Ves al contingut principal

La cortesia

La cortesia és com una mena de curtcircuit voluntari de la violència, un fusible que fem saltar abans que no es cremi tota la instal·lació. «Vostè primer», «Només faltaria», «Em sap greu», «Com està?», «Rebi el meu condol»... És un respecte fingit, però que apel·la a la intel·ligència de l’altre. No és una virtut, però és una manera de conviure educadament amb els altres. El filòsof Alain deia que la cortesia és una gimnàstica contra les passions.
Des d’una perspectiva estrictament racional, sempre suposem d’entrada que la cortesia és una mena d’hipocresia, una falsedat, un simulacre, però en general sempre és millor aquest respecte fingit que la falta total de respecte. Passa una mica el mateix que amb el número zero, és buit, no compta per a res, però serveix, i molt. La cortesia –això ho va deixar escrit Montaigne en els seus assajos– costa poc i ho compra tot.
Molts anys després de Montaigne, el pensador d’origen lituà Emmanuel Lévinas utilitzava precisament el «Vostè primer» com a fórmula per a definir la nostra civilització. Tant un com l’altre es situen en l’àmbit cultural francès on la «politesse» és consubstancial al llenguatge parlat i, a més, etimològicament, es relaciona directament amb la política. En català d’aquesta arrel s’utilitza només «polit», en l’àmbit de la neteja personal i l’endreça.
La cortesia és un codi que ens ajuda a gestionar les emocions, ens ensenya a parlar quan se suposa que ho hem de fer i a callar quan s’espera de nosaltres que escoltem. Ens equivocaríem si penséssim que amb la cortesia ja n’hi ha prou per viure en societat, però ens equivocaríem encara més si en prescindíssim. Oscar Wilde deia –sempre va bé acabar amb una frase d’Oscar Wilde– que la cortesia l’única cosa que ens pot fer perdre, de tant en tant, és un lloc en un autobús ple.

Barcelona, porta pintada al Raval. iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…