Ves al contingut principal

El sentit de la vida

Contràriament al que sovint ens volen fer creure, la vida no és un carrer de sentit únic, ni una carretera al final de la qual floreix una terra de mel i roses. El sentit de la vida el construïm cadascun de nosaltres: tants caps, tants sentits. En un famós poema Antonio Machado deia que es fa camí al caminar i Andrée Maillet, poetessa francocanadenca, afirma que «La vida només té un sentit: la línia que va del naixement a la mort, la resta només és farciment».
El sentit de la vida és un concepte individual i intransferible, que nia en el fons dels nostres pensaments, que repta sinuosament entre els nostres somnis o que s’entortolliga com un nus d’escurçons, en l’escalfor hipodèrmica del cerebel. El sentit de la vida es construeix a redós dels nostres desitjos i les nostres esperances, dels nostres coneixements i les nostres experiències, que són volubles i canviants.
L’escriptora alemanya Juli Zeh ha deixat dit en una de les seves obres que «El sentit de la vida és allò que queda quan un es desembarassa de tot el que és absurd», una frase que, agafada entre les pinces de les cometes textuals, ens pot servir de punt de partida per intentar comprendre el paper que ens ha tocat en la societat del consum. Però l’absurditat és el nucli dur de l’humor i si els déus haguessin volgut que ens prenguéssim la vida seriosament, no ens haurien dotat del sentit de l’humor.
En una pel·lícula memorable, els Monty Python s’interrogaven pel sentit de la vida i probablement l’escena més recordada és aquella en la qual John Cleese, en el paper de conspicu cambrer, va servint menjar a un afamat Terry Jones que acaba per esclatar, omplint de vísceres tot el restaurant. No sé si amb el seu humor, gestat en els límits de l’absurd, ens va arribar a explicar alguna cosa profunda, però, en tot cas, cada vegada que escolto la frase «El sentit de la vida», penso en ells.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…