Ves al contingut principal

L’optimisme


Vivim en temps de plom, només cal sortir al carrer, obrir les orelles o parar els ulls per constatar-ho. No calen proves, l’evidència es plúmbia i aclaparant. Són mals temps per als que vivim del producte de la nostra feina. El treball és escàs i els salaris ínfims. Vivim en una època en què allà on mor una llibreria s’hi planta una hamburgueseria, vivim en una època en què els que haurien de parlar callen, els que haurien de callar parlen i els altres comencen a mirar-se el passat amb enyorança.
Vivim en temps de plom i l’optimisme és un luxe que no tothom es pot permetre. El concepte «optimisme» defineix una actitud, una inclinació a prendre’s la vida pel costat lluminós i a pensar que, malgrat tot, la situació es redreçarà i les coses tornaran a anar pel bon camí. El pessimisme, en canvi, és inherent a l’espècie humana, som pessimistes per naturalesa. El pessimisme és barat i abundant, l’optimisme és escàs i s’ha de treballar.
Hi ha un pessimisme destructiu, de la mateixa manera que hi ha un optimisme constructiu i bel·ligerant, però hi ha també un altre optimisme passiu i beat que no deixa de ser una variació més o menys acolorida de l’estupidesa humana. En general, el pessimisme sol néixer de la lucidesa i l’optimisme de la rauxa, però les dues actituds són necessàries i no deixen de ser el Ying i el Yang de la nostra filosofia diària.
Potser caldria cloure aquest article amb aquella famosa i tan utilitzada frase d’Antonio Gramsci en què confrontava el pessimisme de l’intel·lecte amb l’optimisme de la voluntat, però prefereixo acabar amb una cita de l’escriptor francès Tristan Bernard que, durant l’ocupació del seu país per les tropes nazis, va ser perseguit pel seu origen jueu. Ja vell i després de molts de mesos de persecució, quan va ser finalment detingut a Niça, va tenir el temps just d’enviar a la seva dona una nota on deia: «Fins ara hem viscut en l’angoixa, a partir d’ara viurem en l’esperança».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…