Ves al contingut principal

Els mercats


Quan parlem de mercats a tots en ve al pensament el carnisser de braç musculós  que talla la carn mentre parla d’en Messi, la peixatera de veu estentòria que fa malabarismes amb el ganivet –i que també és el del Barça–, la verdulera que et recita les virtuts dels seus alls tendres o la noia de la fleca que et deixa triar entre una barra més o menys cuita. El mercat és això i, encara que sembli estrany, és la zona zero de l’economia mundial.
Però els economistes, des dels seus alts pedestals, quan parlen de mercats no pensen ni en el carnisser ni en la verdulera, ells es fixen –com els sacerdots de l’antiga Roma– en els índexs borsaris i en els comptes declarats per les empreses multinacionals. Durant molt de temps, massa, ens els hem cregut a ulls clucs, pensant que la seva ciència era molt més contrastada que aquella religió pagana que es basava en la informació desada pel pòsit de les infusions, els intestins dels animals o la forma dels excrements de les persones.
Els economistes, paradoxalment, han errat quan han volgut deixar el marxisme de banda i s’han dedicat exclusivament a analitzar la realitat econòmica, quan del que es tracta, i es tractarà, és de canviar-la. Aquest liberalisme contemplatiu no només ens ha portat a la ruïna, sinó que també ha alliberat una bèstia que ara ningú es veu amb cor de domesticar. Els mercats campen per les seves com una mena de Godzila amb hemorroides, bramant per una coïssor incurable.
 Els mercats són simplement una qüestió d’oferta i de demanda, de compra i de venda, un intercanvi entre persones que es pot regular en la mesura que es vulgui. La política serveix precisament per a això, i també per a decidir què s’ha de deixar a l’albir dels mercats i què no. El problema és que estem governats –en les més altes instàncies– per una colla de cretins, de corruptes i de malparits. Ho podria haver dit de manera més fina, però a hores d’ara ja tant hi fa.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…