Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2013

L’oblit

L’oblit és un gat que dorm, és una bandera sense vent, és una avinguda a mitja tarda d’agost. L’oblit és allò que intriga entre les paraules i ens fa callar. L’oblit és una porta que no s’acaba d’obrir, és un caminant que s’atura i que torna sobre els seus passos. L’oblit ens assalta quan menys esperem trobar-lo, és el que resta mentre intentem sumar, és la moneda que falta per la torna, és un mot que balla a la punta de la llengua. Però no sempre és el contrari del record, ni tampoc un defecte, ni una mancança, ni un oprobi. L’oblit fa lloc als armaris i ens permet omplir-los novament amb la roba de temporada. El problema és que no sempre podem oblidar-ho tot, de la mateixa manera que sovint ens queda algun vestit que es resisteix a deixar el penja-robes. L’oblit és part indissociable de la condició humana. «L’oblit és la vida», ens recordava Alphonse Allais. En dosis normals, serveix per a curar l’insomni, ja sigui d’una persona, d’un poble o d’una societat. L’oblit no és necessàriame…

EL MITE DE S’AGARÓ

Durant els breus  estius de la meva infantesa, per mi S’Agaró era terra mítica. Uns grans xalets mig amagats entre pins ufanosos s’alçaven indiferents a la curiositat dels passavolants, entre la ganxona platja de Sant Pol i la sorra granelluda i cinematogràfica de Sa Conca, i un camí de ronda que resseguia les ínfimes cales cisellades entre les roques. Recordo racons que desprenien subtils sentors de claveguera. Els habitants dels grans casalots es miraven l’atzur de l’horitzó marí des de loggies d’estil bruneleschià, mentre les criades netejaven afanyadament uns quartos de bany proveïts de detritus, si fa no fa com els que produíem nosaltres, molt més modestament, en la comuna d’un càmping. La porta de l’hotel de la Gavina estava vigilada permanentment per gent amb uniformes que ens evocaven les pel·lícules de Walt Disney i veure passar els automòbils de luxe era com una mena d’espectacle afegit. Ens sentíem orgullosos d’aquest veïnatge. Amb els anys aquells rics van anar perdent glamur…

La cortesia

La cortesia és com una mena de curtcircuit voluntari de la violència, un fusible que fem saltar abans que no es cremi tota la instal·lació. «Vostè primer», «Només faltaria», «Em sap greu», «Com està?», «Rebi el meu condol»... És un respecte fingit, però que apel·la a la intel·ligència de l’altre. No és una virtut, però és una manera de conviure educadament amb els altres. El filòsof Alain deia que la cortesia és una gimnàstica contra les passions. Des d’una perspectiva estrictament racional, sempre suposem d’entrada que la cortesia és una mena d’hipocresia, una falsedat, un simulacre, però en general sempre és millor aquest respecte fingit que la falta total de respecte. Passa una mica el mateix que amb el número zero, és buit, no compta per a res, però serveix, i molt. La cortesia –això ho va deixar escrit Montaigne en els seus assajos– costa poc i ho compra tot. Molts anys després de Montaigne, el pensador d’origen lituà Emmanuel Lévinas utilitzava precisament el «Vostè primer» com a …

La ironia

La ironia, com la majoria de mots que intenten definir coses profundes, ens ve del grec «eironeia», que significa «interrogació», perquè la ironia és l’art d’amagar part del que saps projectant-ho en forma de pregunta burlesca. La ironia no pretén divertir, sinó desenganyar a l’interrogat o a tercers. És una arma poderosa, un instrument tallant i s’ha d’utilitzar amb molt de compte per no fer mal o per no acabar malament tu mateix. La ironia sorgeix de la intel·ligència i afecta l’esperit, en canvi l’humor –quan no és també ironia– sorgeix de les entranyes, afecta el cor i acaba novament sacsejant el sistema digestiu. Per buscar una metàfora esportiva –perquè m’entenguin– podríem dir que l’humor i la ironia són com la lluita lliure americana i l’esgrima, uns es dediquen a l’espectacle i els altres juguen amb l’estilet. La ironia consisteix fonamentalment a barrejar veritats a vegades contradictòries, o amagar-ne algunes, i dir-les amb un somriure plàcid a la boca, arriscant-se a posar-s…

Primer divendres d'estiu

Sabadell, Plaça de Sant Roc

PAISATGES DE SYLDAVIA

A vegades els records de la infantesa es passegen per paisatges de ficció.  Uns llençols blancs arrugats van ser alguna vegada el camp de batalla nevat on es desenvolupaven moltes guerres sagnants entre els nostres exèrcits de plàstic i les contrades per on discorrien les aventures de Tintín acaben formant part de la nostra experiència vital, com si fossin reals i nosaltres els haguéssim visitat, sols o amb l’ajuda de la biblioteca del barri. A mi cada vegada se’m fa més difícil distingir entre la memòria adquirida directament i la que se superposa a través de la lectura. En el fons del fons, tothora sorgeix alguna imatge protagonitzada per aquell periodista belga que sempre anava acompanyat d’un fox terrier blanc. De fet, després de sopar, sempre em venen ganes de prendre’m una copa de Loch Lomond, el whisky preferit del capità Haddock i quan em miro les ofertes de viatges organitzats encara espero trobar un pack per visitar Syldavia, aquell país del pelicà negre governat per un monarc…

