Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2013

La revolució

Quan la revolució truca a la porta i la porta cau, és que la fusta està corcada. Vivim en una època en què els corcs de la corrupció s’han menjat gairebé tota la polpa del nostre sistema polític i només falta un gest, un alè per fer-ho caure tot. La qüestió és que no caurà, si aquest gest no arriba de fora. Els que habiten la fortalesa de la corrupció no mouran ni un pèl, perquè si d’alguna cosa són conscients és que tot els pot caure a sobre. Una revolució és una rebel·lió col·lectiva que no necessàriament és antagònica al conservadorisme o a les ideologies dretanes. A vegades per a conservar el que es té, és necessari amotinar-se. El que passa és que els dos exemples revolucionaris que primer ens vénen al cap són la revolució francesa i la soviètica, uns volien canviar l’estat i els altres la societat, els primers van tenir més èxit que els segons, entre altres coses perquè és més fàcil canviar les lleis que canviar la humanitat. Però també hi va haver la revolució americana, d’on va …

Darrer dilluns de juliol

Sembla que tot s'hagi de fondre en aquest país lanuginós i aquest temps feixuc que ens ha tocat viure. Amb l'escalfor inextingible dels darrers dies de juliol, s'esfumem les efímeres esperances de canvi. Només ens queda el consol de somiar en temps millors, però les tardors no són mai terreny abonat als actes heroics, les fulles cauen i l'hivern ja s'albira en la distància, un hivern que serà llarg...
iPhoto © Quim Curbet

La república

Els vells republicans, que a falta d’un himne millor cantaven la Marsellesa, eren gent perillosa. Més enllà de voler abolir la monarquia i alçar un bandera nova, eren gent que tenia uns valors, uns ideals, la república no era una simple franquícia política com són avui les marques registrades dels partits polítics que ens governen. Ser republicà era entendre la vida d’una manera diferent. La república és un forma d’organització de la societat i de l’estat. Si funciona tal com s’espera que funcioni, és la manera més radical d’entendre la democràcia. Una democràcia pot tenir un rei, com Espanya o Gran Bretanya, però no és una república perquè en aquests casos encara que només sigui nominalment, una part del poder no depèn totalment de la voluntat del poble. En una república es procura que el poder aspiri al bé comú i no a la simple suma d’interessos particulars. La república no és només un tipus determinat de govern, ser republicà és voler que la democràcia es posi al servei del poble, mé…

EL MONTGRÍ

És un immens faralló que emergeix de sobte sobre els camps de l’Empordà i que esgarrapa el mar amb ungles de granit, entre l’Estartit i l’Escala. Sense el Montgrí l’Empordà quedaria capat, seria un paisatge sense suc ni bruc i tota una sala d’un museu de Figueres s’hauria de tancar per falta de matèria pictòrica. La gran mamella pètria del Montgrí és esperit i matèria, inspiració i expiració. Els merlets punxeguts d’un castell inacabat vigilen inútilment als quatre vents, que en aquell indret es resumeixen només en un: la tramuntana. Just als seus peus s’hi reclinen, com peces diminutes, les viles velles de Torroella, Ullà i Bellcaire i en una vall gairebé oculta, la campana de l’ermita de Santa Caterina ressona sobre matolls i roques, i entre uns quants xiprers que semblen els elements més antics de la contrada. Des del cim de la muntanya el paisatge es dibuixa sense competència. Al nord el gran arc del golf de Roses, la cabellera arrissada del cap de Creus i la silueta primigènia del …

El mal

El mal és dolor, un dolor físic com un mal de queixal o dolors més mortífers o duradors; però també pot ser un mal metafísic, moral, un mal que sorgeixi de la por, de la mentida o de la corrupció. El mal és allò que fa mal, no és una realitat objectiva, com en les pel·lícules de superherois, on els malvats sempre van vestits amb una capa negra i la música els delata sense confusió possible.  El mal és patiment. Segons un estudi recent –sempre hi ha estudis recents als quals apel·lar des d’un article com aquest– l’alzheimer és incompatible amb el càncer i al revés. O sigui que, estiguin tranquils, que mai patiran les dues malalties a la vegada. Se suposa que el teu cos es dedica a la producció de cèl·lules o a la seva destrucció, una de dues. El mal també té les seves limitacions. Quan es parla del mal, gairebé és imprescindible interrogar-se sobre l’existència de Déu. «Si Déu existeix, d’on procedeix el mal? Si no existeix, d’on procedeix el bé?», la sentència de Leibnitz és especialmen…

Malgrat tot

Diuen que els humans ens debatem –una de dues– entre el càncer i l’alzheimer entre el dolor i l’oblit però, malgrat tot, la vida continua.
iPhoto © Quim Curbet

Obert per vacances

Aquí em trobareu tot l'estiu!

