Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2013

HABITANTS D’UN CLIMA

El clima mediterrani s’ha distingit sempre, i sobretot, per la gent pintoresca que l’habita. Éssers insegurs, que cada dia es miren el cel abans de sortir de casa, esperant poder veure indicis de les incidències climàtiques que hauran de suportar durant les hores que els toqui trescar per les voreres i els camins. Un cel net i assolellat pot omplir-se de núvols goluts i amenaçadors al cap de pocs minuts i, al revés, després de la darrera gota pot tornar a brillar un sol espatarrant que estavella les pedres, o pot bufar un vent sec i emprenyador que faci volar la roba estesa fins al paral·lel 54. Durant les primaveres i les tardors és quan els soferts habitants d’aquest clima se les veuen més negres, no hi ha cap predicció vàlida, ni tecnològica ni popular que valgui. Ningú fa cas dels homes del temps i tampoc escolten ja les dites de l’avi. “A mal temps bona cara”, diuen, però el pobre mediterrani no sap mai ben bé quina roba posar-se. Abans, quan els mestres ens preguntaven per les dife…

L'error

"Hi ha «or» dins l’error, però cal saber-lo trobar."

Un error només és un error quan qui el comet està convençut que actua correctament. Ens equivoquem per ignorància o per impotència, l’error –per molt humà que el considerem– no és positiu, tot i que és gairebé requisit necessari en qualsevol actuació humana. Adonar-se de l’error és la nostra grandesa, persistir en l’error la nostra feblesa, perquè a vegades ens sentim molt més còmodes instal·lats en les nostres diàries falsedats. Tots som fills de les il·lusions dels sentits o de l’esperit, la humanitat ha basculat constantment de l’error a l’horror, ha après de les seves equivocacions i ha construït una civilització poderosa, però també s’ha encegat en idees errònies que ens han portat a molts carrerons sense sortida. Mary Baker Eddy –una espècie de Teresa Forcades americana del segle XIX– deia que «La veritat és immortal, però l’error és mortal». Lionel Jospin –una espècie de Pere Navarro francès– afirmava que «Tenir convic…

La tolerància

Tolerar no és comprendre ni acceptar, tolerar no és posar-se en una situació de neutralitat, tolerar no és deixar de combatre el sectarisme, la superstició o l’estupidesa. Tolerar és renunciar a lluitar-hi amb la força i fer-ho només amb les idees. «Tolerar consisteix en estimar més la llibertat –diu André Comte-Sponville– que la pròpia posició, el debat més que la coacció i la pau més que la victòria.» La tolerància ha de ser relativa i circumstancial, un no pot declarar-se  tolerant en qualsevol circumstància ni en relació amb qualsevol cosa, això significaria instal·lar-nos en una mena d’amnèsia total. La tolerància neix precisament d’una actitud crítica, d’un posicionament concret, neix del «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a dir-ho» de Voltaire. La tolerància no ha estat mai ben vista per la dreta  nacionalista, ni per una religió que, malgrat tenir per bandera «la caritat cristiana» ha advocat sempre per intentar imposar com sigui els s…

Parlar i escoltar

En aquest món hi ha gent que parla i gent que escolta, a mi m’hauria agradat pertànyer al primer grup, però m’ha tocat ser de l’altre. Si encara mantinc aquest bloc –després de 8 anys– és per poder dir alguna cosa...

OLOR DE PAISATGE

Recordo sovint amb una mena d’enyorança les olors dels meus estius, de vacances en una vila de la Costa Brava. Olors de mar, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars preventives i curatives, de verdures bullides i de carn arrebossada, l’olor de les saques estibades davant la porta d’una indústria tapera, el flat de socarrim d’un petit tren que anava i venia feixugament de la capital, i també la ferum d’un gran dipòsit de gas ciutat que s’interposava diàriament en el nostre camí cap al poble. En tot allò que fa referència al territori i la memòria solem tenir una cultura de postal.  I oblidem que els paisatges també fan olor, i que més enllà dels colors i les formes, i  de les imatges estereotipades d’El Escudo de Oro  que duem clavades als ulls, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa en el fons més recòndit del nostre inconscient, i que sorgeix quan menys ens ho esperem,  activada per alguna fragància volàtil que excita imatges insospitades. …

La bondat

«Era una bona persona», aquesta frase sol ser el colofó, o l’encapçalament, d’un obituari clàssic, però què és la bondat? Que és ser «bo»? Tothom té una part clara i una altra d’obscura. Quan arriba l’hora del record fraternal, els amics tenen una tendència vertiginosa a oblidar les humanes febleses del finat i a recordar només la part clara de les seves accions. He de confessar que a mi sempre m’han agradat les necrològiques, si més no, com a gènere literari, s’ha de reconèixer que tenen la seva gràcia. Però, per què la bondat és un concepte tan utilitzat en aquesta mena d’articles? Segurament perquè no es tracta exactament d’una virtut comprovable i contrastable, sinó d’una conjunció de virtuts, a parts variables. Parlem de bondat en una persona quan trobem en la seva personalitat graus diversos de generositat, de compassió i de benvolença i afirmem el contrari quan trobem a faltar precisament els graus mínims d’aquestes virtuts. Maquiavel deia que el temps no espera, que la bondat és…

La llengua és la pàtria?


