Ves al contingut principal

Anys de Presència


Els records són com una mena de xarxa que llencem a un mar embravit i que no sempre recollim amb els peixos que buscàvem. Vaig deixar anar aquesta xarxa a l’endinsar-me en la lectura del llibre Periodisme sota sospita de Narcís-Jordi Aragó, probablement buscant referències concretes o revelacions extraordinàries, però hi vaig recollir sensacions i emocions encara vives i els records extraordinaris d’una època molt grisa, que semblava definitivament oblidada.
Vaig retrobar-me amb imatges, gairebé instantànies que s’havien anat engroguint en algun racó del meu cervell. Vaig recordar –per exemple– aquells dos policies muntats a cavall que vaig veure a la Gran Via de Barcelona, corria probablement l’any 1969 i els agents de l’ordre eren els guardians d’un estat d’excepció decretat pel franquisme, o aquella pintada denunciant el procés de Burgos en uns murs de Girona, allà on ara hi ha l’edifici de la Generalitat.
En aquella època la revista Presència trontollava cada setmana sota els embats terribles d’un règim que no oblidava ni els enemics més menuts. Recordo els ulls plorosos de la meva cosina, encarregada d’anar a lliurar les proves al temut Ministerio de Información i també tinc encara present la veu indignada del meu pare, l’impressor encarregat de fer i de refer la revista, com una mena de Sísif lluitant contra el llapis vermell del censor, que més aviat ens semblava l’espasa d’un àngel venjatiu.
Eren dies d’una Girona en gris i en negre, com les fotografies que il·lustraven aquelles primeres portades tipogràfiques. Però, malgrat tot, començaven a brillar llampecs acolorits i ressonaven ja amb força les veus de Raimon i de Lluís Llach, cantant els poetes silenciats. El sol sortia cada dia  darrere la frontera i ens il·luminava amb la llum d’una Europa refulgent de cultura i de democràcia. 
Després la història ha anat com ha anat, però segur que no hauríem sortit mai d’aquell pou de desesma sense la tossuderia de gent com la de Presència. Girona i Catalunya mai podran agrair del tot la tasca de Narcís-Jordi Aragó, Carmen Alcalde, Manuel Bonmatí, Just M. Casero, Pius Pujades, Joan Ribas, Jaume Guillamet i tants d’altres que van intentar lluitar contra aquella «xarxa espessa de despit i de mesquinesa». Glòria a tots ells!

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…