El racisme

Jo no sóc racista i vostè segur que tampoc. El racisme sempre és un mal que pateixen els altres. De fet el racisme és com una mena de narcisisme col·lectiu, hereu d’aquell pensament que posava l’home al centre de l’univers. Si l’home és al centre de tot, els que són com nosaltres estem al centre del centre i jo, que en sóc l’expressió més genuïna, m’alço com el pal de paller de la humanitat. El racisme és un virus endèmic del nostre cos que ens fa veure els altres no com són en realitat sinó únicament per la seva aparença, pel seu origen i, a vegades també, per la seva classe social. I contra el racisme només hi podem lluitar mirant-nos precisament a nosaltres mateixos i mesurant els que ens envolten només pel que valen, que en general és molt més del que sovint tendim a imaginar-nos de primer cop d'ull. Fins a cert punt és normal distingir els humans per la seva aparença, ningú pot negar diferències entre un japonès i un guineà, o entre un nòrdic i un meridional, però anar més enll…

Som el que ells van ser

A vegades encara recordo a tots aquells que recordaven l’estiu remot, estroncat, de 1936. I a vegades penso que no els hauria d’oblidar mai. Som el que ells van ser.


GLOSSA AL FLUVIÀ

El Fluvià és un riu de categoria regional, que arriba al golf de Roses cansat i exhaust. Entre càmpings, urbanitzacions i aiguamolls, ja no té força ni per poder donar el darrer pas més enllà de la sorra granelluda de la platja. Neix a les muntanyes de la Garrotxa i es conforma a través d’un teixit capil·lar de rieres i afluents que s’engreixen només quan la pluja els alimenta o amb el desglaç de la neu efímera que es diposita durant l’hivern a les capçaleres de les valls. Una resclosa a Esponellà serveix per a regar els camps de la terra innominada entre la plana i la muntanya, més amunt el riu és eminentment industrial. Les fàbriques d’Olot, Sant Joan les Fonts i Besalú utilitzen la seva força hidràulica.  Només es deixa fotografiar just en el moment que passa sota el pont històric de la comtal vila de Besalú, la resta del seu viatge el fa gairebé clandestinament, els pobles li donen l’esquena, com si s'avergonyissin de tenir un riu tan modest. Fins i tot Castellfollit de la Roca …

La llengua

El llenguatge és només una abstracció. El llenguatge de les flors, de les abelles... el llenguatge dels símbols o de les estrelles són metàfores més o menys afortunades per a designar allò que no pot parlar. La llengua comença allà on el llenguatge acaba, la llengua apel·la directament a la intel·ligència, sap administrar els silencis i els sobreentesos, més enllà de la xerrameca perpètua en la qual ens trobem immersos.  La llengua mormola en la consciència ofuscada dels humans i fins i tot en els seus somnis més recòndits, reposa calladament en la solitud dels llibres i en el tremolós anhel dels quaderns escolars. La llengua brilla en els ulls del savi o en el somriure d’un nen, s’articula en sons audibles que materialitzen idees i a vegades és difícil destriar-los. La llengua és, indestriablement, les coses que designa. La llengua és com una mena de pàtria immaterial que habitem només quan la parlem, és una vida que vivim en funció de l’idioma que utilitzem. No podem parlar amb el lle…

Corrupció

Un dia més habitant en el país de la corrupció. Quan ens despertarem del malson?
Girona, pujada del Molí (16/VII/2013) / iPhoto © Quim Curbet

La pàtria

La pàtria no és gran cosa, és simplement un punt imaginari en una línia imaginària i sinuosa que passa pel cervell, pel sistema digestiu i pel cor. A vegades va una mica més enllà i hi ha qui la planta en forma de bandera en indrets vistosos, amb l’esperança que un vent agraït i constant la faci onejar. Però els vents no coneixen el sentit d’aquesta expressió i bufen una mica a la babalà, independentment dels colors de l’ensenya. La pàtria no és una pertinença, no és res sòlid que puguis portar a la cartera, com un bitllet o una targeta de crèdit, ni tan sols en forma de passaport; no és un document d’identitat ni una escriptura notarial. La pàtria és una gota de pluja que es dilueix en la pols dels camins, que remoreja sota les fulles dels salzes en dies de calma i que s’escola, bruta de fang, pels embornals quan esclata una tempesta. La pàtria no és una determinada manera de parlar, fixada solemnement en la pau dels diccionaris i conreada il·luminadament pels poetes. La pàtria no és u…

