Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2013

Anys de Presència

Els records són com una mena de xarxa que llencem a un mar embravit i que no sempre recollim amb els peixos que buscàvem. Vaig deixar anar aquesta xarxa a l’endinsar-me en la lectura del llibre Periodisme sota sospita de Narcís-Jordi Aragó, probablement buscant referències concretes o revelacions extraordinàries, però hi vaig recollir sensacions i emocions encara vives i els records extraordinaris d’una època molt grisa, que semblava definitivament oblidada. Vaig retrobar-me amb imatges, gairebé instantànies que s’havien anat engroguint en algun racó del meu cervell. Vaig recordar –per exemple– aquells dos policies muntats a cavall que vaig veure a la Gran Via de Barcelona, corria probablement l’any 1969 i els agents de l’ordre eren els guardians d’un estat d’excepció decretat pel franquisme, o aquella pintada denunciant el procés de Burgos en uns murs de Girona, allà on ara hi ha l’edifici de la Generalitat. En aquella època la revista Presència trontollava cada setmana sota els embats…

Poema 32

32. Hauria de ploure
Hauria de ploure eternament  sobre les ciutats que dormen,  sobre els carrers mal il·luminats,  sobre els murs que separen i en  els parterres assedegats. Hauria de ploure eternament  sobre els amants que s’estimen,  sobre els gats que s’amaguen i  sobre l’home que, amb ulls de vidre,  mira com el seu destí s’escola  per les clavegueres. Hauria de ploure eternament  amb una pluja fina, inesgotable.  Hauria de ploure sobre els plors i  les rancúnies, sobre les ombres i les  certeses. Hauria de ploure una pluja  infinita que omplís els rius, una pluja  que ens mullés sense excuses  els peus i la cara. 


("Amb ulls de vidre" - Quim Curbet)

La solitud

Diuen que la venjança és un plat que es menja fred, en canvi –segons afirmava el poeta belga Achile Chavée–, la solitud és un plat que es menja sol. Però no hem de confondre la solitud amb l’aïllament, la solitud és bàsicament tot allò que ens incumbeix íntimament, estimar i morir –per exemple– són coses que els altres no poden fer per nosaltres. També hi hauria aquí algunes miccions fisiològiques que podríem enumerar, però ara no és el cas. De fet, en la societat moderna una de les poques coses que encara fem totalment en la intimitat és la lectura, aquesta activitat que ens exigeix isolament i concentració mental, probablement per aquesta raó la cosa va de baixa. L’altra és asseure’ns a la tassa del vàter, però ja havia dit que d’això no en parlaria. Per cert, hi ha gent –com jo mateix– que aprofita per fer les dues coses a la vegada, per què serà? La solitud és el nostre estat natural, vivim en una soledat essencial, que només trenquem aparentment quan l’etiqueta social ens ho exigei…

ABRIL, ABRIL

Abril, abril, fas olor de vida. Creixen flors entre les llambordes i la llum s’allarga com l’esquena estarrufada d’un gat mandrós. Els dies s’esberlen contra la claror del matí, els camps s’omplen de colors fluorescents i el vent escombra la polseguera que havia deixat un hivern que semblava omnipotent. Abril fa olor de llibre acabat de collir, les roses sembla que neixin en cubells d’aigua i la gent pastura pels carrers amb un somriure de galta a galta, com si la crisi es solucionés en funció de la climatologia, com si a la independència s’hi arribés per la quantitat de banderoles  penjades als carrers i, per sobre de tot, com si el Barça hagués de guanyar sempre. Abril, abril, ets claror d’amors i de records d’esperança: a París els ponts leviten damunt les aigües verdoses del Sena, a Roma els teulats esclaten en mil tonalitats rogenques i a Barcelona el fum dels automòbils es barreja amb l’alè primaveral dels propis i dels forasters, que es fotografien a la cantonada de la Pedrera …

La prudència

Entre les síl·labes de la paraula prudència hi ressona el riure dels déus. Probablement massa sovint ha servit de coartada als que han preferit quedar-se a casa i no actuar, quan s’esperava d’ells alguna cosa més. Veure el president del govern espanyol dirigir-se als periodistes a través d’una pantalla de plasma és una prova palpable del que no hauria de significar la paraula prudència. Diuen que la prudència és la modèstia dels covards, que és l’estil dels cecs, que només és un eufemisme de la por, que és la por caminant de puntetes. La prudència té mala fama, sobretot quan es relaciona amb la política, en contraposició a la valentia. Però sempre cal distingir, com en tot hi ha matisos i, això ho deia Chamfort, «Hi ha la prudència de les àguiles i la dels talps». La prudència de l’estadista i la de Rajoy. No s’ha de confondre la prudència amb la covardia. La prudència, en el sentit que li dóna la filosofia, és una de les quatre virtuts de l’antigor, juntament amb la fortalesa, la tempr…

