Ves al contingut principal

Relacions


L’amistat gairebé sempre és una relació feliç, perquè comporta l’aquiescència d’ambdues parts. Una amistat no pot ser unidireccional, com altres sentiments. Per definició podem dir que mai serem amics d’algú que no ens vol com a amic. En l’amor, de la mena que sigui, sí que passen aquestes coses, perquè es regeix per les passions, uns sucs que el cervell no utilitza per regar la part on conrea el raciocini.
Les relacions socials, més enllà de l’amistat, són producte d’unes habilitats que no tothom sap desenvolupar. Es tracta d’establir lligams íntims i satisfactoris amb altres persones, ja sigui amb una cervesa a la mà i de tu a tu, o a través dels ponts que ens ofereixen les xarxes socials. Hi ha afinitats que poden ser intenses, com l’amistat, i regir-se per passions diverses, però no sempre són duradores, s’extingeixen quan s’acaba la cervesa o quan es talla la connexió a internet.
La capacitat que tenim tots de relacionar-nos va lligada amb la disposició que tenim per a compartir, no de donar o de prendre, no estem parlant d’amor, l’amistat no té res a veure amb la generositat. D’un amic no esperes mai més del que tu li pots donar. Però en el cas dels lligams socials, la cosa es complica, perquè generalment van associats a nocions més àmplies, si féssim una analogia amb el sexe, podríem dir que l’amistat és el sexe en parella i que aquesta mena de relacions són sexe en grup.
Ens relacionem sempre a través de grups més o menys difusos, més o menys organitzats, i no n’hi ha prou amb la nostra voluntat, o la nostra capacitat, tots els membres del grup ens han d’acceptar perquè d’altra manera no ens sentirem mai integrats del tot. I sempre donant per entès que abans ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos. Tal com deia el mestre Woody Allen, interpretant el genial pensament de Groucho Marx: «Jo no voldria ser mai soci d’un club on acceptessin a tipus com jo».

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…