifestés clarament, per exemple, fent-li una transferència al seu nom en una banca suïssa. Ara que hi penso, serà que el senyor Bárcenas té la prova irrefutable de l’existència de Déu i encara no ens l’ha revelat?

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…