El ridícul

Salvador Dalí deia que per perdre la por a parlar en públic –el temor de fer el ridícul– s’imaginava els espectadors amb una tifarada damunt del cap, era una manera de despendre’s d’aquella sensació paralitzant, projectant-la envers els altres. «Jo sóc ridícul, però els altres també», tot queda equilibrat. Es pot fer el ridícul per activa o per passiva, però moltes vegades és més una sensació que una realitat palpable. Ningú és ridícul per naturalesa. No s’ha de confondre «Fer el ridícul» amb ser el protagonista d’una situació còmica. Trepitjar una pela de plàtan i caure de cul pot esdevenir un espectacle hilarant, sobretot per als que ho contemplen, però, estrictament parlant, no és una situació ridícula. «Fer el ridícul» és confondre ordres diferents, és trepitjar la pela de plàtan pensant que és una estora per fregar-nos els peus.  Diuen que si el ridícul matés els carrers estarien farcits de cadàvers i no ho estan. Ningú mor de ridícul, es mor a causa de la llei de la gravetat que e…

UNA VILA EN EL PUIG CERDÀ

Enclavat damunt d’un turó, Puigcerdà és la clau de volta de la Cerdanya. Durant segles fou una vila emmurallada i ara és una ciutat oberta, però conserva encara la forma que tenia quan la constrenyien els murs antics. S’entrelluca un horitzó cobert de cingleres enfarinades al final de cada carrer i una plaça de porxos rectes espera cada diumenge les parades del mercat de la comarca. El campanar  de  santa Maria –octogonal igual que les columnes dels porxos de la plaça– és el darrer vestigi d’una església que fou destruïda durant la voràgine d’aquell estiu de 1936.  Un monòlit de color rosaci commemora encara els que van defensar la vila en una oblidada guerra de 1874 i una placa, vora l’ajuntament, recorda les paraules que dedicà el poeta Maragall a aquell indret: “M’agrada el balcó gran de la muralla, quan la gent de la vila hi va a badar i amb ull quasi incommovible aguaita el pas de la llunyana tempesta...”. Uns grans casals, coronats amb torres de punxa, s’emmirallen en les aigües en…

La burocràcia

Adolf Eichmann fou un home tenaç en l’observança del seu deure i obsessionat a complir les estadístiques que se li exigien. Darrere d’unes ulleres de pasta, exhibia un somriure fred i de llavis fins; s’asseia puntualment al seu despatx i organitzava l’anar i venir de camions i de combois ferroviaris. Amb una impol·luta cal·ligrafia de comptable, apuntava dades en una llibreta i dictava a les seves secretàries memoràndums clars, estrictes i inapel·lables. Eichmann fou el responsable de portar a terme la complexa logística del que el nazisme anomenà «la solució final», l’extermini metòdic de més de sis milions de persones durant la Segona Guerra Mundial. Eichmann va al·legar, davant del tribunal que el jutjà a Jerusalem, que ell complia ordres i que les complia bé. Hannah Arendt va retratar aquell sinistre personatge en un treball que portava per títol «La banalitat del mal». Eichmann era un buròcrata que exercia el seu poder des d’un despatx i s’atenia a la jerarquia i als reglaments, p…

L’ofici de sobreviure

La vida no és altra cosa que una mena de resistència, els que vivim sobrevivim. Ens esforcem cada dia a anar tirant, anar fent la viu-viu. La mort és el final, però no és la finalitat de la vida, l’objectiu de viure és l’assoliment de la felicitat. Per aquesta raó és important aprendre a viure, que de morir ja ens ho ensenyarà la naturalesa. Viure no té un mèrit especial, sobreviure –tal com estan les coses– té un punt d’excel·lència. Sobreviure és llevar-se cada matí en un llit amarat d’incerteses i, malgrat tot, desenganxar-se dels llençols xops de somnis i de malsons, i posar-se dempeus damunt la fredor del present que ens espera. Sobreviure és repassar cada dia la comptabilitat de la vida, restar pèrdues dels guanys i arribar a la conclusió que encara val la pena continuar en el perillós negoci de viure.  Sobreviure és contemplar-se en un mirall i veure un paisatge encara per explorar. Sobreviure és rellegir Guerra i Pau i descobrir nous personatges amagats darrera les cortines del …