La naturalesa humana

La natura acomboia i ens reconforta: el blat que madura, onejant suaument entre marges llustrosos; els roures que vinclen les branques al ritme del so trepidant d’una font; el sol que sorgeix, rodó i ataronjat, cada matí entre les muntanyes i –per resumir– tot allò que és fotogènic, fotografiable i publicable en les pàgines acolorides del National Geographic. La resta és sobrenatural o cultural. La natura és tot allò que considerem «real» per si mateix, independent de qualsevol altra cosa. La pregunta ens sorgeix quan dirigim la mirada cap a nosaltres: som éssers «naturals»? És evident que la «naturalesa humana» la portem a dins, incorporada de naixement, codificada en els gens, en l’ADN i en alguna cosa més que ara mateix no sabria explicar del tot. Però el problema és que aquesta naturalesa, com a tal, deixa d’existir quan esdevenim humans. El pensador francès d’origen sefardita, Edgar Morin, que fou guardonat l’any 1993 amb el Premi Internacional Catalunya, condensa aquesta contra…

Si la memòria no em falla...

Tomàs Malloll (1923-2013) in memoriam...

El fracàs

Winston Churchill fou un primer ministre anglès recordat per la seva fermesa providencial en un moment decisiu de la història del món, però, a més, fou també un polític de llarga trajectòria que va deixar una biografia extensa, curulla de frases que han quedat com un pòsit dur en tots els reculls de citacions, una de les quals és la que fa referència al fracàs: «L’èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme». El fracàs no és ben bé un resultat equivocat, un producte defectuós, no és un ou podrit ni una poma corcada, el fracàs és la distància entre el resultat a què un aspirava i el que finalment s’obté. Hi ha sempre qui intenta rebaixar les seves aspiracions per fer disminuir aquesta distància, però això també és un fracàs. Només deixa d’haver-hi fracàs quan ens centrem en l’acció mateixa, i això ho anomenem saviesa. El fracàs ens pot abocar a la frustració, cosa que ens pot fer entrar en una espiral d’enveges i obsessions de la qual és molt difícil sortir-ne. D…

Cita de divendres

«Crear és viure dues vegades» Albert Camus

L’ESTARTIT I LES MEDES

La platja gran de l’Estartit és una llarga llenca de sorra fina, que neix a la gola del Ter i que s’esgota davant de l’espigó d’un port esportiu, construït en els anys en què el formigó anava gairebé regalat. Al capvespre, la silueta bonyeguda de les illes Medes es retalla entre els pals tremolosos de les embarcacions. L’Estartit és el paradís dels submarinistes. No és rar veure gent que es passeja pesadament pels carrers amb atuells de bussejar. Fan cara de cansats i d’espaordits, sembla que el neoprè els estreny l’ànima o que hagin descobert alguna veritat obscura sota les roques de les Medes. Arran de mar s’estenen tota mena de restaurants, hotels i botiguetes amb rètols de ressonàncies marítimes i els automòbils s’acumulen estacionats en bateria. L’excés de perfum d’alguna turista que passa es barreja amb la pudor de socarrim d’una embarcació que ha cremat a la platja.  Recordaré sempre la meva primera visió de l’Estartit i les Medes, amb ulls d’infant, des de la modesta alçària de l…

Zygmunt Bauman a Girona

Zygmunt Bauman, ahir a la pujada de la Mercè, a Girona, fumant mentre esperava, abans de la seva conferència, on va dir, entre altres coses: «Abans les pors eren ancorades, fixades, ara són líquides. Les pors es fragmenten, es dispersen, en sortim d’una per caure en el parany d’una altra. La por és un gran negoci.»

