Ves al contingut principal

Els mercats


Quan parlem de mercats a tots en ve al pensament el carnisser de braç musculós  que talla la carn mentre parla d’en Messi, la peixatera de veu estentòria que fa malabarismes amb el ganivet –i que també és el del Barça–, la verdulera que et recita les virtuts dels seus alls tendres o la noia de la fleca que et deixa triar entre una barra més o menys cuita. El mercat és això i, encara que sembli estrany, és la zona zero de l’economia mundial.
Però els economistes, des dels seus alts pedestals, quan parlen de mercats no pensen ni en el carnisser ni en la verdulera, ells es fixen –com els sacerdots de l’antiga Roma– en els índexs borsaris i en els comptes declarats per les empreses multinacionals. Durant molt de temps, massa, ens els hem cregut a ulls clucs, pensant que la seva ciència era molt més contrastada que aquella religió pagana que es basava en la informació desada pel pòsit de les infusions, els intestins dels animals o la forma dels excrements de les persones.
Els economistes, paradoxalment, han errat quan han volgut deixar el marxisme de banda i s’han dedicat exclusivament a analitzar la realitat econòmica, quan del que es tracta, i es tractarà, és de canviar-la. Aquest liberalisme contemplatiu no només ens ha portat a la ruïna, sinó que també ha alliberat una bèstia que ara ningú es veu amb cor de domesticar. Els mercats campen per les seves com una mena de Godzila amb hemorroides, bramant per una coïssor incurable.
 Els mercats són simplement una qüestió d’oferta i de demanda, de compra i de venda, un intercanvi entre persones que es pot regular en la mesura que es vulgui. La política serveix precisament per a això, i també per a decidir què s’ha de deixar a l’albir dels mercats i què no. El problema és que estem governats –en les més altes instàncies– per una colla de cretins, de corruptes i de malparits. Ho podria haver dit de manera més fina, però a hores d’ara ja tant hi fa.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…