Ves al contingut principal

La cortesia

La cortesia és com una mena de curtcircuit voluntari de la violència, un fusible que fem saltar abans que no es cremi tota la instal·lació. «Vostè primer», «Només faltaria», «Em sap greu», «Com està?», «Rebi el meu condol»... És un respecte fingit, però que apel·la a la intel·ligència de l’altre. No és una virtut, però és una manera de conviure educadament amb els altres. El filòsof Alain deia que la cortesia és una gimnàstica contra les passions.
Des d’una perspectiva estrictament racional, sempre suposem d’entrada que la cortesia és una mena d’hipocresia, una falsedat, un simulacre, però en general sempre és millor aquest respecte fingit que la falta total de respecte. Passa una mica el mateix que amb el número zero, és buit, no compta per a res, però serveix, i molt. La cortesia –això ho va deixar escrit Montaigne en els seus assajos– costa poc i ho compra tot.
Molts anys després de Montaigne, el pensador d’origen lituà Emmanuel Lévinas utilitzava precisament el «Vostè primer» com a fórmula per a definir la nostra civilització. Tant un com l’altre es situen en l’àmbit cultural francès on la «politesse» és consubstancial al llenguatge parlat i, a més, etimològicament, es relaciona directament amb la política. En català d’aquesta arrel s’utilitza només «polit», en l’àmbit de la neteja personal i l’endreça.
La cortesia és un codi que ens ajuda a gestionar les emocions, ens ensenya a parlar quan se suposa que ho hem de fer i a callar quan s’espera de nosaltres que escoltem. Ens equivocaríem si penséssim que amb la cortesia ja n’hi ha prou per viure en societat, però ens equivocaríem encara més si en prescindíssim. Oscar Wilde deia –sempre va bé acabar amb una frase d’Oscar Wilde– que la cortesia l’única cosa que ens pot fer perdre, de tant en tant, és un lloc en un autobús ple.

Barcelona, porta pintada al Raval. iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…