Hem après una llengua 
en els regalims enfangats de la terra, 
ens hem sadollat amb un paisatge que ens cou 
l’ànima, hem alçat banderes de sang i or damunt
els murs i hem escrit poemes fugissers a
la sorra de la platja, però finalment
tots ens sentim estrangers, 
estranys en una pàtria 
estranya

L’angoixa

Més enllà de les pors reals que ens tenallen diàriament, vivim en temps d’angoixes, no sabem ben bé què ens amenaça ni qui concretament, però alguna cosa bull eternament en les nostres entranyes. Davant l’amenaça d’un gos rabiós, tremolem de por, fugim, ens amaguem, però contra l’angoixa de trobar-nos amb un gos darrere de cada cantonada no hi podem fer res, l’angoixa és la por a l’inconegut. Com podem vèncer allò que no existeix? Com podem lluitar contra un enemic que no és real? El filòsof danès Søren Kierkegaard deia que l’angoixa és el vertigen de la llibertat. L’angoixa és el preu que ha de pagar la raça humana pel coneixement i la consciència. Som conscients de la impossibilitat de lluitar contra el temps, el deteriorament físic i contra la mort i això ens angoixa. L’angoixa és el producte de la nostra desobediència i probablement ja va néixer en nosaltres en aquell primigeni moment en què Eva va mossegar la poma, aleshores vam travessar la fina línia vermella que separa la incons…

Temps de flors

La meva àvia cultivava roses de colors i textures evanescents, emparrades en una sòlida estructura metàl·lica que ens havia fet un tiet planxista. Quan arribava la primavera els capolls començaven a florir feixugament entre ramats de pugó que pasturaven salvatgement per les fulles, com en els prats deliciosos que ens anunciaven els capellans en els salms de quaresma. El mes de maig era el mes de Maria, temps de flors i de pluges. I era també l’època en què un grup de senyores de la Girona vella organitzaven un concurs d’azalees i de rams de flors sota els arcs dessacralitzats de l’església de Sant Pere de Galligants. Aquell invent, altament fotogènic i concorregut, va morir d’èxit a mitjans dels anys vuitanta, per passar a esdevenir una mostra propiciada per l’ajuntament i que es desbordava pels patis ignots del barri vell. Ara –dolç destí de les coses de la ciutat dels quatre rius– aquest esdeveniment ha tornat a morir d’èxit per segona vegada. Les flors han quedat arraconades per les …

La bellesa

De fet la bellesa no existeix, és un concepte vague que voleia sense rumb entre els nostres pensaments més pregons i que sorgeix, a vegades, per a il·lustrar sentiments passatgers o emocions primordials. Hi ha una subtil diferència entre el concepte «bellesa», que és una qualitat sensible, i el fet de ser «bell», però generalment els confonem i tot queda a l’albir del nostre relativisme innat.  Darrere de la bellesa, quan hi pensem fredament, sempre hi busquem una essència, un fet definitori, un criteri o un cànon que es pugui considerar universal. Però la bellesa, com gairebé totes les coses d’aquest món, és relativa. El temps, les cultures, l’educació i les afinitats personals, la condicionen radicalment i ben poques coses convoquen realment a la unanimitat darrere d’aquest mot, que d’altra banda utilitzem ben sovint per a qualificar conceptes ben peregrins. La bellesa d’un cos jove, d’una posta de sol o d’una flor, però també la bellesa d’una idea o d’una acció. La bellesa no tant so…

Retrats (2)

• Guillem Terribas: a peu o en bicicleta, el llibreter ressegueix el camí que tracen els mots. Somriu perquè en el fons se sap posseïdor d’una veritat ineluctable, que s’amaga darrere del llom d’un llibre que només ell coneix.

L’habitud

El mes de juliol de 1940 va començar el que aviat s’anomenaria la «batalla d’Anglaterra». Durant més de 9 mesos els avions alemanys van intentar trencar la moral i la força d’una nació que en aquells moments estava contra les cordes. Winston Churchill va definir aquell moment com «Our finest hour», la nostra millor hora i probablement la més decisiva, per a Anglaterra i també per al món sencer. Des de l’inici de l’amenaça es van dictar normes d’autoprotecció de la població civil, quan les alarmes sonaven tothom havia de córrer immediatament cap als refugis i així es va fer disciplinadament durant les primeres setmanes. Després, la gent va començar a saber identificar el perill en funció del soroll dels motors dels avions i de les explosions de les bombes, l’espant de la guerra s’havia convertit de sobte en una rutina quotidiana. Afirmava Sant Agustí –o era Cicerò?– que l’habitud és una segona natura. L’habitud desplaça la consciència i fins i tot l'anul·la, això és especialment útil…

Retrats (1)

D. Sam Abrams: ulls menuts i ample bigoti. De tant en tant desvia la mirada cap un horitzó imaginari i clou el gest amb mitja ganyota. La seva conversa, enfilada amb mots exactes, fluctua damunt la taula amb un deix de sons ultramarins.