LA CERDANYA, ENCARA

A finals de març, a la paleta dels artistes cerdans només queden colors esvaïts, ocres i verds cansats i el color cendrós de la neu bruta, que s’acumula en els vorals de la carretera que baixa de la collada. La primavera sempre arriba tard a les contrades de muntanya i el paisatge s’empasta amb grisors de tota mena. La comarca natural de la Cerdanya és una plana cosida per pastures i acabada d’esbossar pel Segre, un riu humil que neix entre el Coll d’Er i el Puigmal de Llo i que es fa important més avall, cap a les terres de Lleida, on recull les aigües nivals que provenen de les valls d’Andorra i de l’Aran. La Cerdanya, a primera vista, sembla un territori habitat exclusivament per barcelonins, forasters que encara es poden permetre el luxe de mantenir una segona residència amb teulat de pissarra i un automòbil amb tracció a totes les rodes. Després t’adones que també hi ha gent que es lleva amb els ulls emboirats, per anar a obrir la porta d’un petit comerç a la plaça del poble o per …

El sentit de la vida

Contràriament al que sovint ens volen fer creure, la vida no és un carrer de sentit únic, ni una carretera al final de la qual floreix una terra de mel i roses. El sentit de la vida el construïm cadascun de nosaltres: tants caps, tants sentits. En un famós poema Antonio Machado deia que es fa camí al caminar i Andrée Maillet, poetessa francocanadenca, afirma que «La vida només té un sentit: la línia que va del naixement a la mort, la resta només és farciment». El sentit de la vida és un concepte individual i intransferible, que nia en el fons dels nostres pensaments, que repta sinuosament entre els nostres somnis o que s’entortolliga com un nus d’escurçons, en l’escalfor hipodèrmica del cerebel. El sentit de la vida es construeix a redós dels nostres desitjos i les nostres esperances, dels nostres coneixements i les nostres experiències, que són volubles i canviants. L’escriptora alemanya Juli Zeh ha deixat dit en una de les seves obres que «El sentit de la vida és allò que queda quan u…

La incertesa

Deia el senyor Pascal, des del cim immens de la seva saviesa, que «és incert que tot sigui incert» i, encara que sembli estrany, aquesta és una frase completament encertada. És incert tot allò de què  podem dubtar i vivim entre incerteses des que ens llevem fins que tornem al llit i, si posem els somnis nocturns també en aquest cistell, podríem dir que la nostra vida és una incertesa constant. Generalment, com més segurs estem del nostre nivell de coneixement, més ens anem carregant d’incerteses. És una incertesa que el nostre cos estigui habitat per una ànima immortal, però que tinguem un cos material no ho és. La prova és que –malgrat el mite de Faust– quan un banc ens demana que avalem un crèdit no accepta mai la nostra ànima com a penyora. Encara que, tot i que aquest negoci es fonamenta més en les certeses que en les incerteses, els bancs acaben a mercè de les inclemències borsàries. Probablement més ens valdria creure en l’ànima immortal abans que en els mercats, uns ens que es c…

ARENYS

Com molts indrets del Maresme, Arenys és un poble abocat a una riera. Dues rengles de plataners centenaris, trasplantats  de la Devesa de Girona, s’alcen com mans que preguen, entres les velles pedres.  Molts carrers costeruts mantenen encara altes voreres per estalviar-se la mullena dels dies de pluja enfebrada. Els terrats de les cases semblen cosits al cel, embastats per milers d’antenes. Les finestres miren cap a tots els costats, amb curiositat de vella xaruga, però al final de cada mirada hi ha una blavor de mar, d’un mar immens que comença en un indret indeterminat, com una mena de paradís perdut, a l’altre costat de la carretera i del ferrocarril. Els arenyencs són gent de rodalia, a mig camí de tot arreu, però probablement massa a tocar de Barcelona. Fabricants de puntes de coixí i de licors dolços, els dissabtes fan un mercat que és l’enveja de la comarca. Un sol que neix cada dia entre la placidesa de les onades, s’apaga al capvespre darrere dels canyers de l’altre Arenys, el …

L'amor

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, i el pare, estimem la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos, cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la pena ser viscuda. Vivim perquè encara ens sentim capaços d’estimar. Diuen els freudians que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d’estimar.  És l’amor que ens fa viure, és l’amor que ens salva, però quin amor? I per què? També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc se suïciden. Sabem de què parlem quan parlem d’amor? Per anar bé hauríem d’haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d’estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol. L’amor passional, l’amistat i la caritat; l’amor que a vegades ens manca, l’amor que sempre ens pren i l’amor que …