COM UN MAMUT VELL

Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d’alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d’esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat vella fins al mar i que serveixen bàsicament per a parar els peus a l’Empordà, una comarca que d’altra manera s’escamparia incontroladament cap al sud. Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l’altre costat, excitats per una manca –o un excés– d’ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l’animal. El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord vénen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per a vigilar al gran mamut, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son. L’antiga creença d’una vida en el més enllà, va portar els antics pobladors de …

La justícia

És just qui respecta la justícia, o sigui, totes aquelles normes i reglaments que s’autoimposa la societat per fer possible la vida en comú, és la frontissa que permet la coexistència entre la lliure voluntat de cadascú amb la voluntat de qualsevol altre. La justícia és el deure més important, però no és la virtut més alta. L’amor no és un deure –això ja ho formulava Aristòtil– però val molt més que la justícia. Malgrat que Cupido es representa, igual que la dama de la justícia, amb els ulls embenats, l’amor i la justícia viuen en mons separats. La justícia no sorgeix d’una passió, però tampoc és res en si mateix, no neix d’una naturalesa mineral, o animal, o vegetal; la justícia no s’empaqueta en la cadena de producció d’una fàbrica o es dissenya en un estudi d’enginyeria, la justícia és un determinat contracte entre els individus. Qualsevol contracte sempre comporta, entre altres coses, uns terminis, unes dates més enllà de les quals el pacte deixa de ser efectiu. Amb la justícia pass…

San Fermin...

(Alvaro Barrientos / Associated Press)

La paciència

Evidentment jo no sóc exactament la persona adequada com per donar lliçons de paciència, els que em coneixen saben que no és una de les meves virtuts. Però la sèrie d’articles que vaig desgranant durant aquesta temporada els escric fonamentalment per poder-me explicar a mi mateix conceptes que no tinc gens clars, sempre en l’esperança que –d’alguna manera– també serveixin als meus lectors. La paciència bàsicament és acatar la lentitud del present. El còmic francès Pierre Dac deia que es necessita una paciència infinita per poder esperar allò que no acaba d’arribar mai. La paciència és una espera, un trànsit, del qual no ens en podem deslliurar i que més val acceptar d’entrada si no ens hi volem fer mal. El tren no arribarà abans per molt que remuguem. Giacomo Leopardi en el seu immortal «Zibaldone» afirmava que la paciència és la més heroica de les virtuts «perquè precisament no té l’aparença d’heroisme». I és que la paciència no és exactament una virtut, la paciència és fer allò que es…

Capvespre (work in progress..)

Girona. iPhoto © Quim Curbet

LA GIRONA DE BERTRANA

Prudenci Bertrana, l’escriptor per excel·lència de Girona, no hi va néixer ni hi va morir, de fet gran part de la seva vida la va viure a Barcelona, exercint de periodista i de professor de pintura a l’Escola Bosc de Montjuïc. Malgrat tot va deixar en els seus escrits una descripció minuciosa d’aquella ciutat vella que començava a desvetllar-se del malson d’una aclaparadora subjugació eclesial i burocràtica, i dels estralls del setge napoleònic que, cent anys després, encara deixava entreveure moltes ferides sense cicatritzar. La Girona de Bertrana és l’escenari de Josafat i d’El vagabund, dues obres cabdals que retraten una ciutat fosca, de pedra picada, on hi conviuen prostíbuls i convents, i per on s’hi passegen els personatges d’una classe social dominant i dominada. La Girona de Bertrana és la que després s’enfonsà novament en una altra negror, la del franquisme, que acabà fixant el mite. Pujar per unes escales recargolades i obscures, per acabar arribant fins a les golfes de la cat…

La fidelitat

Contràriament al que es podria pensar a primera vista, el principal enemic de la fidelitat no són els costums relaxats, ni la falta de principis morals, el que ha arraconat definitivament aquest concepte de la llista de valors de les noves generacions és el comandament a distància. Aquest aparell minúscul és el que abocat a tota una nova fornada d’humans a l’eterna navegació, primer pels canals televisius i després per la xarxa, i per la vida. Tot passa, res queda, la fidelitat no creix perquè no troba un terreny adobat on fer-ho. La fidelitat és un compromís ferm amb els altres, des dels sentiments o des de les idees, que arrela en el passat i que es projecta indefinidament envers el futur. No és de cap manera una exclusivitat, igualment que quan es té un amic no implica que només haurem de tenir-ne un i quan tenim una idea tampoc es renuncia a tenir-ne més.  La fidelitat és una voluntat, la fe una esperança. La primera exigeix constància, la segona no. La fidelitat no és un gos que ll…