L’odi

Res uneix tant com l’odi, ho saben bé els militars, els entrenadors esportius, algun espavilat que fa classes de màrqueting i uns quants polítics més espavilats encara.  L’odi és un amor desgraciat, que desitja el fracàs de l’altre i que s’empara sempre amb una causa exterior. Però, fonamentalment, l’odi és una injustícia, fins i tot l’odi justificat. L’odi, per definició, sempre és dolent i destructiu, i, a la curta o a la llarga, acaba essent mortífer. L’odi desperta passions que després és molt difícil desactivar. Hi ha odis que perduren generació rere generació, com una mena d’herència que es va passant de pares a fills. Aquests evidentment són els pitjors perquè no hi ha cap manera racional d’abordar-los, perquè ningú recorda clarament el seu origen. Són odis que s’enquisten fins i tot en els llibres d’història i en la cultura popular. Al nostre país –per exemple– l’odi contra els jueus i contra els àrabs neix dels temps de la reconquesta i més enllà encara. Però hi ha molts altres…

El viatge

«Un viatge de mil llegues comença 
sempre amb un primer pas.» (Lao Tse)

Fora l’estança

Sota un vent que l’arrossega l’home astorat pel pànic perd la rialla i s’inclina. L’eternitat ressona sobre una roca. Una rara onada abstracta i profunda desesperada i buida brunz en la mesquina fúria.

Paraules esgarrapades d’una Estança de Carles Riba

La família

La família sempre comença amb els fills, sense fills no hi ha família, són relacions de parella. Però més enllà de la qüestió estrictament biològica o jurídica, la família és una realitat cultural que varia en funció de les èpoques i dels països, i d’una manera o altra, és un fet universal i recurrent. Però la família acaba precisament també allà on comença, ja va quedar escrit al Gènesi: «L’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a una dona i seran una sola carn».  La creació de la família és la condició necessària, culturalment parlant, per a la formació de la societat, i ara veiem també com és el darrer reducte on es refugia en temps de crisi. Quan tot va malament el reducte familiar es reforça perquè sovint, en situacions en què el treball és un bé  escàs, l’única font d’ingressos prové del salari o les pensions dels pares i dels avis. I fins i tot veiem com el nucli familiar s’amplia més enllà dels vincles sanguinis. La crisi fa sorgir altres vincles de solidaritat i conforma arx…

PER MORELLÀS, A LES ILLES

Un diumenge de maig vaig pujar, des de Morellàs, al poblet de les Illes tot cercant el record del metge, polític i escriptor gironí Laureà Dalmau, del qual havia llegit recentment un manuscrit inèdit, on descrivia de manera novel·lada la seva estada durant els anys de la guerra mundial en aquest racó del Vallespir. S’arriba a les Illes per una carretera sinuosa, flanquejada per alzines sureres i vells castanyers, espesses mates de ginesta i alguna figuera desvagada. Darrere anava quedant estesa en la plana la vall del Tec, carregada de cirerers i vinyes, albercoquers i pomeres. Una pluja de gotes grasses m’esperava en arribar a dalt de tot. Les Illes són només quatre cases al voltant d’un vell plàtan.  Una dona contempla el paisatge indolentment des de l’ampit d’una finestra i, a l’hostal dels Trabucayres, un parell de dispesers treuen el nas per la porta i tornen a entrar cap a dins. Una placa de l’Associació d’antics combatents recorda el pas per aquest indret del president de la Repúbl…

L’optimisme

Vivim en temps de plom, només cal sortir al carrer, obrir les orelles o parar els ulls per constatar-ho. No calen proves, l’evidència es plúmbia i aclaparant. Són mals temps per als que vivim del producte de la nostra feina. El treball és escàs i els salaris ínfims. Vivim en una època en què allà on mor una llibreria s’hi planta una hamburgueseria, vivim en una època en què els que haurien de parlar callen, els que haurien de callar parlen i els altres comencen a mirar-se el passat amb enyorança. Vivim en temps de plom i l’optimisme és un luxe que no tothom es pot permetre. El concepte «optimisme» defineix una actitud, una inclinació a prendre’s la vida pel costat lluminós i a pensar que, malgrat tot, la situació es redreçarà i les coses tornaran a anar pel bon camí. El pessimisme, en canvi, és inherent a l’espècie humana, som pessimistes per naturalesa. El pessimisme és barat i abundant, l’optimisme és escàs i s’ha de treballar. Hi ha un pessimisme destructiu, de la mateixa manera que …

Primer dilluns de juny

Encetem un altre juny: dies llargs i ombres curtes. La vida ja comença a desgranar el blat de la palla.


L’ensenyament

No naixem lliures, de la mateixa manera que no naixem humans. Només després d’una sèrie d’aprenentatges arribem a ser-ho. La llibertat és un aprenentatge i la humanitat també. D’aquest sistema de transmissió de coneixements que la civilització ha anat desenvolupant durant mil·lennis en diem «ensenyament» i, bàsicament, l’hem anat deixant en mans d’uns especialistes que anomenem «ensenyants». L’article 27 de la constitució espanyola de 1978 diu que «L’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals». Un punt que marca prioritats i objectius que, malgrat el panorama que tenim, podem assumir encara la gran majoria de catalans, constitucionalistes i anticonstitucionalistes. Joan Manel del Pozo, fugaç, però brillant conseller d’Ensenyament de la Generalitat, ens alertava recentment en un article que la llei aprovada aquests dies pel govern espanyol, la LOMCE, es d…