Ves al contingut principal

La cultura


Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp –que per alguna cosa «cultiu» i «cultura» comparteixen la mateixa arrel semàntica– fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla.
El so del tractor del pagès i el de l’orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d’un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d’una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici.
Els termes «cultura» i «civilització» a vegades es poden confondre perquè designen més o menys el mateix, el que passa és que si la cultura és com una mena d’espiral, la civilització seria una piràmide on tot està jerarquitzat i col·locat en el lloc on –se suposa que– li pertoca. La cultura, des d’una òptica més intel·lectual, seria la manera que té la civilització de reconèixer-se a si mateixa. Som més cultes en funció del coneixement que tenim de la civilització, de la qual en formem part.
La civilització es transmet de generació en generació, la cultura –tal com afirmava André Malraux– es conquereix, és un repte col·lectiu i també personal. Un proverbi africà diu que una persona sense cultura és com una zebra sense ratlles, o sigui: la civilització és capaç d’anar reproduint fins a l’infinit ases que després la gent enganxarà en forma d’adhesius al darrere del seu cotxe, la cultura en canvi ha de ser capaç de pintar-hi ratlles perquè esdevinguin zebres. Només d’aquesta manera podran fugir quan arribin els xacals.

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…