Ves al contingut principal

Anys de Presència


Els records són com una mena de xarxa que llencem a un mar embravit i que no sempre recollim amb els peixos que buscàvem. Vaig deixar anar aquesta xarxa a l’endinsar-me en la lectura del llibre Periodisme sota sospita de Narcís-Jordi Aragó, probablement buscant referències concretes o revelacions extraordinàries, però hi vaig recollir sensacions i emocions encara vives i els records extraordinaris d’una època molt grisa, que semblava definitivament oblidada.
Vaig retrobar-me amb imatges, gairebé instantànies que s’havien anat engroguint en algun racó del meu cervell. Vaig recordar –per exemple– aquells dos policies muntats a cavall que vaig veure a la Gran Via de Barcelona, corria probablement l’any 1969 i els agents de l’ordre eren els guardians d’un estat d’excepció decretat pel franquisme, o aquella pintada denunciant el procés de Burgos en uns murs de Girona, allà on ara hi ha l’edifici de la Generalitat.
En aquella època la revista Presència trontollava cada setmana sota els embats terribles d’un règim que no oblidava ni els enemics més menuts. Recordo els ulls plorosos de la meva cosina, encarregada d’anar a lliurar les proves al temut Ministerio de Información i també tinc encara present la veu indignada del meu pare, l’impressor encarregat de fer i de refer la revista, com una mena de Sísif lluitant contra el llapis vermell del censor, que més aviat ens semblava l’espasa d’un àngel venjatiu.
Eren dies d’una Girona en gris i en negre, com les fotografies que il·lustraven aquelles primeres portades tipogràfiques. Però, malgrat tot, començaven a brillar llampecs acolorits i ressonaven ja amb força les veus de Raimon i de Lluís Llach, cantant els poetes silenciats. El sol sortia cada dia  darrere la frontera i ens il·luminava amb la llum d’una Europa refulgent de cultura i de democràcia. 
Després la història ha anat com ha anat, però segur que no hauríem sortit mai d’aquell pou de desesma sense la tossuderia de gent com la de Presència. Girona i Catalunya mai podran agrair del tot la tasca de Narcís-Jordi Aragó, Carmen Alcalde, Manuel Bonmatí, Just M. Casero, Pius Pujades, Joan Ribas, Jaume Guillamet i tants d’altres que van intentar lluitar contra aquella «xarxa espessa de despit i de mesquinesa». Glòria a tots ells!

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…