Ves al contingut principal

La cultura


Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp –que per alguna cosa «cultiu» i «cultura» comparteixen la mateixa arrel semàntica– fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla.
El so del tractor del pagès i el de l’orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d’un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d’una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici.
Els termes «cultura» i «civilització» a vegades es poden confondre perquè designen més o menys el mateix, el que passa és que si la cultura és com una mena d’espiral, la civilització seria una piràmide on tot està jerarquitzat i col·locat en el lloc on –se suposa que– li pertoca. La cultura, des d’una òptica més intel·lectual, seria la manera que té la civilització de reconèixer-se a si mateixa. Som més cultes en funció del coneixement que tenim de la civilització, de la qual en formem part.
La civilització es transmet de generació en generació, la cultura –tal com afirmava André Malraux– es conquereix, és un repte col·lectiu i també personal. Un proverbi africà diu que una persona sense cultura és com una zebra sense ratlles, o sigui: la civilització és capaç d’anar reproduint fins a l’infinit ases que després la gent enganxarà en forma d’adhesius al darrere del seu cotxe, la cultura en canvi ha de ser capaç de pintar-hi ratlles perquè esdevinguin zebres. Només d’aquesta manera podran fugir quan arribin els xacals.

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…