Vés al contingut principal

La cortesia

La cortesia és com una mena de curtcircuit voluntari de la violència, un fusible que fem saltar abans que no es cremi tota la instal·lació. «Vostè primer», «Només faltaria», «Em sap greu», «Com està?», «Rebi el meu condol»... És un respecte fingit, però que apel·la a la intel·ligència de l’altre. No és una virtut, però és una manera de conviure educadament amb els altres. El filòsof Alain deia que la cortesia és una gimnàstica contra les passions.
Des d’una perspectiva estrictament racional, sempre suposem d’entrada que la cortesia és una mena d’hipocresia, una falsedat, un simulacre, però en general sempre és millor aquest respecte fingit que la falta total de respecte. Passa una mica el mateix que amb el número zero, és buit, no compta per a res, però serveix, i molt. La cortesia –això ho va deixar escrit Montaigne en els seus assajos– costa poc i ho compra tot.
Molts anys després de Montaigne, el pensador d’origen lituà Emmanuel Lévinas utilitzava precisament el «Vostè primer» com a fórmula per a definir la nostra civilització. Tant un com l’altre es situen en l’àmbit cultural francès on la «politesse» és consubstancial al llenguatge parlat i, a més, etimològicament, es relaciona directament amb la política. En català d’aquesta arrel s’utilitza només «polit», en l’àmbit de la neteja personal i l’endreça.
La cortesia és un codi que ens ajuda a gestionar les emocions, ens ensenya a parlar quan se suposa que ho hem de fer i a callar quan s’espera de nosaltres que escoltem. Ens equivocaríem si penséssim que amb la cortesia ja n’hi ha prou per viure en societat, però ens equivocaríem encara més si en prescindíssim. Oscar Wilde deia –sempre va bé acabar amb una frase d’Oscar Wilde– que la cortesia l’única cosa que ens pot fer perdre, de tant en tant, és un lloc en un autobús ple.

Barcelona, porta pintada al Raval. iPhoto © Quim Curbet

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…