Ves al contingut principal

La vanitat


Ens fem la il·lusió que tot el que portem a dins és farciment del bo, llaminer i alimentós, quan simplement és aire. Anem per la vida inflats com globus de fireta, amb un somriure de satisfacció que dibuixa un llarg arc tibant de galta a galta, però generalment acabem, com és de suposar, rebentats en una bassa o rodolant entre les branques dels arbres, impulsats simplement per la força motriu de la ventositat que sorgeix del forat que portem darrere.
Com tots els defectes de la naturalesa humana, la vanitat sempre és més visible en els altres i un mateix gairebé mai s’adona del que realment porta a dins. Henri Bergson, filòsof i premi Nobel de Literatura, afirmava que l’única cura contra la vanitat és riure, però a condició de riure’s d’un mateix. El Llibre del Predicador ja ho deia: «Vanitat de vanitats i tot és vanitat». Montaigne li dedicà tot un dels seus assajos i Pascal un dels seus Pensaments. La vanitat ha estat matèria filosòfica des de sempre. 
Generalment ens pensem que la vanitat és sobretot un vici dels poderosos i ens equivoquem, perquè precisament és amb les nostres petites vanitats que els poderosos s’engreixen. Si ens fixem en la majoria d’anuncis, a través dels quals ens volen vendre les coses més diverses, en el fons estan apel·lant contínuament a la nostra vanitat. Compreu aquest cotxe que us donarà glamur, poseu-vos aquest perfum i podreu seduir, beveu aquest refresc i, a més d’omplir-vos de gas, sereu un paio modern.
Però ara, a més, les noves xarxes socials –controlades per gent poderosíssima, no ho oblidem– també són una font inesgotable d’aquesta mena de gas inodor i incolor que ens infla a tots plegats. Dos o tres «m’agrada» en el nostre perfil de Facebook i ja ens sembla qui sap què. Tenir una colla de seguidors a Twitter ens fa pensar que som com una mena de nous evangelistes i una dotzena de clics en el nostre bloc i ja ens creiem que tothom està pendent del que puguem dir o deixar de dir. Vanitas vanitatis...

iPhoto © Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …