Ves al contingut principal

La pàtria

La pàtria no és gran cosa, és simplement un punt imaginari en una línia imaginària i sinuosa que passa pel cervell, pel sistema digestiu i pel cor. A vegades va una mica més enllà i hi ha qui la planta en forma de bandera en indrets vistosos, amb l’esperança que un vent agraït i constant la faci onejar. Però els vents no coneixen el sentit d’aquesta expressió i bufen una mica a la babalà, independentment dels colors de l’ensenya.
La pàtria no és una pertinença, no és res sòlid que puguis portar a la cartera, com un bitllet o una targeta de crèdit, ni tan sols en forma de passaport; no és un document d’identitat ni una escriptura notarial. La pàtria és una gota de pluja que es dilueix en la pols dels camins, que remoreja sota les fulles dels salzes en dies de calma i que s’escola, bruta de fang, pels embornals quan esclata una tempesta.
La pàtria no és una determinada manera de parlar, fixada solemnement en la pau dels diccionaris i conreada il·luminadament pels poetes. La pàtria no és un himne d’estrofes punyents, ni un grapat de lleis dictades per prohoms encorbatats. La pàtria són les escaroles i els préssecs madurs del mercat, el pa calent de la fleca, el vi a granel de la bodega i el cafè fumejant a primera hora del matí que et fa obrir els ulls a la vida.
La pàtria són campanes que toquen a morts, és la gent que es passeja per una rambla, és la mare que porta el seu fill de la mà, és el vell que espera l’autobús, són els obrers que entren en el torn de nit, és una ambulància que passa udolant i un locutor que crida «gol!» en la ràdio del veí i és l’ombra fugissera d’un rellotge de sol; la pàtria –potser– només és el temps que ens ha tocat viure. No és gran cosa, però a vegades és l’únic que tenim.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…