Vés al contingut principal

La barbàrie


En grec «Bàrbar» vol dir «el que balbuceja», o sigui, i per extensió, tots els que parlen alguna llengua estrangera incomprensible. D’entrada, si no parlaven grec, ja se’ls considerava poc civilitzats, per als grecs el bàrbar era algú que suscitava por o menyspreu. Quan els foceus van arribar a Empúries es van trobar amb una colla de bàrbars que se’ls miraven atònits. 2.600 anys després encara no hem arribat a parlar grec clàssic, o sigui que des d’aquesta perspectiva encara som una mica bàrbars.
La barbàrie és el comportament del bàrbar, i el bàrbar continua essent l’estranger, el desconegut, però sobretot el que considerem fora de la civilització. Amb el temps aquest concepte ha pres noves accepcions perquè més enllà d’aquesta interpretació «horitzontal» del terme, n’ha sorgit una altra de «vertical». La barbàrie, des d’aquest punt de vista, consisteix a intentar sotmetre el més alt al més baix. Es parla de barbàrie tecnocràtica, barbàrie liberal, barbàrie totalitària o barbàrie nazi.
El bàrbar ja no és algú que porta barba i que parla deixant anar un rest de «bar-bar-bars» per la boca, el bàrbar es vesteix amb americana i corbata, i ens explica, amb posat de no haver trencat mai cap plat, les complexitats de l’economia internacional. El bàrbar petoneja els nostres nens durant les campanyes electorals, ens demana que ens estrenyem el cinturó i ens fustiga amb retallades, mentre nosaltres anem bogant a la sentina dels galiots.
Al contrari que en aquell poema de Kavafis, els bàrbars ja han arribat i s’han instal·lat entre nosaltres, i han fet exactament el que s’esperava d’ells: ens governen amb una mena de dictadura que mai ens podíem haver imaginat i s’han dedicat al saqueig sistemàtic dels nostres béns, de les nostres institucions. Els bàrbars ja són aquí i nosaltres no fem res, deu ser que ja ens està bé.

iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…