EIVISSA I EL TEMPS

Eivissa, venint de Girona amb Ryanair, és un indret remot, una illa ignota, enclavada enmig d’un mar de relativa grandària, però indubtablement poderós i completament encès de blau. Eivissa és una illa prehistòrica, solcada per pedres misterioses, plantes que exsuden olors germinals i on encara s’observen rastres d’una antiga cultura rural. Camps farcits de garrofers i de casetes blanques s’estenen per l’interior, rodejats pels pobles de la costa, dedicats al cultiu del turisme. Eivissa és un indret apartat del temps, vull dir que el temps transcorre d’una manera lleugerament diferent. La gent, els eivissencs i els que fa temps que ja s’han adaptat al clima, caminen un grau per sota de l’habitual, més lentament que al continent, i les broques dels rellotges sembla que parin a hores convingudes per compensar l’excedent de temps que s’acumula a cada racó de l’illa. Eivissa fou durant segles un faralló perdut a mercè dels vents, de la pirateria i –Camus deia que el clima és una injustícia– …

El coneixement

El coneixement és com una mena de relació tortuosa entre el subjecte i l’objecte, entre la matèria i l’esperit, entre allò que tenim a dins i tot el que ens envolta. No s’ha de confondre coneixement amb veritat, perquè tot és veritat, fins i tot la mentida és una veritat en si mateixa, abastable. Però el coneixement no ho és, creure en la possibilitat d’un coneixement absolut entra més aviat dins dels viaranys de la religió El coneixement no és un tresor amagat en una illa perduda en l’oceà. Conèixer és pensar, és com una mena de filandre nerviüt que viu i es passeja  pels intestins de la realitat. El coneixement es mou i es rebrega, s’alimenta de tot el que ens concerneix i va creixent, acumulant anells que anomenem certeses i que viuen just el temps necessari per deixar pas a altres anells, com en tot ésser viu. Per aquesta raó hi ha qui afirma que el coneixement s’elabora sempre contra un coneixement anterior. La filosofia s’interroga, el coneixement respon, la filosofia elabora idee…

Justícies

«L’Audiència de Palma deixa sense efecte la imputació de la infanta Cristina»: Ha quedat clar que la justícia és igual per a tothom, però que no tothom es pot pagar un bon advocat.

La crisi

Hi ha crisi, personal o col·lectiva, quan es constata que coses que ens concerneixen es decideixen sense tenir-nos en compte. El món canvia ràpidament i nosaltres anem quedant pel camí, gairebé sense alè. La cisterna dels paradigmes entre els quals hem surat, a vegades com qui fa el mort, durant els darrers cinquanta o cent anys s’ha buidat de cop i ara es comença a omplir d’un altre líquid que encara no tenim identificat. Ja em perdonaran el experts que surten a la tele, però no hem de confondre crisi amb recessió. Això darrer és contra el que intenten lluitar els nostres governants, resguardats darrere de les pantalles de plasma. Es tracta de superar un cicle econòmic, un antull de la borsa, unes xifres fredes en una fulla de càlcul. Una crisi és alguna cosa més, és com una tempesta perfecta, que tenim damunt del cap, i per ara no s’albiren clarianes. Deia Harry Truman, quan encara era un obscur vicepresident dels Estats Units, que «hi ha recessió quan el veí perd la feina, la depress…

MIQUEL RUIZ, FOTÒGRAF

Miquel Ruiz va néixer entre Saturn i Neptú. Els seus ulls sorgeixen com dos planetes petits en òrbites excèntriques, que només s’amaguen uns instants darrere d’un aparell fotogràfic.  En Miquel és esperit i matèria, és ombra i llum i és un home enganxat a una càmera. Les fotografies el persegueixen i el precedeixen. Pensa en imatges i, com tot bon professional, construeix perfectament les fotografies en el seu cervell molt abans de prémer el disparador. Diuen que una imatge val per mil paraules, però en Miquel és una cosa i és l’altra, els mots brollen de la seva boca amb la mateixa velocitat en què «venta» una fotografia. Parla del passat com si fos un etern present, amb verbs que ressonen i que xiulen entre les seves dents, amb un català empordanès, empeltat d’andalús i de gitano, i amb un deix de francès de verema. El vent de l’Empordà es dissol entre els seus dits i la llum d’innumerables capvespres es reflecteix entre uns cabells ja blancs. La seva caterva d’amics és un irrenunciab…