Ves al contingut principal

La vanitat


Ens fem la il·lusió que tot el que portem a dins és farciment del bo, llaminer i alimentós, quan simplement és aire. Anem per la vida inflats com globus de fireta, amb un somriure de satisfacció que dibuixa un llarg arc tibant de galta a galta, però generalment acabem, com és de suposar, rebentats en una bassa o rodolant entre les branques dels arbres, impulsats simplement per la força motriu de la ventositat que sorgeix del forat que portem darrere.
Com tots els defectes de la naturalesa humana, la vanitat sempre és més visible en els altres i un mateix gairebé mai s’adona del que realment porta a dins. Henri Bergson, filòsof i premi Nobel de Literatura, afirmava que l’única cura contra la vanitat és riure, però a condició de riure’s d’un mateix. El Llibre del Predicador ja ho deia: «Vanitat de vanitats i tot és vanitat». Montaigne li dedicà tot un dels seus assajos i Pascal un dels seus Pensaments. La vanitat ha estat matèria filosòfica des de sempre. 
Generalment ens pensem que la vanitat és sobretot un vici dels poderosos i ens equivoquem, perquè precisament és amb les nostres petites vanitats que els poderosos s’engreixen. Si ens fixem en la majoria d’anuncis, a través dels quals ens volen vendre les coses més diverses, en el fons estan apel·lant contínuament a la nostra vanitat. Compreu aquest cotxe que us donarà glamur, poseu-vos aquest perfum i podreu seduir, beveu aquest refresc i, a més d’omplir-vos de gas, sereu un paio modern.
Però ara, a més, les noves xarxes socials –controlades per gent poderosíssima, no ho oblidem– també són una font inesgotable d’aquesta mena de gas inodor i incolor que ens infla a tots plegats. Dos o tres «m’agrada» en el nostre perfil de Facebook i ja ens sembla qui sap què. Tenir una colla de seguidors a Twitter ens fa pensar que som com una mena de nous evangelistes i una dotzena de clics en el nostre bloc i ja ens creiem que tothom està pendent del que puguem dir o deixar de dir. Vanitas vanitatis...

iPhoto © Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…